Robert, vola en llibertat

Un bosc ple de màgia

2011-12-07T21:33:00.018+01:00

Amb els anys, he apres a sobreviure, a continua la meva vida, reconstruïnt-la de nou... potser per això, m'he creat un món màgic, on poder-m'hi perdre, quan et necessito sentir...

"Camino pel teu particular bosc, un bosc ple d'arbres de mil i un colors, en un matí de desembre, mentres el fred d'aquesta estació, s'instal·la dins el meu cos.

Sento un petit soroll, les fulles dels arbres al moures, una brisa suau m'envolta, fregant la duresa de la meva pell, enfredolida per l'aire que correr, per la tendre brisa, pel tocar de la teva pell.

El temps s'atura en uns instants, l'olor d'aquest bonic indret em recorda a tu, aquella dolça mirada, aquell tímid somriure, aquelles poques paraules, la tendresa, el teu saber fer.

Em giro, em dono la volta, observo tot el meu davant... la melodia de les fulles dels arbres, continua, es deixa sentir... no veig res en el present, no observo moviment, però en la poca distància, existeix una tendre força, que em desperta un gran sentiment.

Follets dansaires m'envolten, salten i ballen en el mateix temps, fent moure les fulles dels arbres, desperten l'AMOR que tinc dins.

Somio dia rera dia, amb aquest bosc ple de màgia, de colors, d'olors i d'ocells, on un follet ben dansaire, alegre i juganer, m'envolta amb l'amor dins de l'aire, em somriu per fer-se sentir."

T'ESTIMO FOLLET DEL MEU BOSC... i et sento aprop tot sovint!!!

T'enyoro tant germanet, dia rera dia recordo tots els bons moments, el tresor més bonic que jo puc tenir.

Petonicos dolços, abraçades mimoses i somriures ARC IRIS, per tu germanet, follet del meu bosc màgic!!!

UNA CURIOSITAT

2011-12-07T10:42:00.010+01:00

Avui fa 5 anys que visc la vida, sense tenir-te al meu costat.

Aquest estiu per les vacançes em va passar una cosa molt curiosa i per mi molt emotiva,

Érem nou companys, cada dia programavem una excursio per anar a caminar, dons lo curios del cas es que de tots nou fos a mi a qui li pases i en dos excurcions diferens. Anavem caminant contemplant les flors i les papallones, que ni havien de molts colors, de sobte una papallona s'em posar al cim com es pot veure a la foto, vaig queda molt sorpresa!!! Al cap de dos dies em va tonar passar, aquest cop s'em va posar al cim del gersei més o menys a la panxa tot i que anava caminant no s'en anava.

No m'havia passat mai, però des de que no et tinc al meu costat em passen coses molt curioses.

UN PETÒ I UNA ABRAÇADA INMENSA DE LA TEVA MARE.

Per molts anys GERMANET!!

2011-03-08T23:34:00.009+01:00

Mou les fulles,
quan estigui mig adormida,
se que et mous en silenci cada dia,
però avui m'agradaria sentir-te.
Entra al meu somni, fes-ho possible,
d'aquells somnis tant reals
que a vegades em fas viure,
vull abraçar-te, vull veure't vida,
vull que em regalis el teu somriure,
el bell aroma, la teva melodia,
un escalfred, una suau brisa...
que bonic tot això seria...
que bonic tot això és...
perquè em conformo
amb la teva carícia,
el teu susurrar,
la teva alegria...

Vull enviar-te el meu missatge de cada any, però em sembla que començo entendre que els missatges que t'envio per aquest aparell material que utilitzem en vida, no t'arriben... que el número de telefon que tenies, ja no és el teu... per això simplement tanco els ulls, i només així puc visualitzar-te, i simplement obrint els braços puc arribar abraçar-te... m'agradaria tant petonejar-te, m'agradaria tant portar-te un tall de coca recent feta d'avui... però com últimament ja comença a ser un fet constant, em conformo en imaginar-te, em conformo a parlar-te des del COR, des del meu AMOR INMENS cap a tu, des de l'estimació més profunda...

T'ESTIMO GERMANET!!

i com sempre... el meu missatge començaria amb un...

"PER MOLTS ANYS GERMANET..."

i com molt sovint, arribaria cap el tard...

Per a molts és important ser els primers en felicitar a persones properes... per a nosaltres era important intentar ser els últims... perquè diuen que "les coses bones es fan esperar...", i el primer a recordar abans d'anar a dormir...

Petonicos cap a les estrelles, que avui estant de celebració!!

La teva germaneta

DIA 08-03-11

2011-03-08T23:16:00.004+01:00

ROBERT fill havui he pensat molt en moments viscuts amb tu, bé!!!! sempre, però avui més perqué es un dia molt especial, fa 26 anys que et vaig poder abraça per primera vegada.
Anyoro l'abraçada que no ens varem poder fer, les converses quant esmorzàvem, el teu sonriure, la teva inquietud per viure, les teves il-lucions, etc, etc, etc.
Per bé que en aquets moments de la meva vida, es una anyorança més serena i més suportable.

UNA ABRAÇADA IMMENSA de la teva mare.

Un dolor suavitzat per tu... (4anys sense tu)

2010-12-07T19:40:00.008+01:00

Quan el cor em fa mal, tinc la sort de tenir unes boniques mans,

que amb delicadesa me'l protegeixen.

I són aquestes que al acarisiar-lo, em donen la força per continuar.

I són aquestes que, durant quatre durissims anys,

han persistit per no deixar-me ensorrar.

Et sento tant aprop germanet, el teu amor és tant proper,

que m'ès senzill somriure mentre el meu cor plora,

simplament perquè sé que estàs amb mi, molt aprop meu,

i a la vegada tant lluny...

Noto que sovint abraces el meu interior,

i em murmures per les nits "sóc aquí, sóc aquí",

com un bonic follet que s'amaga entre les fulles,

i les mou per fer-se sentir.

T'ESTIMO GERMANET!!

Gràcies per acompanyar-me en tot moment,

gràcies per seguir el meu costat.

Sé que ens tornarem a trobar

i sé que mentrestant, a mi, em toca viure la vida.

PORTO EL TEU SOMRIURE GRAVAT AL COR!!

Mil petonets de colors, follet del meu bosc!!

La teva germaneta, sempre pensant amb tu!!

QUATRE ANYS

2010-12-07T12:31:00.004+01:00

Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent tal volta

desvetllarà secretes melodies,

tu ja no hi ets i el temps ara em trenscorre

entre el record de tu, que m'acompanyes

i aquell esforç, que prou que coneixes,

de persistir quan res no ens és propici.

Des d'aquests mots molt tendrament et penso

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i jo la visc, i en tu se'm representa

sorprenentment vibrant i harmoniosa.

No tornaràs mai més, però perdures

en les coses i en mi de tal manera

que em costa imaginar-te absent per sempre.

Miquel Marti i pol

UN PETONAS IMMENS DE LA TEVA MARE.

La teva presència, ben present...

2010-04-12T22:01:00.012+02:00

( fa uns quants dies, quan el blanc de la puresa, va cobrir les nostres capes, per sentir-nos prop de tu)

Ei guapíssim,

masses dies han passat, des de l'últim escrit... si, ho sé...

a vegades, quan em paro a pensar, l'abisme que apareix davant meu, només de pensar que el temps ja torna a passar massa ràpid, m'ofega... segurament de la por a caure en les trampes que existeixen pel camí, i que ara, després de molt de treball fet, no vull, ni puc permetrem la tentació de les coses fàcils... de la comuditat... són masses passes endavant, masses coses descobertes, com per tornar enrera... t'estimo amb tota la meva essència... i el meu cor batega al ritme del teu cor... i en moments se m'apodera l'enyorança... i s'intensifica la necessitat dels 5 minuts... 5 minuts per abraçar-te... 5 minuts per observar-te... 5 minuts per mimar-te... 5 minuts per petonejar-te... 5 minuts per parlar-te... 5 minuts per sentir la teva presencia aquí i ara... però sé, que aquests 5 minuts, segurament es convertirien en poc, per donar-te tot l'amor que sento dins meu per tu, germanet... T'ESTIMO!

T'adjunto la lloança que aquest any a sortit guanyadora a l'aplec de St. Brígida, que segons la persona que la escrit (que estic del tot segura que saps de qui et parlo), NO NOMÉS FA REFERENCIA A L'ERMITA SINO AL LLOC I A RECORDS,

Des dels Pirineus a la Costa Brava,

d'est a oest sense finit,

veus la llum que mai s'apaga

reps els vents de dia i nit.

Gràcies Paco per tenir-lo tant present...

Tots et recordem, mai t'oblidem!!

La teva germaneta

Tres anys sense la teva presència.

2009-12-07T18:03:00.012+01:00

A PLENITUD

I si de sobte algú tanca la porta

i tot és tris i hostil, què podem fer

sinó esperar en silenci que la vida

reprengui el curs de sempre, poderosa,

i ens alliberi d'aquell fosc domini?

És en la mort on aprenem de viure,

bevent-ne el licor fort a glops lentissims,

sentint que ens incendia les entranyes

mentre ens revela tota la bellesa

d'aquell restar contra tots els designis.

Miquel Martí i Pol

Un petó immens dels teus PARES.

Un altre any passat... però diferent...

2009-12-03T15:47:00.024+01:00

Si en aquests instants, fes un repàs d’aquest any, d’un altre any sense tu, sense la teva presència física... podria dir que el recordo PLE D’AMOR i de tendresa interior... amb la certesa de caminar pel camí que vull caminar a partir d’ara i segurament, en aquest últims mesos, amb una certa esperança... esperança cap el meu nou futur...

Si el pugues resumir amb poquetes paraules... segurament diria, que he començat a OBRIR la capseta plena de sentiments d’amor i d’estimació que he anat omplint el llarg dels anys, amagant-los, per no saber-los administrar...

