Mil gràcies per tot...

Divendres vaig tenir la necessitat de tornar aquest espai amb tanta màgia, necessitava calmar el meu interior, necessitava respirar aire fresc, necessitava olorar altre cop l’olor de l’aigua dolça envoltada de l’olor de la nostre natura, necessitava sobretot soledat, silenci, tranquil·litat...
Rei, tu i en Txema em vau acompanyar per no sentir-me tant sola... per poder disfrutar de vosaltres, de dos persones tant importants per mi, de qui m’ho ha donat tot, i qui m’ho està donant ara... tu en el teu espai, ell en el nostre... us necessitava a tots dos, units en un ball de silenci, d’aquesta natura que em dona tant, amb la seva preuada música de fons, la música de l’aigua, la música de l’aire... de les fulles dels arbres quan es mouen, del nostre caminar...

Vam estar sols, ningú en aquest petit racó, només tu, jo i en Txema, i les meravelles del lloc... tu vas aconseguir el que vaig desitjar durant el dia...

Aquests últims dies, em sento tant trista per dins, em sento defallida, deixada anar del tot... però em deixo sentir, em deixo fluir... divendres vaig tenir un respir dins aquest estat de desànim..., un sospir del teu alè en l’aire, la teva abraçada dins l’aigua...

Ahir, dissabte, tot sopant, al costat de l’aigua del mar, sentint la seva remor, mentre notàvem l’aire a la pell, només una estrella, només una llum en la foscor de la nit, brillant amb totes les forces, donant-nos la màgia de la seva llum... ahir només TU vas abraçar el meu interior, per retornar-me un xic la serenor...

Demà, dilluns, segon aniversari de casats sense tu... però agraint-te en tot moment haver estat allà en el seu moment... deixant-me disfrutar de tu, en un dia relativament important... Obrir els ulls, i veure tota la gent que t’estimes junts en un mateix espai, units en un ambient d’alegria, de felicitat..., no tinc paraules per poder descriure el que mai més tindré... potser per això em sento tant buida per dins...

Et trobo tant a faltar, trobo a faltar la teva presència, el teu mig somriure, la teva mirada... ho trobo a faltar tot de TU.

Mil petons estimat germanet.

Brígida

Aprenent a viure sense tu...

Moltes vegades em pregunto perquè, després d’una pujada, apareix una baixada en picat... una baixada on els entrebancs que es troben a l’hora de pujar, desapareixen miraculosament... on el sentir-te sola, s’intensifica per moments...
Tot i això rei, semblen que les coses han canviat, potser el meu interior s’ha cansat d’enfadar-se, de castigar-se amb pensaments desgaradors, amb pensaments insensibles ... però sento que el meu cos s’ha tornat evadir-se en el dolor, en la tristesa... i m’hi deixo anar, i em deixo sentir, potser perquè no tinc ganes d’enfrontar-me aquests fets, d’intentar-los evitar... potser perquè em sembla, i només em sembla, que hi ha alguna cosa a dins meu que ha entès que tot el que sento, el que experimento, ho haig de suportar i analitzar, i aprendre de cada sentiment, per poder seguir endavant...
Vull sentir-te dintre meu, vull que m’acompanyis dia rera dia..., se que actualment ja ho estàs fent, però jo no sempre ho noto, jo no sempre et sento...
Aquest món on vivim no ens permet tenir el temps necessari en cada moment, temps per estar amb nosaltres mateixos, en silenci, per comprendre cada part del nostre cos, per entendre cada sensació...
Germanet algun dia aprendre a seguir endavant amb la meva vida, però de moment necessito anar pas a pas, com una formigueta, que a poc a poquet arriba a tot arreu...
Vull creure que arribarà un moment que aprendré a conviure, amb les alegries, al costat de la pena... del dolor que tu no siguis aquí, per compartir amb mi la suposada felicitat... perquè els fets que suposadament m’han de proporcionar felicitat, ara sento que no es possible... ara el dolor i la tristesa tenen més pes.
Sóc feble en molts moments, però d’aquesta feblesa crec que aprendre a tirar endavant, potser més lentament del que voldria, però ara entenc que necessito paciència... de res en treure de cansar-me de lluitar, de res en treure d’enrabiar-me al veure que passa el temps...
Potser ara em perdo coses que no voldria, però mai serà tant important com el que ja he perdut, TU, una de les persones més important a la meva simple vida.
Una de les coses que encara actualment em fan ràbia, és tot el que tu t’estàs perdent, tot el que tu ja no pots viure... diuen que aquesta ràbia, que aquesta impotència, no només és pel que tu germanet t’estàs perden, sinó pel que nosaltres perdem sense tu, de les il·lusions perdudes amb la teva marxa, i potser si estimat, potser si que també som una mica egoistes, i el nostre interior, s’enrabia per tot el que em perdut nosaltres...
Estimo cada part de tu, cada gest viscut, cada experiència amb tu, cada caminar al teu costat, cada racó on apareixes tu, cada indret on em estat, cada part de la teva habitació, cada paraula que ens em dit, i les que no ens hem arribat a dir, cada record, cada somni... tot el que tingui relació amb tu, ho estimo com si fossis tu.
Ara sé que començo aprendre a estimar, o si més no, a entendre de quina manera estimo... abans ningú m’ho havia preguntat, ningú m’havia ensenyat a valorar els meus sentiments, a interioritzar-los, a sentir-los de la manera que ara sento... per això, et dono les gràcies, per ENSENYAR-ME A ESTIMAR.

