Records, retrets... culpabilitat...

Ai Robert!! Quants records venen a mi actualment? Records plens de retrets, que m’acaben fent molt mal...
Hi ha moments que estic prou serena per dir-me “que no en trec res de tants retrets, que les coses han anat com han anat, i que no en faig de res de capficar-m’hi...”, però no puc evitar que constantment em persegueixin i apareixin de sobte aquests pensaments en mi.

Tot va començar, quan un dia com un altre, de bon matí, anava cap a treballar... davant els meus ullets, van aparèixer les boniques muntanyes nevades... records van sorgir en el meu caparró...

"...tants dies t’insistia en que vinguessis a esquiar amb mi i en Txema, i tu em responies que no tenies diners... jo alguna vegada t’havia dit que t’ho pagava jo, però les coses varen quedar aquí..." potser no vaig insistir prou, segurament que no, però amb l’edat que tenies, jo no podia distingir si era per falta de ganes de venir amb nosaltres, o realment pel que tu m’havies dit... ara trobo a faltar aquests dies que no varen existir... i que ja no existiran.

Desprès se m'ha ajuntat... al haver d’agafar el cotxe d’en Txema... "...tants i tants dies ens havies dit que quan et traguessis el carnet de cotxe, et donéssim el cotxe d’en Txema... i jo tossuda com sempre, et deia que NO..." potser, si t’haguéssim ofert el cotxe d’en Txema en el seu moment, encara estaries amb MI, AQUÍ, amb tots nosaltres...

I sé i em repeteixo dia rera dia, que no ho sé, ni ho podré saber mai... que si així han anat les coses, es que així tenien que anar, però... em fa tant mal pensar-hi... i no puc deixar-hi de pensar...

"... un missatge rebut, demanant parlar amb mi, i jo simplement et vaig saber dir que ja sabies on era, que quan volguessis podies venir..." altre cop les coses varen quedar aquí... i no vaig saber estar al meu lloc, ajudar-te quan ho necessitaves... quan m’ho demanaves a crit...

"... el dia del casament... em vares demanar el meu cotxe, perquè el teu no anava bé, i al final vas haver d’afagar el del papa..." si ja ho sé, sé que jo necessitava el meu... però segurament si m’ho hagués plantejat... te l’hauria pogut deixar...

Robert... m’agradaria demanar-te perdó, per tot això i per tots els moments que no he estat al teu costat, que no he sabut estar al meu lloc... per tot el que hem deixat de fer, les coses que podíem haver fet junts...

HO SENTO, REI..., HO SENTO AMB TOTA LA MEVA ANIMA.

I ara per ara, aquest sentir, em turmenta... em tortura per dins.
Fa tant mal Robert, fa tant mal no tenir-te aquí...

La teva germaneta, que t'enyora cada dia més.

Barreja de sentiments i emocions...

La teva mare.

La tardor... un bon exemple de tornar a començar...

M’AGRADAVA la tardor… el color de les fulles, del conjunt dels arbres, la combinació d’una gamma embolcallant el bosc…
L’olor a terra humida, a fulles caigudes, al endinsar-nos-hi a poc a poc... caminant entre mil colors...
Sentir el soroll de les trepitjades sobre les fulles, que cobreixen el camí de l’amor...
Veure-les caient de l’arbre, en el seu bonic traçat... lentament surant en l’aire, fins caure reposant, esperant el seu nou destí...
Observar a la llunyania l’espectacle de colors... grocs, ocres, verds, marrons i ataronjats es barregen, dibuixant l’alegria d’una nova tardor.
I aprendre de la saviesa dels arbres, de la seva força, del seu sacrifici, d’un tornar a començar... tot i saber del cert que tornarà una nova tardor...
La nuesa a finals de temporada, indefensos, sense les seves estimades fulles, exposats a totes i cadascuna de les inclemències que ens pot portar el temps.
Per de nou, aixecar la mirada, i tornar a lluitar... canalitzant el seu dolor al despendre’s de les que en d’altres estacions han estat tant important... les seves companyes de viatge, que segurament sense voler-ho, marxen lentament.
I sense més ni menys, quan aquests bonics arbres, a nosaltres en veuen arribar, continuen somrient abraçant-nos amb estimació.
A la tardor, hivern, primavera i estiu... ells continuen sempre aquí, amb els braços ben oberts, escampant el seu amor.
Saben que vindran noves fulles, noves companyes de camí, però sempre recordaran una a una, les que ja no estan aquí. Això no els priva de continuar existint, i dia rera dia, estació rera estació, lluitar per continuar vivint.

Com totes aquestes fulles, tu Robert, abraces el meu cor, i em transmets dia rera dia, més i més amor. Lluitaré per aprendre canalitzar el meu dolor, i sense res a canvi, escampar el meu amor. Aprendre des de la nuesa, a obrir tot el meu interior.
Com un arbre despullat, indefensa, però plena d’estimació, vull continuar somrient, i tenir-te cada dia, més i més present.
T’envio tot el meu AMOR.

Avui puc tornar a dir que... M’AGRADA LA TARDOR.