Si m’hagues de sentir orgullosa d’alguna coseta... segurament seria d’haver aprés a interioritzar-te, a sentir-te tant a dins meu, que qualsevol cosa m’emociona, qualsevol petita cosa m’omple el cor de l’amor més pur que mai he sentit...

Si em quedes amb un moment del dia a dia... em quedaria amb cada matí d’aquest últims mesos... simplament perquè cada matí em desperto amb un bonic somriure, perquè el teu somriure està ocupant tot el meu cor, i és la primera imatge que m’abraça al despertar-me...

Si pugues escriure les sensacions en quatre linies... doncs, potser escriuria, que a poc a poquet, m’he anat transformant... que he aprés a mirar el meu interior sense tenir por, per reconeixer relament qui sóc, i tot i que ser que em queda encara molt treball a fer, puc dir que em sento orgullosa del meu camí fet fins ara, i estic seguríssima que TU i tens alguna cosa a veure.

Si em sabes greu alguna coseta... segurament seria l’haver-me allunyat de persones que ESTIMO amb tot el meu COR, persones que en la meva vida són MOLT IMPORTANTS, però que per fer el camí que un dia vaig decidir caminar, sé que necessitava aquesta distancia, i potser encara la continuu necessitant... però no tinc presa, sé que a poc a poquet ens anirem apropant.

Si m’hagues de quedar amb alguna cosa que he fet per mi mateixa, em quedaria amb el curs de 3 dies de l’Alba Payàs... amb l’intensitat del curs, amb l’espai de tranquilitat, de seguretat, de respecte i d’amor que varem compartir amb 25 persones. Un curs que segurament no oblidaré en la meva vida.

Si volgués recordar un bonic moment, un de molt espacial... doncs, no sabria quin triar... simplament, perquè un simple esquirol travessant la carretera davant meu, m’ha fet sentir feliç; perquè una sincera abraçada d’en Txema m’ha omplert el cor d’estimació; perquè veure els nostres pares, paset a paset, anar caminant per aquest difícil camí, agafant petitíssimes il·lusions, m’ha omplert de l’admiració més gran que pugui existir; perquè el vent fent caure les fulles a la tardor, com si el meu voltant hagues començat una bonica pluja de colors, m’ha emocionat; perquè banyar-me en un llac a 2500 metres, amb l’aigua fredíssima, m’ha despertat alegria; perquè el somriure d’un bell infant, l’Aniol, el fill dels nostres cosins, m’ha omplert de tendresa i d’estimació; perquè una conversa amb el Carles, m’ha donat l’amor de l’amistat eterna; perquè les trobades amb una bona amiga, la Sandra, m'han donat tendresa i admiració cap a la seva capacitat d'afrontar la vida; perquè una abraçada plorant amb les nostres cosines, m’ha donat consol; perquè una caminada al Pedraforca, m’ha fet exclatar d’emocions... i ara, escribint tot el que escric, i veient que encara escriuria moltíssimes coses més... parant-me a pensar en tot el que he anat passant durant l’any, sento tant dintre meu la INTENSITAT d’aquest espai de temps, un any, que m’emociono... m’emociono perquè anteriorment a la teva perdua, moltes cosetes de les que ara per a mi són tant important, no hi donava importancia... i perquè les paraules em constaten que a poc a poquet, i deixant-me sentir, he fet milers de pasets endavant...

I..., si hagues d’agrair alguna coseta algú... em dirigiria directament cap a tu GERMANET... i segurament et diria...

GRACIES PER FER-ME EL MILLOR REGAL QUE PODIA HAVER REBUT... PER DONAR-ME L’OPORTUNITAT DE CREIXER COM A PERSONA... DE POSAR-ME UN ANGELET EN EL CAMÍ, L’ALBA, QUE M’HA ACOMPANYAT I EM CONTINUA ACOMPANYANT EN AQUEST CAMINAR TANT DUR, I A LA VEGADA TANT GRATIFICANT...
GRACIES PER COMPARTIR-HO TOT AMB MI, PER ENSENYAR-ME ALTRE VEGADA, COM QUAN EREM PETITONS, QUE LES PETITES COSES, SON MOLT IMPORTANTS, I QUE SON AQUESTES QUE EL FINAL ENS DONEN L’ALEGRIA DE VIURE...

T’estimo amb totes les meves forces, amb tot el meu cor!!

La teva germaneta, aquests dies amb el cor banyat d’enyor.

P.D. ... i segurament, em deixo tantes, i tantes coses d’aquest, podria dir bonic any, que em caldria pagines i pagines de paraules... que certament, alguna seria de tristor i encara potser de rabia... moltes d’enyorança i de l’amor etern que tinc cap a tu, germanet... però que la gran majoria, continuarien sent de l’inmesa esperança que actualment existeix en el meu interior.

Pedraforca, una muntanya plena de sentiments

2009-10-03T16:57:00.006+02:00

Quan per primera vegada, vas apareixer davant meu, majestuosa, elegant, diferent, va apareixer en mi la primera petita il·lusió en molt de temps, per això et vas convertir en un repte.

Dissabte, 26 de setembre, iniciava el meu petit repte, pujar el cim del Pedraforca, amb molt bona companyia.Els sentiments que vaig viure durant el dia van ser ben diversos, i difícils de descriure...

" I així, quan fàcilment la natura s'apodera de mi, quan l'inmensitat de l'univers apareix davant meu, i entre jo i el cel la distància no existeix, m'invedeix tot el teu gran amor... quan sols els peus connecten amb aquest món on ara visc, amb la terra que em separa de tu...sols en aquest moment puc sentir-te vibrar, puc sentir dins meu, que l'amor que ens uneix és tant gran, que ni tant sols la mort ens pot separar... perquè sempre queda un fil, un fil teixit de l'amor que ens tenim i ens hem tingut.

I així, al cim del bonic hombro de la muntanya, em sento lliure, i a la vegada lligada, em sento alegre i a la vegada trista, em sento gran i a la vegada tant petita...

I és que tu ets l'arbre que contemplo a l'horitzó, ets la pedra freda que em suporta, el cel blau que em somriu, la terra que poc a poquet em guia, l'ocellet que em canta cada matí, la papallona que m'acompanya... tu ets el cim de la bonica gran muntanya...

I el poder de l'esforç, de la lluita per arribar fins aquí, em fa sentir pesada i a la vegada lleugera..., i només al cim puc desfer el nus que sento dins, aquest nus que m'ofega, i simplament amb el plor del bell infant em sento lligada a tu...

GRÀCIES PER EXISTIR!! "

Gràcies a les persones que van estar al meu costat fent camí... sent com sou, el camí em va ser més fàcil... i ben bonic.

Gràcies a tu germanet, que et vaig sentir ben aprop allà al cim, on el meu cos era més aprop teu...

Brígida

Il·lusions compartides...

2009-09-16T13:50:00.011+02:00

Velocitat, agressivitat, atreviment, tot controlat dins un circuit... adelantaments en curses interessant, emocionants... disputes per un mundial... el mundial de motos GP... que al final, com quasi tot esport, però per part meva sense entendre gaire bé el perquè, es disputa a dins i a fora de la pista... en les curses i en les entrevistes... i és que, el periodisme és així, perquè nosaltres el fem així... què i farem, la gran majoria, necessita “el morbo” de les discussions entre pilots en la seva vida...

Crec que no és el meu cas... m’agraden les curses, les disputes dins la cursa, i l’amistat i el respecte a fora d’ella... parlem de les curses, i deixem el tira i afluixa de les indirectes, que al final alguns periodistes tradueixen directament a la seva manera, per picar un i altre, i entrar a un joc, que realment a mi em desespera... deixem-los disfrutar del mundial, que ja prou pressió tenen.

Però bé, ara no és el que m'ocupa...

Sí, germanet, sí... aquest any la il·lusió a tornat a mi, i animo i m’emociono a cada cursa, per tu i per mi... i amb la il·lusió, ha arribat les ganes d’anar al circuit... i si no ha pogut ser a Montmeló, doncs.... MARXEM A VALÈNCIA... (ningú ha dit que les il·lusions estiguin al costat de casa, i aquesta, que l’he perseguit des de fa mesos, s’ha complert sense desdir-me, que ja és molt dir...) novembre, circuit motos GP a València!!!

Només existeix un aspecte que m’entristeix... no poder-me dirigir a tu físicament, i dir-te, amb una alegria encomanable, “VOLS VENIR AMB NOSALTRES?”... suposo que m’afecta, simplement, perquè cerc que respondries afirmativament i que la meva il·lusió, també es convertiria amb la teva... però he aprés, que no per això ha de deixar de ser la meva il·lusió... el meu camí per aquesta vida continua... i sé que existiran molts moments com els que ara visc, d’alegria envoltada per una petita espina que punxa simplement perquè em deixo punxar... però és difícil no pensar amb com seria si fossis aquí... i no poder viure-ho de la manera que a mi m’agradaria, sinó d’una manera ben diferent...

M’ajudaràs a ANIMAR-LO, oi que sí... desitgem que com fins ara, continuï en la seva primera posició...

Doncs au germanet... sense més ni menys... només em queda dir-te del meu espai al teu espai... “VOLS VENIR AMB NOSALTRES???”

T’estimo amb tot el meu cor, amb tot el meu amor!!!!

Brígida

P.D. La foto, simplement em recorda, que des de petit, de ben petit, tot el que duia motor... et meravellava!!

Sortida del mes de Juny. Cal Paller (turisme rural)

2009-08-31T20:46:00.026+02:00

Aquets any els reis ens varen portar una papallona que ens portava un sobre amb aquet escrit:

Que el vol de la papallona us porti a un espai màgic,on la pau i la tranquil-litat que es respira ve acompanyada del silenci del seu entorn. On un, es pot sentir acompanyat per la seva naturalesa, les seves muntanyes, l'hospitalitat d'unes persones correctes, i uns animalons tranquils i dócils. On la música del vent, el cant dels ocellets i les olors de les plantes que envolten el seu entorn, es barregen causant un estat d'harmonia dins un mateix. Ens agradaria que poguéssiu experimentar un munt de sensacions, endinsar-vos en un món absent del dia a dia, del temps, de les hores, on res importa... només un mateix i l'entorn que veu el seu davant... una vall diferent... un turisme absent al turisme... on poder llegir, caminar, escriure, o simplement observar la llar de foc com crema... Que tingueu un vol agradable!!