Avui em sento buida, em sento deixada anar, no controlo el que penso, no controlo els meus moviments... avui em sento sense sentit.

Mil petons germanet, ESTIMEM-NOS FINS A L’ETERNITAT.

Brígida

La màgia d'un indret...

La màgia d'un indret pot il·luminar un cor apagat...

LA FORADADA, un descobriment extraordinari de la naturalesa que ens envolta, on el sol, les pedres, i l’aigua s’uneixen per oferir un miracle..., on el soroll de l’aigua, mentre cau amb força, ens omple de sonors espectaculars, i el riu tot content, continua el seu curs envoltat d’un bosc frondós, i les seves roques.

Avui l’aigua m’ha refrescat el dintre i el fora del meu cos..., els pensaments, les emocions, els sentiments… sota la cascada, d’aigua pura, neta i freda, el meu cos s’ha unit a la teva natura, arribant a formar part d’una única cosa, d’una única llum…

He caminat descalça pel riu, seguint el curs de la seva aigua, per fugir de la multitud, fins arribar en un indret, on m’he banyat tota sencera. L’aigua freda m’ha envoltat, de tu, de mi, i junts hem disfrutat d’un bany tranquil·litzador i per moments reparador.
Me tornat a sentir viva, i he plorat de tranquil·litat, eren llàgrimes de la calma i la pau que he experimentat.

Tot i la soletat, avui m'he sentit acompanyada.

Potser a arribat l’hora de valdrem per mi mateixa, de caminar al teu costat, i descobrir cada nova cosa, perquè ara ja no em sento sola, ara sé, que vagi on vagi, tu estaràs sempre amb mi, tu m’hi acompanyes...
Avui sento que he fet un paset endavant, potser per tornar enrera, però ara ja m’és igual, ara sé que poden existir dies, en que tot el que m’envolta tingui algun significat.
Sento la necessitat de descobrir espais com els d’avui, que tot i que ja el coneixia, avui a estat del tot especial.

Te trobat tant a faltar...

Un petó angelet del meu cor, per sempre i com sempre junts farem aquest camí.

Brígida

P.D. Com sempre, les imatges valen més que mil paraules.

Gràcies a una persona que ni tant sols conec, ni tant sol he vist mai, avui m'he decidit a visitar aquest indret, gràcies d'ons a ell, que sense saber-ho, em les seves paraules, qui ni tant sols van dirigides a mi, m'està ajudant.

Sense tu...

Immensa solitud,
sense tu, sense el teu somriure,
gran desesperació,
el futur, el passat, el present,
pensar en tots i cada un dels temps,
desesperació i incomprensió
I un, perquè?
Cap resposta
I un, on ets?
Cap resposta
Et trobo a falta...
Cap resposta
I et vull abraçar,
i amb el balanceig
quasi caic a terra.
I et vull parlar,
i a vegades em sento inútil,
parlant i no et veig
no escolto la teva veu.
I de cop els pèls de punta,
una brisa encisadora
em toca la meva pell,
i cada part de mi
s’estremeix i es relaxa,
i s’endinsa en l’immensitat,
del que no és veu...
del que no s’entén...
del que ningú t’ha ensenyat,
del que potser,
sense més ni menys,
et dona una mica més.

Gràcies rei...

Mil petons i mil gràcies.

Brígida

Per vosaltres... de mi, del meu germà

Avui només puc dedicar aquest espai a unes noves amigues, que tu m’has aportat...

Dunia, un nou estel que brilla en el cel…

Ullets de cel blau, de mar,
ullets de tendresa i d’amor.
Somriure de princesa,
d’alegria i de felicitat.
Has escampat la teva llavor,
i arreu va creixen,
tot el que vares deixar,
A poc a poc, sense presa,
per ser més pur, superior.
Va madurant lentament
amb tu conjuntament,
perquè ets tu qui els nodreixes,
qui els estima,
qui els alimenta,
de la set del dolor
de la gana, de la por.