T’estimo germanet, cada dia més i més.

Brígida

Buscant un nou camí...

Cansada de ploriquejar amb mi mateixa... de no voler ser “ l’ai pobrica” de la gent, però mostrar-me a mi mateixa com a tal..., de voler fer-me creure que estic bé, i a la mínima recaiguda tornà està fatal... m’agradaria obrir-me camí cap un futur amb una mica de color, on compti amb mi mateixa i per mi mateixa. On vulgui canviar jo i no voler fer canviar als que m’envolten. On comenci entendre que el problema el tinc jo i només jo, que sóc jo que tinc la potestat i la necessitat de canviar la meva vida actual i la visió que he tingut fins ara de la vida, i que si no ho faig jo per mi mateixa, ningú em donarà una bona “sacsejada” que em serveixi, perquè fins que no sigui jo, conscient del que vull i el que necessito, no podré seguir endavant. Sóc jo i només jo qui pot canviar la meva vida actual i millorar el meu futur...

I només amb la força que tu em transmets, podré seguir caminant, i amb el teu amor, podré desviar-me del camí on ara estic, per seguir la drecera a la meva felicitat... puc entreveure que la meva felicitat serà la teva felicitat, i això és l’anhel que ara m’empeny.

Tu m’obres constantment els ulls, per fer-me veure que no puc pretendre canviar tot el meu voltant, i em repeteixes cada dia que només si jo canvio el meu voltant pot ser diferent.

T'estimo germanet !!!

Brígida.

Escrit d'en Txema per tu

Robert, fa uns quants mesos, concretament el dia 26-05-08, en Txema va escriure't aquest escrit als comentaris, però finalment m'he adonat, que el lloc d'aquest escrit és aquí. (per cert, la mama també ho creu així)

Molts petonets!!

Hola Robert!

M’agradaria explicar-te tantes coses..... però no sé per on començar...

Ja saps que la teva germaneta ha creat un blog per tu, per cert Robert..... un blog molt i molt maco, on saps quin és el color que predomina oi? si.....el teu color verd.

Ja fa dies que em volta pel cap dirigir-me a tu, però no sabia com posar-mi.

Me’n recordaré sempre del primer dia que vaig venir a casa teva. Un dia en que tothom que va a casa dels pares de la seva xicota per primera vegada, doncs no es que es trobi gaire còmode, però jo la veritat es que jugava en avantatge, ja que t’havia entrenat a futbol l’any anterior i sobretot per que sabia que tu volies que vingués, ja que la teva germaneta m’ho havia comentat, i cal dir que això em va ajudar una mica mes a no passar-ho malament.

Recordo que devies tenir uns 10 anys i només entrar a casa teva et vaig veure assegut allà al sofà amb un xandall i mirant la televisió, i sobretot recordo que només veure’m entrar per la porta et va aparèixer a la cara el teu somriure tant característic, que per cert es una imatge que mai oblidaré, la qual cosa em va donar molta mes confiança.

Han estat al voltant de deu anys en que he vist com creixies i com et feies un home, i tot i que nosaltres no teníem converses d’aquelles d’esplaiar-se, ja que que tu eres una persona reservada i jo una persona de poques paraules, teníem feeling i sobretot et feies estimar. Ara em sap greu que no haguéssim intimat mes, ja que estic segur ens hauríem conegut molt mes i ens hauríem agafat mes confiança. Estava segur que amb el temps hauria arribat un dia en que t’hauries obert molt mes i això hauria arribat.

Saps Robert..., ara m’arrepenteixo d’haver estat esperant aquest dia i de no haver-lo anat a buscar jo abans.

L’altre dia vaig veure el meu pare que estava arreglant uns cops a la carrosseria del seu cotxe que s’ha comprat de segona mà, i que se li complicava una mica, vaig pensar que per tu allò hauria set un moment i que ho deixaries perfecte!...mira que t’agradava fer de planxista eh! sempre anaves amb les mans plenes de pintura i ben treballades.

Recordo el dia abans que ens deixessis, quan jo i la teva germana marxaven de casa teva quan ja era fosc, i et vam trobar al final del carrer (podríem dir que era el teu taller eh!) rascant i rascant la carrosseria del teu cotxe i a sota el llum d’un fanal!!. Recordo que et vaig dir mentre caminàvem: “Fins i tot ara i sense llum!!??” i et vas girar mirant-me amb el teu somriure a la cara i em vas dir: “Sii... si no hi ha taller ni res!!”, vulguen dir on vols que ho faci!, i seguidament ens varem dir adéu.

Recordo que varem seguir caminant fins arribar al meu cotxe i vaig anar escoltant com continuaves rascant i rascant la carrosseria del teu cotxe. Aquestes varen ser les ultimes paraules que ens vam dir i saps..., estic content per que encara “ens varem poder dir adéu”, i sobretot per que et vas dirigir a mi amb la teva rialla.

Una abraçada Robert i sigues molt feliç allà on siguis!El teu cunyat (no ens ho havíem dit mai eh!) que també t’estima!

Txema.