Volem donar les gràcies a la papallona a la Brígida i en Txema per aquest vol tan meravellós.

Aquells dies ens va passar coses molt agradables, com tenir la serra del Cadí per nosaltres dos sols, el noi de la casa rural ens va deixar la clau per obrir la barrera que hi havia al camí. Vàrem pujar fins el cim amb el cotxe, teníem el Pedraforca davant nostre i vam caminar molta estona per la carena fins que el mal tems ens va fer girar, per el camí estavem acompanyats de moltes papallones, mai n'havia vist tantes juntes també varem veure molts d'isars i moltes flors.

Cada dia podíem contemplar l'aposta de sol, amb els cant dels ocells i amb la companyia d'un gat, sempre el teníem al nostre costat, inclos un dia se'm va seura a la falda amb la panxa enlaire per que li fes pessigolles, i ell em llepava la mà, suposo que de conten! Era la primera vegada que vaig tenir un animal tant aprop. M'agraden els animals, però de lluny, es veu que li vaig caure bé.

El menjar era molt especial, cuinat amb molt d'amor i les persones que ens cuidaven eren molt agradables i discrets.

Gràcies per donar-nos l'oportonitat de gaudir de aquests 4 dies i poder respirar tanta pau.

UN PETONAS INMENS.

Dies de festa major...

2009-08-19T13:37:00.010+02:00

Allunyada... absorta amb els meus pensament...

...alguns anys sense posar-hi els peus, com si aquell espai no existís, com si mai hagués passat per aquell petit bar de poble, on quasi tots i cada un dels seus habitants, han passat en algun moment...
Paset a paset, i amb el cor encongit, vaig entrant en la foscor, endinsant-me en un espai de records...

Festa major de poble, després d’un sopar de colla.... música... colors... llums... i una multitud de personetes amb ganes de ballar, de beure, de parlar, de trobar-se amb amics, de cridar, de cantar... i jo, com aquella personeta que ha restat darrera la finestra durant molt de temps, m’ho miro des de lluny.

Persones que fa temps que no veig se m’acosten... i la veritat, no tinc moltes coses a dir... els meus pensaments resten atrapats aquell espai, aquell racó de barra, on tu i jo, germanet, varem estar conversant... aquell racó de barra on et varem convidar, entre somriures, bromes i balls... entre l’alegria encomanable d’un dia de festa... records que m’allunyen de tot i de tothom... i amb una nostàlgia molt coneguda, a poc a poc m’enfonso massa avall...

I intento apartar la mirada... i en la llunyania, entreveig on hauria d’estar la Míriam... entreveig la gent amb qui es reunia, amb qui ballaria, amb qui riuria.... i els meus pensaments no fan res més que endinsar-se en la foscor...

Sento veus, i a poc a poc, intento tornar al món on em toca viure, on m’he d’acostumar a tantes i tantes coses que encara no estant en ordre...

I amb el cor, decideixo acabar aquí la nit... no sé si podria aguantar gaire més... ja he fet un paset més, deixem la resta per un altre any... no vull abusar del meu caminar... un pas en falç i ho puc pagar car... paset a paset, a poc a poquet, com fins ara, puc arribar molt més lluny...

... després de dies de festa... de sentiments contradictoris... del pensament per un costat... del cor per l'altre... últim dia d'acte festiu... focs artificials...
Des de casa, observo els color, les formes, les llums... i sense més ni menys, com si ara ja pugues treure tot el que he portat a dins... em poso a plorar desconsoladament, com si el soroll dels petards, apaguessin el crit del meu plor... evocant tots i cada un dels sentiments que aquests dies han quedat apartats, en un racó, esperant el moment per poder sortir.

Petons dolços cap el cel!!

Aquests dies te trobat molt a falta germanet estimat!!

Brígida

P.D. Estic contenta amb mi mateixa... tot i els sentiments contradictoris, les pressions exteriors, i la incongroència del meu caparró... crec profundament, que me n'he sortit prou bé...

Sense res per dins...

2009-07-25T20:12:00.012+02:00

"Sempre amb un somriure a la cara... alegre... amb un cor immens... i amb un caràcter a admirar!!! ... així et recordo i et recordarè per sempre, Míriam."

Altre cop sentiments retornen... amb força s'arrrelen al meu cos...

Em falta l'aire... el ritme del cor descompençat, accelerat... em falta la gana... la fredor entre al meu cor... els sentiments se'm congelen... el pit se m'oprimeix... i les llàgrimes dancen lliurament per la meva carona...

La tristesa, la ràbia, l'impotència, l'indignació, l'incredibilitat... s'apoderen de mi, dels meus pensaments, del meu cos, del meu cor.

Altre cop no entenc RES, RES de RES... i m'és difícil aceptar que les coses havien d'anar així, d'aquesta manera... m'és difícil no ODIAR la vida...

No ho entenc... potser sóc massa inculta, massa petita en creixement... i la meva ment, altre vegada, s'ha tornat a tancar dintre meu...

M'és impossible pensar que ha passat altre vegada, el meu cap té encara masses barreres per poder veure més enllà.

I em pregunto... quan acabarà aquest no acabar??

M'és difícil veure fins a on puc aguantar!!!!!

Vola en llibertat Míriam!!!

T'estimo germanet.

Brígida

P.D. Sempre em quedarà el bon record d'aquell cap de setmana juntes..., i l'última conversació virtual!! Records que guardaré, com el millor tresor!!

Sentiments projectats

2009-07-10T20:13:00.003+02:00

I al contemplar-te, així,
estirat damunt la sorra,
em transmets la teva pau,
em transmets la teva tendresa.

I així, aprop del mar,
me n’adono del que m’aportes,
del que has significat
en el meu llarg camí.

Et miro atentament,
i en la teva tranquil·litat
hi reflecteix el meu germà,
hi reflecteix la teva llum,
la seva llum.

Fils d’unió que es va entrellaçant,
tu amb ell, ell amb tu,
junts amb mi, jo amb tu,
amb la teva estimada família.

Quantes sensacions...
quantes emocions...
em transmeteu entre tots.

I és que amb tu,
hi veig el meu germà,
amb tu, experimento la pau,
la tranquil·litat, la sensibilitat,
la seguretat, la tendresa
i l’amor que fins ara i per sempre
em transmet i m’ha transmès
el meu estimat germanet.

I amb els dies,
he aprés a estimar-te,
i amb les paraules,
he aprés a escoltar-te,
i amb la teva mirada,
he aprés a mirar-te,
i així, a poc a poc,
em anat fent camí
els que ens hem quedat aquí,
tenint-vos sempre presents,
pensant sempre en vosaltres.

DAVID, et porto dins el meu cor
a través de les paraules del teu pare,
de les teves imatges, del teu somriure.

Només desitjo que tu,
que el meu germanet,
i que molts d’altres,
continueu rebent el nostre amor per vosaltres,
així com nosaltres el sentim dins el nostre cor.

Amb tot el meu amor,
intentant transmetre’t la tendresa que tu em transmets,
t’envio a través de l’aire, la meva sincera abraçada,
mimosa i dolça, cap al cel.

Brígida (germaneta d’en Robert)
-08-07-09-

Envoltada de colors...

2009-06-26T20:59:00.012+02:00

De sobte s’ha tancat la porta d’entrada de casa, i s’ha torna a obrir... sento en en Txema que em crida per darrera la porta, i jo com sempre de mala gana contesto... “ que vols??? (amb tot el to de “que vols ara?”)”... em diu que ha sortit l’arc de sant martí...

Avui em sento mendrosa i em costa decidir... de fet, de bon principi he pensat “m’és igual”, però alguna cosa per dins s’ha remogut, i empesa per una estranya força, el meu cos a deixat a la raó sentada, per seguir tot el meu cor.
Me posat unes sabates, i he sortit amb una revolada... davant meu, com un somni de colors, s’alçava el millor arc de St.Martí que he vist fins ara... de fet, de sobte m’he adonat que n’hi havien dos... he entrat depresa a casa, he afagat la màquina de fotografiar, i el més ràpid possible he tornat a trobar-me a fora, contamplant-los com una bella enamorada...
Quasi és veia l’inici i el final, començaven entre muntanyes, acabaven entre teulats, eren dos arcs de colors tot sencers... un d’ells amb una intensitat inexplicable, l’altre pàlid com el gel.

Sense controlar el meu cos, he corregut deseperada, a buscar-lo a l’horitzó... el meu cor amb força bategava, no he fet cas a la raó... i mentres tota jo em mullava, he seguit fins l’últim tros... davant meu he observat com se n’anava, lentament es difuminava... com la meva il·lusió...

Te buscat entre colors, he corregut sota els teus braços, me mullat de la teva pluja,

mentres te entregat tot el meu COR!!!!!!!

Ara que sóc a casa, me n’adono que he quedat ben molla, que esbufego de tant d’esforç, que sense adonar-me’n, he corregut amb unes sandalies... porto els peus ben xops, el cabell ja ni t’explico... però, per una força entre màgia, tinc el cor ple de colors.

Gràcies rei per aquest bonic regal, germanet de mil colors.

T'estimo amb tot el meu cor!!! (que comença a distinguir tots aquests colors)

Brígdia

Sensacions amb un equip...

2009-05-28T16:13:00.008+02:00

Mentres una bona part de ciutadans de Catalunya resten eufòrics a la gran temporada del seu equip, i celebren una vegada i una altre el bon joc dels jugadors que porten la samarreta que tant estima la gent del carrer, perquè la veritat és que ja en són 3, i al principi de la temporada... qui ho havia de dir!!!... la teva germaneta resta dins un estat d’alegria-amarga, entre la dolçor d’un bon pastís, i l’amargura d’una taronja extremadament àcida, tot i que és així com a mi m’agraden les taronges.