En un dia com el d'ahir, els meus pensaments es van endinsar amb tots vosaltres, la seva gran i estimada família.

Mil petons i abraçades, ahir, avui i tots els dies.

Brígida

Un fet molt espacial...

Robert, aquest és l’escrit que van rebre els papes el Juliol del 2007, conjuntament amb la foto que resta col·locada sempre en un dels racons dels teus records.

MONT BLANC 2007

De ben segur que mai oblidaré aquelles paraules que vares dir. Tu volies que vingués a muntanya amb mi. La veritat és que des d’aquelles rutes que jo pujava a la Salut tot depressa envoltat d’uns nois, entre ells en Robert, que pujàvem a quatre grapes amb menys esforç que el meu, no havíem coincidit.
No sé si estic fent bé escrivint aquestes ratlles. Millor dit, no estic segur d’estar fent el correcte, però tinc el ple convenciment de que necessito fer-ho. Des d’aquell moment vaig saber que a la propera muntanya important jo me l’enduria.
Vosaltres vàreu deixar clar a l’Amera que tothom havia de dir el que pensava sense por i no guardar-s’ho. Jo ara us ho dic. Essent sincer no sé si ho faig egoistament, per mi mateix, per sentir-me una mica millor havent complert aquesta promesa que em vaig fer.
Havia somiat moltes vegades en fer aquest cim i la primera imatge que em venia al cap era aquesta, en Xavier, jo i el record d’en Robert. Vull que sapigueu que el vaig tenir ben present i quan les dificultats apareixien m’era més forta la seva empenta. Havia adquirit el compromís de pujar a dalt amb el seu record. Quan el vent em glaçava la cara i els cabells, quan el pas era fatigós i mancava aire, quan la pujada era forta, o quan el pas d’arestes era estret i vertiginós... d’alguna manera el compromís i el record em feien tirar endavant com si estigués ben reposat, com si d’aquells nois que pujaven a la Salut es tractés.
Les darreres arestes gairebé les vaig fer corrent, amb el neguit de ser més aprop que mai del cel i amb una satisfacció molt gran.
Per dur a terme tot això he comptat amb la immensa complicitat d’en Xavier, de qui només puc dir que és una bona persona i a qui només van mancar dos segons per compartir el compromís de pujar amb el record present d’en Robert. No n’havíem parlat moltes vegades però només ens va caler una mirada per saber què i com ho havíem de fer. Per un moment vàrem deixar de notar el fred i el cansament i vàrem desplegar els colors del vostre Robert prop dels 5.000 m d’alçada.
No gaire res més, sapigueu que fem tot això amb el màxim respecte i amb la millor intenció del món.
Altrament però, si us arriba a ofendre (cosa que també entendríem), us demanem es disculpes més sinceres de tot cor.
Una abraçada molt forta de part de tots dos i tot esperant que aquesta foto romani d’entre els records del vostre Robert.
Nosaltres no oblidarem mai que hi vam pujar amb ell...

Xavier i Paco

Com pots veure, tots pensem amb tu, tots et trobem a faltar, tots tenim moments de pensaments per tu, tristos, d’enyorança o de records... a tots ens han tret una part de la nostre vida... aquesta part ets TU.

Mil petons per en Xavier i en Paco, i per tots els que estan amb tu.

Brígida i Mercè.

P.D. La samarreta que porten en Xavier i en Paco, la varen fer els teus amics, i des de que ens la varen regalar i per sempre, la portem amb nosaltres molt sovint. Va ser un gest molt significatiu.

Gràcies Paco i Xavier, per nosaltres va ser un fet que ens va arribar al cor, en forma del vostre amor i estimació cap el meu germà, el nostre fill.

GRACIES A TOTS.

Compartint Santa Brígida amb la teva presència...

Divendres 04-07-08, comença la tarda, i el meu caparró ja no para de castigar-me amb petits pensaments de plantejament i hipòtesis d’un dia encara per passar.
“ si em sentiré bé... si em sentiré fora de lloc... si sabré que dir... com seran... com serà el meu comportament... ” un sense fi de “ I SI “, que no paren de treure’m les ganes d’intentar disfrutar d’un dia en companyia poc coneguda...
Va passant la tarda i les poques ganes van creixent...
Hora d’anar a dormir, i els nervis, pel nou dia, m’omplen l’estómac d’un dolor en moments insuportables... de punxades incontrolables... els ulls em pesen de cansament, però el rebombori interior i els canvis de pensament, no em deixa poder descansar tranquil·lament i perdre’m en un son reparador.