Mirant el partit en una pantalla gegant, envoltada d’una joventut amb un principi d’alegria lligada amb una extrema tensió... entre mossegades de dits, crits de nervis, cares excitades, cames amb moviments desenfrenats... he experimentat un seguit de sensacions ben estranyes,... o no...

Uiiiii... aplaudiments... crits... ara, ara... a la teva dreta... si, si, si... gooooooooooooooooolllll!!!

Els batecs del cor s’acceleren, i la sensació d’alegria apareix al meu cos... parlo amb tu, crido amb tu, i comparteixo l’alegria amb tu dins el meu cor... però de sobte, s’apropen les llàgrimes als meus ulls, i em costa dissimular-les... són llàgrimes d’alegria barrejades amb la tristesa de no tenir-te aquí, de no poder-me abraçar amb tu, i cridar plegats... S’ACOSTA LA TERCERA!!!... de poder-te petonejar i disfrutar de la teva alegria en viu i en directe...

El joc continua, però el meu cap i el meu cor, resten lligats a tu durant una estoneta... i tancant els ulls, només tancant els ulls... t’he descobert abraçat a mi, content de viure el recorregut del teu equip durant aquest any... i m’he atrevit a demanar-te que enviïs llum als teus jugadors, que la claror que em traspasses, la traspassessis a ells, i així, dins la claror, veurien el partit més fàcil.

S’acaba la primera part, i amb un nus a l’estomac per les intenses experiències que en una horeta he viscut, intento empassar el tros de pa que em queda al davant...

La gent del meu voltant, no parla, CRIDA...
Les bromes es comencen a sentir..., l’alegria, l’esperança, i la confiança amb l’equip.

Amb un somriure a la cara, responc a tot el que m’expliquen... inexplicablement, la major part de les paraules que m’arriben, no les sento... les intento escoltar, però la veu dels altres xoquen contra la bombolla de felicitat que m’envolta en aquests moments.
Felicitat bàsicament per tu, perquè sé que aquest equip, aquests any t’ha fet content.

Comença la segona part, els minuts van passant, i les ocasions de gol passen per davant dels aficionats i els jugadors, com si deixessin passar el tren que porta a la victòria que tots tant esperen.

De sobte la gent s’alça amb crits, i s’abracen, i es feliciten, i riuen amb aquell riure incontrolable, de l’alegria a la màxima exaltació. Crits de goooooool m’envolten, càntics, riures, i amb barrejo amb la màxima alegria que em transmeten tots els que estan dempeus, assentada al meu racó, observant des de la llunyania la felicitat que s’apodera de tots els presents.

T’imagino cridant, cantant, content, feliç, abraçant-te als teus amics, parlant de la jugada, i celebrant dins una alegria incontrolable el bon joc que estem veient.

T’imagino més tard, abraçat a mi, content, parlant amb en Txema del partit.

M’imagino a prop teu, quan la meva mà intenta fregar, ni que sigui una minsa part del teu cos...

M’imagino petonejant-te, i tu queixant-te que et deixi en pau...

T’imagino i no deixo d’imaginar-te... simplement perquè això és el que em quedar... imaginar, recordar, i sentir-te dintre meu.

De tornada a casa, he estat absorta dins meu, barrejada d’una alegria que m’han transmès els més propers, amb una petita amargura de ser conscient que a partir d’ara, cada part de mi, haurà de viure aquestes i d’altres situacions així... INTENTANT SENTIR-TE APROP... ENYORANT LA TEVA PRESÈNCIA.

Però com l’amargor de les primeres taronges, crec i només crec, que estic acceptant aquesta tristor, intentant transformar-la amb l’amargor de les primeres taronges, realment com a mi m’agraden.

T'estimo germanet!

Brígida

Estira i arronsa

2009-03-16T17:44:00.008+01:00

La meva vida s’ha convertit amb un estira i arronsa, però per sort, puc dir-me que actualment l’estira ha guanyat terreny, i que quan arriba un arronsa, les coses rutllen diferent, suposo que simplement, perquè he començat a tenir la seguretat, que l’estira tornarà a tirar de ell, d’aquest arronsa que a poc a poc, a anat perden força, i que s’ha anat espaiant en el temps, convertint-se en un de tant en tant, canviant els papers de fa un temps, on l’arronsa no acabava de deixar sortir a l’estira, i l’estira no tenia prou força per tirar d’aquest arronsa que s’apoderava dels meus sentiments.
Puc dir que estic contenta, contenta d’haver arribat on ara estic, d’haver après a demanar ajuda, d’haver après a escoltar-me un xic més...
Sé que em falta encara un camí per recórrer, un camí que encara serà dur, que anirà acompanyat de l’enyorança, i per sort del record, aquest record que ara tant m’omple, i que en tants moments em fa somriure, un somriure per haver pogut viure aquestes experiències junt al meu estimat germanet, un somriure pel record que ara m’omple tant en dins... i és avui que aquesta enyorança moltes vegades m’arronsa, una enyorança pel que he somiat en viure junt a ell, una enyorança per tot el que no podem compartir, aspectes de la vida que jo donava per fet, aspectes de la vida que jo ja havia imaginat, i que tot hi ser conscient que per més que hi pensi, res en trec, m’és difícil no prestar-hi atenció, no pensar-hi de tant en tant... una enyorança pel que em falta viure, i pel que jo crec, li faltava viure a ell... una enyorança, que sé, m’acompanyarà tota la vida, però no em preocupa, ara sé que ho puc assumir.
He començat aferrar-me a la vida, he començat, potser amb una mica de resignació, a voler viure la meva vida, la que ara em toca viure. Molta gent parla de començar una nova vida... potser per a mi, és una nova etapa, on he après que amb molt d’amor, pots continuar caminant.

Ara sento que puc continuar volant, com tu Robert, com tu... que ara voles lliurament!!!

T'estimo germanet, l'enyorança és forta, igual que l'amor que sento per tu.

La teva germaneta.

gràcies fill.

2009-03-09T23:18:00.012+01:00

Robert fill, ahir va fer 24 anys d'el teu neixement. Molts records han passat per els meus pensaments,en alguns he sentit melenconia, peró en altres he sentit molta gratitud per haver compartit 21 anys i 9 mesos.

No es gaire temps peró els recordo amb molt d'amor

T'enrecordes d'aquets indret oi!

Un petonas inments

FELIÇ ANIVERSARI (DIUMENGE 08-03-09)

2009-03-09T16:34:00.007+01:00

PER MOLTS ANYS REI!!

Esperem i desitgem que el teu camí estigui ben il·luminat i ple de colors...

T'estimem amb tot el nostre cor!!!!!!!!

Els teus pares, la teva germaneta i el teu cunyat.

Anyorança

2009-03-04T10:06:00.003+01:00

Robert fill avui m'han vingut alguns records de tu.
Era el dia 06-12-06, dimecres dia de la constitució,un dia abans de deixar-nos.
Després de dinar vàrem xerrar una mica,de tant en tant ens agradava tenir alguna conversa tot i que últimament no tenies gaira temps per a mi, però quan en tenies ganes, jo aprofitava i t'escoltava i et deia la meva, tot i que en aquells moments de la teva vida tenies altres preferències.
Em vares comentar que la Sara i en Josep t'havien convidat aquells dies a anar a esquiar, però tu els i vares dir que no tenies gaires peles, pequè en aquells moments estaves a l'atur.
M'enrecordo que et vaig comentar que em sabia molt de greu, que en alguns moments no et vaig poder donar-te tot el que em demanaves, però tu em vares respondre que no patis, que tot el contrari, que m'ho agraïes perquè et vaig ajudar a valorar més les coses.

Però jo em pregunto: què hauria canviat si haguessis acceptat la inviteció?
Tot i que des del primer moment que ens vares deixar, m'ajudava pensar que debia ser el teu desti, però també tinc els meus dubtes.
Robert la brígida i tu, sou lo millor que m'ha passat a la meva vida , em sento joiosa de ser la vostre mare

Una abraçada molt anyorada.

Dia 1 de Febrer Santa Brígida.

2009-02-08T22:05:00.020+01:00

Fill com molt be ja saps diumenge dia 1 de febrer va ser l'aplec de Santa Brígida,coincidin amb el dia del sant, el any que el dia 1 no s'escau en diumenge es celebre l'aplec el primer diumenge de febrer.

En principi no tenia previst anar-hi, desde que ens vares deixar no em venia de gust anar-hi, cosa que ja saps que m'agrada molt pujar-hi en mes intimitat. Doncs el que em va porta a replentejar-me anar-hi aquest any va ser perquè va fer mal temps i sabia que no hi hauria gaire gent també i molt important, que els teus cosins la Carolina i en Paco, van ser escollits per ser els ermitans de aquest any. Oi que estan guapos i com creix el petit Aniol! Em venia de gust estar el seu costat.

D'en mica en mica, per unes circunstàncies o altres, vaig trencant barreres que m'ha deixat la teva absència.

Gràcies fill per ajudar-me anar fent camí, sentia que tu estavas entre nosaltres.

VIVINT dels RECORDS

Saps Robert avui a la tarda quina pel-licula he vist per casualitat, FORREST GUMP

T'en recordes les vegades que te la vares mirar quan tenies 9 o 10 anys, la Montse ens va deixar la pel-lícula en video, perquè aquell tems no existia el DVD. No sé que et transmetia però et vaig trobar moltes vegades ben enbabacat mirant la pel-lícula, cosa que era una mica extrany en tu que estiguessis tant quiet perquè eres força inquiet.

Quins records fill!! records que ja només seran records. M'agrada trobar-ne i que en facin connectar amb tu encara que moltes vegades en facin mal no vull deixar de trobar-ne per sentir-te aprop meu.

La teva mare que d'en mica en mica troba una mica més de llum, tot i que t'anyora molt.

T'ESTIMO.

2009-01-30T22:57:00.004+01:00

Robert fill fa dies que em sento que no ser cap on vaig. Desde que m'han donat l'alta del centre de dol que sembla que em falta alguna cosa. Per una part estic contenta perquè m'han ajudat a aprofundir molts sentimens i entendre que soms molts en aquet camí per agudar-nos a tirar endavant, són persones molt maques i amb un cor molt gran.

Voldria donar-li les gràcies a la teva germana per haver fet possible fer el teu bloc, ami tenir el bloc m'ha ajudat molt i m'ajuda.Tot i que jo no t'escric gaire (ja saps que jo no havia tocat mai cap ordinador)gràcies el teu bloc i l'ajuda de la teva germana m'en vaig sortint.Però si no escric, llegeixo els altres blocs de gent que com nosaltres han tingut una perdua impotant.

Des d'aquí´voldria donar les gràcies primer de tot a la teva germana Brigida per ajudar-me quan la necesitot i a totes les persones que m'han dedicat unes paraules els meus petits escrits, em reconfor-te moltíssim i també a tots els que em permeten entra els seus blocs plens de sentiments, per mi m'és de molte ajuda m'enplena molt, tot i que cada escrit que llegeixo m'agraderia dir-hi alguna cosa que s'em remou per dintre,no m'atreveixo per por de no saber expressar com voldria i tinc por de no dir lo correcta.

Un peto inmens per TU i tots els nous AMICS.

La teva MARE.

07/01/2009 Pensaments

2009-01-22T15:54:00.005+01:00

On han anat els meus sentiments de disfrutar de les coses?? Han marxat amb tu?? Quan tornaran??
Però no et vull enganyar, em sento més bé, més predisposada a enfrontar la realitat.

Em sento diferent, he canviat, tot i això, no trobo em què..., o com... només puc dir que em trobo diferent.

Vaig pel carrer i em trobo diferent, en una trobada amb la familia, i em sento diferent..., avui a nevat i a quedat el poble molt bonic, però em sento diferent. No puc gaudir de l'espectacle que ens ha deixat la nevada, només puc expressar que és molt bonic.

Avui he sentit melanconia per tu, perquè t'agradava molt la neu.

Abans de marxar, amb molta il·lusió, vares comprar-te tot l'equip per anar a la neu, i aquí ha quedat... per estrenar.

Sempre present dins els meus sentiments.

La teva mare

Un nou estel que brilla en el cel...

2009-01-15T21:56:00.008+01:00

Avui un estel,
brilla amb amor
amor que us envolta
en cada racó.
No esteu sols,
dins aquesta foscor
nosaltres, vosaltres,
junts dins la fredor.
Però em d’estar atents,
ells ens envien calor,
amb una abraçada,
amb mil i un petó

Estimats nous estels
brilleu amb amor
una bona família
necessita claror
Per veure la llum
el vostre gran amor
que dia rera dia
ens envolta a tots.

Nineta, angelet,
estimat nou estel,
abraça amb força
la teva gran família.

Envia’ls-hi molt d’AMOR.

Mil petons i abraçades per tots els estels,

i un de molt gran per tu, FADA DEL CEL!!

La nit de REIS

2009-01-06T20:20:00.007+01:00

"Dijous, 5 de gener del 2006
ELS TRES REIS DE L’ORIENT
ORIENT 2000

Estimat Robert:

T’enviem aquesta carta per disculpar-nos i explicar-te el que ens ha passat aquest any, perquè el teu regal no arribi a temps.

Resulta que l’any passat, quan vàrem passar a repartir els reis, vàrem tenir un petit accident, per culpa d’un d’aquests edificis tan moderns i alts que es construeixen avui dia.
Es veu que en el mapa que ens donen cada any per poder-nos moure en facilitat, aquest edifici no hi sortia perquè resulta que es va construïr il·legalment. A causa d’aquest petit accident, ens vàrem quedar sense mitja de transport per aquest any, el que comporta que aquest any anem amb carros del segle XV, perquè encara no ens tenen reparat el que vàrem xafar.

Es veu que tots els tallers mecànics especialitzats amb aquest tipus de transport, estan molt sol·licitats i recoberts de feina, i per molt que els haguem insistit amb que si no ens el reparaven, i hauria nens, adolescents i pares que es quedarien sense regal, no hi ha hagut manera. (ens sembla que tu i treballes amb un d’aquests tallers, els podries demanar la presa de part nostre???, ens agradaria que l’any quebé no ens trobéssim amb aquesta situació).

Bé continuant amb l’historia...

Doncs quan veníem cap Olot, per deixar el teu regal a casa la teva germaneta, ens hem trobat el camí tallat per la neu, i com que per molt que donéssim la volta per Amer, ens seria impossible arribar a temps, ja que el transport no es el més adient per anar ràpid (ens podríem trobar que sens trenqués a trossos i llavors impossible arribar en lloc, quan passem de 20 Km/h tot comença a tremolar, deu ni do com ens hem de veure, eh!!!), sols avisar-te que el regal t’arribarà amb uns dies de retard.

Esperem que això no et comporti cap disgust, i que un cop t’arribi el regal, que suposo que t’agradarà, ens donis un cop de mà perquè el nostre transport espacial estigui arreglat el 2006.

De totes maneres ens agradaria regalar-te,

AMOR, PAU I FELICITAT (sobretot intenta estimar-te a tu mateix, després els problemes es converteixen amb problemes més fàcils de solucionar. Sinó parla amb la teva germana, estem convençuts que esta totalment disposada a ajudar-te. Ella per molt que no t’ho digui mai, ens consta i sabem que T’ESTIMA!!!!
A VEGADES, LES COSES, PARLANT-LES AMB ALGÚ QUE T’ESCOLTI, acaben sent més fàcils d’entendre.
Pensa que les coses no són fàcils per ningú!!!!!)

Atentament, i esperant les teves disculpes,

ELS TRES REIS DE L’ORIENT "

Ai Robert!! t’enrecordes del teu inici de regal, de part meva i d’en Txema, l’últim quasi any que ens vas regalar de la teva vida aquí???
Ostres encara recordo la teva cara al llegir-la... en mica en mica, quan anaves arriban al final de la carta, els teus ulls es van humitajar... unes tímides llàgrimes es dipositaven en ells... i al acabar de llegir-la... va aparèixer el teu mig SOMRIURE... (un regal inolvidable per nosaltres!!!)

Tot i els meus dubtes de donar-te'la, per por a que em diguessis “quina tonteria”, crec, i així em va semblar veure-ho a la teva cara, et va agradar.

Avui, recordar aquesta carta, i les emocions del moment, m'alleugereixen un xic el dia.
T’estimo amb totes les meves forces germanet !!

T'envio mil petons i una abraçada ben mimosa!!

Avui, com l’any passat, el teu regal es queda aquí, ben aprop meu, dins el meu cor!!!

Brígida

La teva passió...

2008-12-07T14:18:00.009+01:00

AVUI T'HEM VOLGUT RECORDAR AMB LA TEVA GRAN AFICIÓ... LA TEVA GRAN PASSIÓ!!! EL QUE ET VOLIES DEDICAR (RT-TUNNING)...

SEMPRE ESTARÀS ENTRE NOSALTRES. T'ESTIMEM!!

ELS TEUS PARES, LA TEVA GERMANETA, I EL TEU CUNYAT

Avui m'agradaria dedicar un espai en Xevi (Ripoll)

2008-12-02T16:08:00.011+01:00

A través de la teva mare, la teva vida forma part de la meva...

Una abraçada molt especial per avui, per demà i per cada dia.

Especialment aquests dies pensem en vosaltres, els que l'heu estimat i continueu estimant, i us envíem totes les nostres forces.

Continuem caminant junts.

Mercè.

Records, retrets... culpabilitat...

2008-11-20T22:22:00.007+01:00

Ai Robert!! Quants records venen a mi actualment? Records plens de retrets, que m’acaben fent molt mal...
Hi ha moments que estic prou serena per dir-me “que no en trec res de tants retrets, que les coses han anat com han anat, i que no en faig de res de capficar-m’hi...”, però no puc evitar que constantment em persegueixin i apareixin de sobte aquests pensaments en mi.

Tot va començar, quan un dia com un altre, de bon matí, anava cap a treballar... davant els meus ullets, van aparèixer les boniques muntanyes nevades... records van sorgir en el meu caparró...

"...tants dies t’insistia en que vinguessis a esquiar amb mi i en Txema, i tu em responies que no tenies diners... jo alguna vegada t’havia dit que t’ho pagava jo, però les coses varen quedar aquí..." potser no vaig insistir prou, segurament que no, però amb l’edat que tenies, jo no podia distingir si era per falta de ganes de venir amb nosaltres, o realment pel que tu m’havies dit... ara trobo a faltar aquests dies que no varen existir... i que ja no existiran.

Desprès se m'ha ajuntat... al haver d’agafar el cotxe d’en Txema... "...tants i tants dies ens havies dit que quan et traguessis el carnet de cotxe, et donéssim el cotxe d’en Txema... i jo tossuda com sempre, et deia que NO..." potser, si t’haguéssim ofert el cotxe d’en Txema en el seu moment, encara estaries amb MI, AQUÍ, amb tots nosaltres...

I sé i em repeteixo dia rera dia, que no ho sé, ni ho podré saber mai... que si així han anat les coses, es que així tenien que anar, però... em fa tant mal pensar-hi... i no puc deixar-hi de pensar...

"... un missatge rebut, demanant parlar amb mi, i jo simplement et vaig saber dir que ja sabies on era, que quan volguessis podies venir..." altre cop les coses varen quedar aquí... i no vaig saber estar al meu lloc, ajudar-te quan ho necessitaves... quan m’ho demanaves a crit...