Dissabte 05-07-08, pel que sembla, en algun moment de la nit, els meus ulls van abatre el meu remolí interior, i el cansament, va poder per fi, empenya al descans.

Sona el despertador, i amb mandra i un xic de son, m’endinso en una dutxa recuperadora. Sembla que algun angelet durant la nit, m’ha acompanyat amb una melodia tranquil·litzadora, i les pors, i els “ I SI”..., han desaparegut, deixant pas, a les ganes de conèixer i d’aprendre d’aquest nou dia i aquestes noves companyies.

El grup s’endinsa en conversacions que ja no em semblen tant insignificants, i els silencis, les mirades, i les petites paraules tenen sentit, i obtenen el necessari respecte...

Espacialment avui, la muntanya s’ha fet més bonica, més espacial... serà per la bona companyia... per l’amor que es respira envoltada d’aquestes noves persones...

Ens acompanyen bones amigues de camí, i ens envolten de colors per alegrar-nos els nostres ulls... varietats de papallonetes ens segueixen, i ens deixen gaudir de la meravella del seu vol, dels seus colors, i de les seves diverses formes...

El verd, tant verd, tant brillant, i de tants diferents colors dins un mateix color... ens inunden els pensaments de tendresa, d’amor, que compartim uns amb els altres, conjuntament amb el blau de l’immens cel que ens envolta, que ens regala tantes coses, simplement observant-lo... avui ens invita a mirar-lo amb els seus estels de colors, dels parapents que volen sobre nostre, i ens deixen gaudir d’aquest vol tranquil·litzador, i imaginari.

Juntament a totes aquestes diverses coses que ens acompanyen, ens acompanya una nova companyia, de persones alienes a les nostres vides, que a poc a poc, entren en el nostre cor, i estant dia rera dia en un petit o llarg moment, dins el nostre pensament.
Potser perquè els nostres sentiments actualment resten oberts a tots, oberts a treure i rebre amor, dolor, sentiments, somriures, plors... i sense esperar res de la vida, rebem d’ells més coses del que poguéssim imaginar... potser perquè ja no tenim res a perdre, i lo perdut, físicament, ja no es pot recuperar...

Avui, en el nostre indret, ens cobreix el vol del teu amor, de la teva calidesa, i la teva suau tendresa, i aquí, a dalt de tot, ens envies l’aire que en un dia com avui necessitem..., aire fresc, pur, que dona ganes de respirar, de palpar, de sentir en la nostre pell... i ens deixem sentir i ens deixem cobrir de tot el que avui ens estàs regalant i oferint, perquè un dia pugui ser senzillament així, ESPECIALMENT BONIC.

Gràcies a tots per la vostre companyia, els vostres silencis, les vostres mirades... perquè sense parlar, un pot dir més i oferir millor... perquè sense explicar, un pot comprendre i entendre els del seu voltant... perquè sense conèixer un pot donar més del que té... i sense saber-ho pot ajuda algú desconegut... perquè parlant, conversant, menjant, jugant i compartint és pot fer créixer un xic d’esperança dins una persona que ha perdut la il·lusió a la vida.
Han aparegut somriures, jocs, bromes, converses, silencis... i en mica en mica, cadascú a anat donant una part d’un mateix, sense res a canvi.

Doncs per tot això, GRACIES A TOTS, per passar unes horetes de la vostre vida amb nosaltres, i a tu Robert, per donar-nos forces i ganes per participar d'aquest dia en el teu espai, on voles lliure i aculls a cada nova persona que et vol compartir.

Un petó ple de nous sentiments a tot el grup.

Germanet, aquest és el bonic dia que vàrem compartir a Santa Brígida el dia 05-04-07.

Com sempre i per sempre, et trobo molt a faltar, i l’enyorança en certs moments, m’omple de tristor, per deixar pas a una nova sensació.