"... el dia del casament... em vares demanar el meu cotxe, perquè el teu no anava bé, i al final vas haver d’afagar el del papa..." si ja ho sé, sé que jo necessitava el meu... però segurament si m’ho hagués plantejat... te l’hauria pogut deixar...

Robert... m’agradaria demanar-te perdó, per tot això i per tots els moments que no he estat al teu costat, que no he sabut estar al meu lloc... per tot el que hem deixat de fer, les coses que podíem haver fet junts...

HO SENTO, REI..., HO SENTO AMB TOTA LA MEVA ANIMA.

I ara per ara, aquest sentir, em turmenta... em tortura per dins.
Fa tant mal Robert, fa tant mal no tenir-te aquí...

La teva germaneta, que t'enyora cada dia més.

Barreja de sentiments i emocions...

2008-11-18T16:32:00.002+01:00

La teva mare.

La tardor... un bon exemple de tornar a començar...

2008-11-13T16:53:00.008+01:00

M’AGRADAVA la tardor… el color de les fulles, del conjunt dels arbres, la combinació d’una gamma embolcallant el bosc…
L’olor a terra humida, a fulles caigudes, al endinsar-nos-hi a poc a poc... caminant entre mil colors...
Sentir el soroll de les trepitjades sobre les fulles, que cobreixen el camí de l’amor...
Veure-les caient de l’arbre, en el seu bonic traçat... lentament surant en l’aire, fins caure reposant, esperant el seu nou destí...
Observar a la llunyania l’espectacle de colors... grocs, ocres, verds, marrons i ataronjats es barregen, dibuixant l’alegria d’una nova tardor.
I aprendre de la saviesa dels arbres, de la seva força, del seu sacrifici, d’un tornar a començar... tot i saber del cert que tornarà una nova tardor...
La nuesa a finals de temporada, indefensos, sense les seves estimades fulles, exposats a totes i cadascuna de les inclemències que ens pot portar el temps.
Per de nou, aixecar la mirada, i tornar a lluitar... canalitzant el seu dolor al despendre’s de les que en d’altres estacions han estat tant important... les seves companyes de viatge, que segurament sense voler-ho, marxen lentament.
I sense més ni menys, quan aquests bonics arbres, a nosaltres en veuen arribar, continuen somrient abraçant-nos amb estimació.
A la tardor, hivern, primavera i estiu... ells continuen sempre aquí, amb els braços ben oberts, escampant el seu amor.
Saben que vindran noves fulles, noves companyes de camí, però sempre recordaran una a una, les que ja no estan aquí. Això no els priva de continuar existint, i dia rera dia, estació rera estació, lluitar per continuar vivint.

Com totes aquestes fulles, tu Robert, abraces el meu cor, i em transmets dia rera dia, més i més amor. Lluitaré per aprendre canalitzar el meu dolor, i sense res a canvi, escampar el meu amor. Aprendre des de la nuesa, a obrir tot el meu interior.
Com un arbre despullat, indefensa, però plena d’estimació, vull continuar somrient, i tenir-te cada dia, més i més present.
T’envio tot el meu AMOR.

Avui puc tornar a dir que... M’AGRADA LA TARDOR.

T’estimo germanet, cada dia més i més.

Brígida

Buscant un nou camí...

2008-11-04T18:02:00.005+01:00

Cansada de ploriquejar amb mi mateixa... de no voler ser “ l’ai pobrica” de la gent, però mostrar-me a mi mateixa com a tal..., de voler fer-me creure que estic bé, i a la mínima recaiguda tornà està fatal... m’agradaria obrir-me camí cap un futur amb una mica de color, on compti amb mi mateixa i per mi mateixa. On vulgui canviar jo i no voler fer canviar als que m’envolten. On comenci entendre que el problema el tinc jo i només jo, que sóc jo que tinc la potestat i la necessitat de canviar la meva vida actual i la visió que he tingut fins ara de la vida, i que si no ho faig jo per mi mateixa, ningú em donarà una bona “sacsejada” que em serveixi, perquè fins que no sigui jo, conscient del que vull i el que necessito, no podré seguir endavant. Sóc jo i només jo qui pot canviar la meva vida actual i millorar el meu futur...

I només amb la força que tu em transmets, podré seguir caminant, i amb el teu amor, podré desviar-me del camí on ara estic, per seguir la drecera a la meva felicitat... puc entreveure que la meva felicitat serà la teva felicitat, i això és l’anhel que ara m’empeny.

Tu m’obres constantment els ulls, per fer-me veure que no puc pretendre canviar tot el meu voltant, i em repeteixes cada dia que només si jo canvio el meu voltant pot ser diferent.

T'estimo germanet !!!

Brígida.

Escrit d'en Txema per tu

2008-11-01T11:58:00.005+01:00

Robert, fa uns quants mesos, concretament el dia 26-05-08, en Txema va escriure't aquest escrit als comentaris, però finalment m'he adonat, que el lloc d'aquest escrit és aquí. (per cert, la mama també ho creu així)

Molts petonets!!

Hola Robert!

M’agradaria explicar-te tantes coses..... però no sé per on començar...

Ja saps que la teva germaneta ha creat un blog per tu, per cert Robert..... un blog molt i molt maco, on saps quin és el color que predomina oi? si.....el teu color verd.

Ja fa dies que em volta pel cap dirigir-me a tu, però no sabia com posar-mi.

Me’n recordaré sempre del primer dia que vaig venir a casa teva. Un dia en que tothom que va a casa dels pares de la seva xicota per primera vegada, doncs no es que es trobi gaire còmode, però jo la veritat es que jugava en avantatge, ja que t’havia entrenat a futbol l’any anterior i sobretot per que sabia que tu volies que vingués, ja que la teva germaneta m’ho havia comentat, i cal dir que això em va ajudar una mica mes a no passar-ho malament.

Recordo que devies tenir uns 10 anys i només entrar a casa teva et vaig veure assegut allà al sofà amb un xandall i mirant la televisió, i sobretot recordo que només veure’m entrar per la porta et va aparèixer a la cara el teu somriure tant característic, que per cert es una imatge que mai oblidaré, la qual cosa em va donar molta mes confiança.

Han estat al voltant de deu anys en que he vist com creixies i com et feies un home, i tot i que nosaltres no teníem converses d’aquelles d’esplaiar-se, ja que que tu eres una persona reservada i jo una persona de poques paraules, teníem feeling i sobretot et feies estimar. Ara em sap greu que no haguéssim intimat mes, ja que estic segur ens hauríem conegut molt mes i ens hauríem agafat mes confiança. Estava segur que amb el temps hauria arribat un dia en que t’hauries obert molt mes i això hauria arribat.

Saps Robert..., ara m’arrepenteixo d’haver estat esperant aquest dia i de no haver-lo anat a buscar jo abans.

L’altre dia vaig veure el meu pare que estava arreglant uns cops a la carrosseria del seu cotxe que s’ha comprat de segona mà, i que se li complicava una mica, vaig pensar que per tu allò hauria set un moment i que ho deixaries perfecte!...mira que t’agradava fer de planxista eh! sempre anaves amb les mans plenes de pintura i ben treballades.

Recordo el dia abans que ens deixessis, quan jo i la teva germana marxaven de casa teva quan ja era fosc, i et vam trobar al final del carrer (podríem dir que era el teu taller eh!) rascant i rascant la carrosseria del teu cotxe i a sota el llum d’un fanal!!. Recordo que et vaig dir mentre caminàvem: “Fins i tot ara i sense llum!!??” i et vas girar mirant-me amb el teu somriure a la cara i em vas dir: “Sii... si no hi ha taller ni res!!”, vulguen dir on vols que ho faci!, i seguidament ens varem dir adéu.

Recordo que varem seguir caminant fins arribar al meu cotxe i vaig anar escoltant com continuaves rascant i rascant la carrosseria del teu cotxe. Aquestes varen ser les ultimes paraules que ens vam dir i saps..., estic content per que encara “ens varem poder dir adéu”, i sobretot per que et vas dirigir a mi amb la teva rialla.

Una abraçada Robert i sigues molt feliç allà on siguis!El teu cunyat (no ens ho havíem dit mai eh!) que també t’estima!

Txema.

Necessitat

2008-10-28T12:10:00.009+01:00

Avui m'agradaria dir-vos simplement que

US ESTIMO !!

Brígida

Sensacions...

2008-10-17T22:04:00.007+02:00

A vegades, em sembla mentida, que encara a hores d’ara, senti aquesta maleïda ràbia, tant intensa al meu interior... quan de sobte em creuo o veig un vehicle de certa empresa...

Els muscles se’m tensen, immobilitzant parts del meu cos... el meu interior s’encongeix, deixant-me un buit interior... i sento una cremo per dins que arriba fins el coll, creant-me un nus que m’ofega per moments... els ulls se m’entelen, borrant-me visió... les dents se m’apreten unes contra les altres, creant una tensió que acaba deixant-me dolor... i el cor... el cor se m’accelera, de mala manera, i em provoca aquelles punxades que tant de mal fan... el cap se’m bloqueja i em costa pensar, i haig de fer vertaders esforços per poder-me controlar...
Més tard, a poc a poc, el cap reacciona, aclarint-me els pensaments, i en mica en mica tot torna el seu lloc...
Les dents es relaxen, disminuint el dolor... els ulls s’aclareixen, veient-hi millor... el nus desapareix, deixant-me respirar... els muscles se’m destensen, obrint el meu interior... el cor redueix, les meves pulsacions... i aquestes punxades que tant de mal fan, deixant d’existir, deixant de patir...

I és després quan em pregunto:

AQUESTES SENSACIONS, ALGUN DIA DEIXARAN D’EXISITR??

Germanet del meu cor, enviem una caricia, la brisa del mar...

...tindré paciència, se que algun dia aquesta sensació disminuirà...

ET TROBO MOLT A FALTAR!!

Brígida

Ajuda ...

2008-10-09T15:53:00.008+02:00

La meva pena és meva i intransferible. No em diguis que el que a passa va ser perquè Deu ho va voler. Escoltà això no em consola en aquest moment i només em dona confusió espiritual i desolació al que sento. No em diguis que va ser el millor que podia passar perquè sé que no es veritat. No em diguis “ m’imagino com et sents “ Ningú pot. En tot cas, siusplau, pregunta’m com em sento avui i jo intentaré explicar-te. No em demanis “ que deixi això enrera, que oblidi i que segueixi endavant amb la meva vida “. AQUESTA ES LA MEVA VIDA. I ENTENEM SI NO PUC COMPARTIR ELS MOMENTS FELIÇOS QUE ESTAT VIVINT. M’AGRADARIA PODER. SI VOLS DE VERITAT FER ALGUNA COSA AMB MI, INTENTA OFERIR-ME TROBADES ESPECIFIQUES... UN DINAR, UNA FEINA CASERA, UNA HORA LLIURE. JO ESTIC MASSA FERIT/DA PER PODER PENSAR MES ENLLA D’AVUI O PER DECIDIR UN PROGRAMA ATRACTIU. NECESSITO FER EL DOL, SAPS. NECESSITO SER JO. VULL QUE M’ABRASIS, QUE EM TOQUIS EL CABELL I QUE EM DIGUIS QUE COMPTI AMB TU, QUE POTS CUIDAR-ME I QUE VOLS ACOMPANYAR-ME EN AQUEST CAMÍ. EL CAMÍ DE LES LLAGRIMES ES ARID I FANTASMAL. FINALMENT AMIC/GA, ET PREGO QUE ACEPTIS EL MEU DOL SENSE INTERFERIR I QUE ADMETIS EL MEU SOFRIMENT SENSE RESISTENCIES. JO SEMPRE RECORDARE L’AMOR SANADOR QUE EM VAS OFERIR.

El camí de les llàgrimes
JORDI BUCAY

La teva germaneta que t’estima amb bogeria.

Brígida

Una necessitat...

2008-10-03T14:59:00.007+02:00

El dia 24 de setembre, Santa Mercè, quan em vaig despertar, vaig sentir la necessitat d’anar a Santa Brígida. Em sentia una mica gris, com el temps que estava fent .
A la tarda vaig decidir anar-hi, tot i no tenir gaire temps, i que plovisquejava una mica.
Me’n vaig emportar la màquina de fotografia per si trobava alguna cosa que em crides l’atenció. Pel camí em varen acompanyar moltes papallones i ocells que cantaven que em varen alleugerir el camí.

Al arribar a Santa Brígida, vaig anar al nostre lloc especial, i quina sorpresa vaig tenir en veure al ben mig d’on ens assentem, aquest papallona, com si m’estiguessis esperant.

Quina alegria! semblava mentida..., com una cosa tant simple, et pot canviar el dia.

La teva mare que no passa ni un sol dia sense pensar amb tu!!

El meu Robertinyo...

2008-09-25T15:29:00.003+02:00

Robert, t'enrecordes com et deia... "Ai el meu Robertinyo!"
M'ha vingut al cap aquesta paraula i pensant en això no sé si t'ho deia per no dir directament CARINYO, perquè sempre t'ho deia quan et volia fer-te un mimo, ho tenia ganes d'abracar-te i no ho feia.
Ai, si ho hagués sabut que ens passaria això, que arrepentida que estic de no haver-ho fet, en els últims dies d'estar junts sentia la necessitat d'abraçar-te, però no ho vaig fer... quan que me'n arepenteixo de no haver-te agafat i apretar-te ben fort i emplenar-te de petons... en tinc tanta necessitat, t'enyoro tant!
Des de que te'n vares anar tinc aquest osset amb mi sempre està en el sofà, quan em sento enyorada l'agafo ben fort.
La Brígida també l'agafa moltes vegades.

Sempre junts!

La teva mama.

Una necessitat innecessària...???

2008-09-18T21:49:00.009+02:00

ESTIMAT GERMANET...

el teu primer mòbil, el teu esquirol

Fa pocs dies em vaig canviar el mòbil, sí rei, aquell de fa tants anys... i no perquè hagi deixat de funcionar... només fallava un xic, però per a mi, anava bé igual. Llavors diuen que un mòbil dura com a molt dos anys, que m’ho diguin a mi, que els explicaré la necessitat de consumisme que ens estan inculcant.
En principi... tot bé, però quan em vaig adonar que al fer al canvi de mòbil, havia perdut bastants números de telèfon, em vaig ben espantar...
I no perquè deixes de tenir números de telèfon de gent del meu voltant... doncs perquè em va entrar el pànic, d’haver perdut el teu...
Llavors reacciones i et preguntes... estàs perdent el cap??? Com pot ser que encara a hores d’ara, tinguis aquesta necessitat de tenir el seu número de mòbil, que possiblement, a hores d’ara, ja el deu tenir un altre persona...
Però res, jo “massella” i tossuda, que ja saps que ens soc un xic, per instint i necessitat, i segurament un xic desesperada, vaig buscar, buscar i buscar... per sort, o no... el número no s’havia borrat, i més tranquil·la em vaig quedar.
De fet, si em paro a pensar, tenir-lo em fa més mal que bé... quants de dies, desesperada, te intentat trucar... quants de dies enfonsada he esperat el teu missatge... i és que trobo a faltar els teus missatges, els que ens escrivíem sempre començant per un... ESTIMADA GERMANETA... ESTIMAT GERMANET...
Trobo faltar aquesta, per a mi ara, trista paraula... a qui em puc dirigir dient-li GERMANET... si, ja ho sé, a tu, a través del blog, o amb les meves cartes, o simplement parlant-te... però qui es dirigirà a mi, com a GERMANETA... ningú Robert, ningú... segurament tu des del teu espai, però no et sento, ni et veig, ni rebo missatges amb l’esperada paraula.
M’agradaria tant haver guardat un missatge teu, però no sóc de les que guarden missatges, o sigui que ni això puc tenir...
A vegades penso, i crec, que només podré saber que realment crec tot el que ha passat, quan realment, per mi mateixa, decideixi esborra el teu número del meu telèfon.

Et continuaré trucant, des del meu interior, per parlar de coses insòlites, o de coses importants.

T’estimo moltíssim GERMANET i et trobo molt a faltar.

Brígida

Laberint de sentiments

2008-09-13T15:17:00.004+02:00

Definició:
Laberint, lloc format a base de camins entrecreuats que confonen al que està a dins, dificultant trobar la sortida.

Potser és on ara em torbo, al laberint del dol, del dolor, dels sentiments... el laberint de tornar a crea una nova vida... el laberint de trobar la meva pau, amb la teva pau... hi ha moments que sembla que entreveig la sortida, un raig de llum que m’il·lumina, però passat uns dies, torno estar al mateix punt de dies enrera.
En podríem dir laberint, muntanya russa, alt i baixos... però sempre acabem en una mateixa definició, passem uns dies somergits totalment en el dolor, uns dies els passem un xic millor, i llavors tornem a baixar de cop, pujades i baixades, que ens fan viure un món de dolor, de sentiments i records, on s’implica el cap i el cor, deixant-nos el cos desfet.
Ara crec, que sort en tenim, dels dies en que podem respirar, en que ens sentim un xic millor... com estar enfonsats en l’aigua, on de tant en tant, necessitem aixecar el cap, i treure’l a la superfície per respirar.
Fins ara, aquest dies no els sabia ni apreciar, germanet, no podia... el meu caparró, emboirat durant tants dies, no em deixava entreveure aquest tornar a respirar. També crec, que durant un temps, un mateix, lluita contra qualsevol fet agradable, contra qualsevol fet que ens faci estar bé, que ens recordi la vida sense tu, perquè unes veuetes no paren de dir-te que no tens dret a disfrutar.
I ens sentim culpables de qualsevol riure, de qualsevol alegria, de qualsevol dia especial, simplement perquè no ens creiem en dret de tenir una vida sense tu. Perquè qui pot pensar en una nova vida? Qui pot esperar un nou despertar? On puguem tornar a veure la natura com a natura, on podem tornar a apreciar els color, les olors... on podem especialment i simplement tornar a sentir la felicitat... Potser, i segurament ara la felicitat sense tu, no serà complerta, no serà sencera, però també, possiblement, el fet d’algun dia sentir, ni que sigui un bri de felicitat, ens faci sentir aquest moment amb més sentiments que mai.
Sé que és un tòpic, el dir que “tu voldries veure la nostre felicitat, veure’ns riure, veure la nostre alegria”, i segurament durant molt temps, fins i tot m’ha molestat que dia rera dia, ens repetissin aquestes paraules, però em paro a pensar... i si fos jo que hagués marxat? Que esperaria jo de vosaltres? Doncs segurament, el tòpic no seria tant tòpic, i realment és el que desitjaria de tot cor.
Per tant, deixant a banda, si és un tòpic o no, ara potser puc entendre, que la nostre alegria, és la teva alegria... que la nostre felicitat, serà la teva felicitat... i que el nostre somriure, acabarà sent el teu somriure.

Laberint entre paraules, entre pensaments, entre sentiments, entre tristesa, i potser i només potser, al final, entre una mica d’alegria, de felicitat...

Fa pocs dies, vaig trobar aquestes significatives paraules, no sé ni de qui són, ni qui les ha escrit, però si analitzo el contingut, potser en part, sempre des de la meva perspectiva, tenen part de raó,

EN EL CENTRE DE TU MATEIX, ESTÀ EL FINAL DEL VIATGE

Potser en el centre del laberint, trobarem el centre d'un mateix.
Doncs mirarem de continuar aquest viatge de dolor, i possiblement, quan descobrim el centre de nosaltres mateixos, el centre del nostre laberint, que segurament és on et trobarem a tu ben a prop, arribarem, potser no al final del viatge, perquè crec que aquest viatge ja ens acompanyarà tota la nostre vida, però sí al final d’una etapa, l’etapa del dol.

Germanet, per sempre junts.

Brígida

30-08-08 Una sortida molt especial...