Brígida

Una nova vida entre nosaltres

Estimat Robert,
Avui, una molt bona noticia t’haig de donar, l’Aniol ja és entre nosaltres.
Si Robert, si, ja a nascut el petitó de la nostre cosineta.
A les 12:16:32 he rebut un bonic missatge, "Ja hem parlat amb l’Aniol i li hem dit que ara avisaríem la gent que vol saber d’ell. Tot bé, molt cansats de no dormir però immensament feliços! Abraçada".
Saps, he sentit aquella felicitat que feia temps que no sentia, transformada amb ganes de plorar de l’alegria...
Llavors, he pensat en trucar la mama, perquè pogués experimentar la sensació que jo sentia... que experimentes un xic d’alegria, que tanta falta li fa... s’ha posat contenta...
Al cap d’unes hores he trucat al Txema, per explicar-li la bona nova... i després... després la tristesa barrejada amb l’alegria, s’ha apoderat de mi... he plorat desconsoladament, perquè sols una idea volava lliurement, sense control, pel meu voltant...
“i ara què...” em faltava alguna cosa, algú altre a qui poder-ho explicar, algú altre amb qui poder-ho disfrutar, algú amb qui poder-ho compartir... aquest algú eres TU.
Com moltes vegades... he agafat el telèfon... he buscat el teu número... i he volgut marcar...
Quina impotència, quina desesperació... he rebotit el telèfon dins el cotxe, i sense parar de plorar... he sortit fora... necessitava respirar, necessitava notar l’aire, observar el paisatge, olorar el meu voltant...
Per sort en aquells moments em trobava envoltada de la nostre natura, verda i brillant... he sentit l’escalfo del sòl a la meva pell, i ... en mica en mica... el meu cos s’ha anat calmant, s’ha anat omplint del teu color, de l’olor, de l’aire pur i net... en mica, en mica m’he anat recuperant... i he pogut serenar-me per tornar-me a posar el volant.
El camí s’ha m’ha fet llarg, de tant en tant, alguna llàgrima s’escapava, però el meu pensament donava voltes, fins que a poc a poc, m’has fet veure que tu també el veuràs, que tu també compartiràs aquesta alegria amb nosaltres..., potser no de la forma que voldríem, tenint-te aquí present, però des del teu espai, disfrutaràs com tots d’aquest petitó, i estic segura que el vigilaràs i el mimaràs per tota la vida.

Quin nen més afortunat!!! Tindrà sempre el seu angelet al seu costat!!!

Robert, entre tots li parlarem de tu, perquè tu formes part de la seva vida, de la mateixa manera que de la nostre.

Per sempre i com sempre la teva germana que no t’oblida i et troba molt a faltar.

Brígida

P.D. Avui te posat la foto que tant estimo, tu de petit amb les dues cosinetes, jo i la mama, banyant-te entre totes.

I la foto de l'Aniol acabat de nèixer, eh que és guapo!!

Des d'aquell somni...

Des del viatge, el cor em fa mal… des d’aquell somni... el meu interior s’ha tornat a desmuntar... potser de manera diferent... potser sense tornar-se a trencar del tot...
Potser perquè una cosa trencada, és difícil tornar a trencar??
Aquell somni em dona voltes, voltes sense parar...
La possibilitat de pensar que la meva manera d’actuar, de pensar, d’enfonsar-me com he fet..., no t’agrada, em va desfer per dins.
Les teves paraules..., la teva mirada..., em van desmuntar...
Potser per aquesta raó el dia següent et vaig sentir tant lluny, fora de mi??
Diuen que les veritats fan mal!! És per això que les teves paraules em van arribar al cor amb aquell dolor tant insuportable??
Des d’aquell dia estic intentant canviar la meva forma d’actuar, estic intentant mirar de forma diferent tot el que m’envolta, estic intentant no arrestrar-me pel dolor, ni deixar-m’hi anar sense fer l’esforç de sortir-ne... des d’aquell dia, tot i que tant sols UN XIC, puc veure i sentir d’una forma diferent.
Ara puc començar entendre que ho vares fer per mi, potser per obrir-me els ulls, per obrir-me la realitat que ara m’envolta, i que m’entesto a no veure.
Sento haver-te maleït una mica, haver-me vingut a veure d’aquesta manera...
Nosaltres ens fem un idea de com volem que ens visitis quan sigui el moment, i jo t’imaginava content, amb el teu mig somriure, esperant que t’abraces d’una forma senzilla, però amb tot el meu sentiment..., i només veure’t vaig notar que tot seria diferent...
Primer vaig creure que em retreies la meva forma d’actuar, però en pocs moments vaig intentar entendre que tot era pel meu bé..., potser només tu em pots fer veure la veritat, potser només tu em pots fer reaccionar.
Doncs gràcies rei, per intentar-me ajudar com tantes vegades te demanat... sé que saps que lluito, sé que saps que ho intento, però també sé que saps que si ningú m’apreta, si ningú em d’on una empenteta jo continuaria sent així, negativa i fosca com sempre, com també sé que saps que aquest algú a de ser algú com tu.

Mil petons per tu, d’una germaneta que troba a falta el teu senzill somriure, les teves poques paraules, la teva presència... en definitiva TOT TU.

Brígida