2008-09-11T16:22:00.009+02:00

Per la Carme, la iaia de la petita Dunia.

Carme per fi ja tinc ordinador, me'l van portar ahir dia 10.

Vaig mirar les fotos que tenia a la meva càmera, i quina sorpresa... en veure la foto de les estrelles al mar, t'enrecordes?
Tu em vares dir, "mira Mercè, sembla que hi hagin estels en el mar"
Vaig fer un crit d'admiració, "que maco!"
i al veure la foto em va venir el record del dia que varem passar tant meravellos, tant tranquil, com a mi m'agrada... feia un dia esplèndid.
Al veure el mar com el vàrem veure, estic convençuda que els nostres estels estaven amb nosaltres, rien i sentin el que nosaltres sentíem a dins nostre. I per completar el dia, quan tornàvem cap a casa, vàrem trobar una posta de sol preciosa, que també la tenia dins la càmara.

Tant el mar, com el cel, aquell dia estaven amb nosaltres, i tu ja saps perquè.

Jo penso que tu i en Manel, vareu fer un esforç molt gran per compartir un dia tant especial, per això la vostre petita Dunia us va voler regalar aquest dia tant especial.

Moltes gràcies a tots dos.

Mercè i Jordi.

P.D. Carme, dona-li les gràcies a la teva germana, el teu cunyat, i el teu nevot Victor, per voler compartir part del seu temps amb nosaltres. Sous tots molt especials!!

Continuaré caminant...

2008-09-03T21:32:00.005+02:00

Observo sense veure, mirant des del refugi, que jo mateixa me creat...
Tinc orelles... i no sento, no escolto...
I és que em sento tan lluny, de tot lo del meu voltant...
Aquesta capa, que va començar sent fina, és més gruixuda que mai... he anat creant capa rera capa, per no fer-me tant mal.
I ara em costa travessar-la, l’esforç a de ser massa gran... de fet, tampoc mi esforço gaire, perquè aquí ningú pregunta, ningú qüestiona, ningú em diu el que haig de fer.
De fet ja poden dir, perquè ja estic tant aïllada, que només sento murmuris de tant en tant... sense entendre les paraules, sense ganes d’escoltar...
Però tot i això, m’hi sento insegura, trista i sola... i al final, si em paro a pensar, aquesta protecció que tant desitjava, tampoc em fa cap bé, perquè per més que em vulgui apartar de tot i de tothom, existeixen unes veuetes, que em qüestionen constantment.
A vegades germanet, l’energia se m’acaba, i les piles deixen de funcionar. Se que te promès lluitar, una lluita constant... però sempre existeixen dies, en què tot perd el sentit, i llavors és quan m’enfonso, quan les forces se m’acaben, per tornar-les a carregar.
Sé que continuaré lluitant, continuaré caminant en aquest camí d’entrebancs, i quan els entrebancs em facin caure, tornaré aixecar el cap.

No em rendiré Robert, tot i dir-ho amb la boca petita, t'asseguro que no em rendiré.
Tu em donaràs les forces, com fins ara has anat fent... però miraré de deixar-te dies, perquè volis lliurament.
I si algun dia en tens ganes, i tu ho creus convenient, vina a buscar-me amb les teves ales, i volem conjuntament. Potser des del teu espai, pugui veure amb esperança, que les coses ja van fent.

Ai noiet, com una rosa, has deixat la teva aroma, dins els meus pensaments... una olor, una fragància, que durarà eternament.
Cada matí quan em desperto, obro els ulls amb l’esperança, de tornar connectar amb tu... de sentir-te tant a prop, com fa dies et vaig sentir.

Et trobo molt a faltar, germanet...

Mil petons per cada dia, que t’arribin amb el vent.

Brígida

Uns dies amb més calma...

2008-08-29T23:18:00.007+02:00

Hola rei, angelet meu…
Mai més ben dit, ANGELET MEU... dins aquest caminar tant difícil, dins aquest horitzó tant fosc, m’ajudes a veure un petit raig de llum... m’aportes persones meravelloses, persones que desprenen tant d’amor, tanta estimació que m’omplen una petita part d’aquesta buidor que porto a dins... tot i ser una infinita petita part del meu interior, en aquest moments s’intensifica, pel que significa que persones totalment alienes a la meva vida, amb unes simples paraules, amb uns senzills gestos, em donen una significativa esperança i em mostren i comparteixen part de la seva vida.

Diumenge vaig conèixer una família fantàstica, amb molt dolor Robert, amb molt dolor..., però amb un cor immensament gran. Sembla mentida que en aquests moments tant durs, aprenguem a treure i experimentar tant d’amor dins nostre, tanta tendresa... em diuen que al ser tu al gran, tu has aconseguit que els nostres camins es creuin, jo crec Robert, que entre tots ens ajudeu, ens ajudeu a trobar les persones adequades per caminar en aquest camí d’entrebancs.
La seva filleta és especial, tu ja ho deus saber... cuideu-la entre tots estimat, cuideu-la.

Dilluns vaig compartir el dia, les paraules, el silenci, les llàgrimes i les experiències amb una petita part d’una família encantadora... em van tractar com una més, i em vaig sentir a gust amb ells... Gràcies Carme per compartir el dia amb mi i part de la teva família, tot i que al acabar el dia vàrem parlar del poc que podem valorar els bons moments que passem, que per nosaltres les coses han deixat de tenir importància, estar amb vosaltres em va fer sentir bé, i això, ara per a mi, és el que compte.
Estic orgullosa de tu, Carme, pel pas que vas aconseguir fer... gràcies per compartir-lo amb mi.

Saps rei, sembla que aquesta setmana, després de compartir dos dies amb persones increïbles, envoltada del seu amor, els entrebancs s’han fet un xic més invisibles, han desaparegut un xic, els dies s’han fet una mica menys feixucs.

Però em continua preocupant no sentir-te més a prop, no poder connectar amb tu... oi que m’ajudaràs germanet, oi que m’ajudaràs???

Et trobo molt a faltar...

Robert, m’agradaria dedicar un petit escrit a la família del teu nou amic Marc, perquè demà, tot i estar lluny, estaré pensant amb la seva estimada família.

De bon matí t’enviaré una alenada d’aire fresc,
perquè despertis amb la ment un xic més buida.
Durant el dia, t’enviaré un raig de llum,
per omplir-te de la seva energia.
A la nit, entraré als teus somnis,
per dir-te senzillament que t’estimo.
I així anirem passant els dies,
junt, però separats
a prop, i a la vegada lluny.
Tu ets en mi, jo soc en tu.
I dia a dia, t’ajudaré a mirar endavant,
t’ajudaré a trobar la teva pau.
Perquè la teva pau, és la meva pau,
perquè la teva tranquil·litat, és la meva tranquil·litat,
perquè el teu somriure, és el meu somriure,
senzillament perquè en la teva felicitat
trobo la meva felicitat.

Un petó ben fort per vosaltres família. Us envio tot el meu amor.

Mil petons germanet, t'estimo moltíssim.

Brígida.

Pensaments... plantejaments...

2008-08-21T17:04:00.007+02:00

Inquietuds, apareixen sorprenentment, en els meus pensaments... plantejaments, que em destrossen per dins, i em lien interiorment...
A vegades, fins i tot, em plantejo si realment sé qui sóc, si realment el meu comportament està lligat a la meva manera de pensar...

Pensaments que em turmenten, que fins i tot m'arriben a incomodar...

Suposo que plantejar-te la vida que un mateix porta, després d'una maleïda experiència com la nostre, a de ser normal..., suposo que sí.
Però em preocupa haver arribat a viure en una vida que no em pertoca...
Tampoc crec que sigui un bon moment per decidir depèn de quins aspectes de la meva vida... primer de tot, bàsicament, perquè crec que haig d'aconseguir aprendre una mica més de mi mateixa, i extreure tot el que porto actualment dintre meu des de la teva marxa.

Perquè un ha de passar per aquest infern per poder valorar alguns aspectes de la seva vida??

Vivim en una societat que va massa depressa per poder assentar-nos a plantejar el que realment volem, el que estem fent, el que desitgem... seguim amb passos gegants empesos per la velocitat i les influències que ens arriben des de l'exterior, i poques vegades ens parem a pensar si el nostre camí és el que realment el nostre cor vol seguir, seguim les pautes de la societat, el que ens han fet creure que em de seguir.
Crec que m'ha tocat pagar un preu molt alt, massa alt, per plantejar-me la vida, per veure que d'alguna manera no puc continuar vivint dels altres, que m'haig de valdre per mi mateixa, i que haig d'escoltar-me un xic més, per no dir molt més.
De petits tot era més fàcil, oi Robert, llavors no decidíem la nostre vida, els papes ja pensaven i planejaven per nosaltres...

I ara escric, i ara dic el que porto a dins, però després d'un tancar i obrir d'ulls, els pensaments tornen a canviar... una vegada i un altre...
A vegades penso, si m'estic tornant boja..., com pot ser que aquest meu maleït caparró no para de castigar-me...
M'agradaria que en molts moments em deixes en pau, llavors, potser, podria estar més a prop TEU.
Fa dies que et sento lluny, massa lluny, que el meu interior no és capaç de concentrar-se i comunicar-se amb tu... és com si d'alguna manera el meu cor es tornés a tancar per no veure la realitat, per no haver de suportar tant de dolor. Penso amb tu, si, penso amb tu cada dia, però no et puc parlar, em costa sentir-te, em costa escoltar-te...

Robert, tantes vegades te demanat ajuda rei, tantes...

A vegades em sento egoista i bruta per dins, perquè m'invedeixen pensaments que no vull tenir,
“m'has deixat ben sola, amb un pes massa gran per a mi, tant de bo en el seu moment, m'hagués tocat a mi... tant de bo... tu series més valent, tu te'n podries ensortir millor...”
Tantes paraules, tantes frases que invedeixen la part més sana de mi...

I és que encara a hores d'ara em costa acceptar la realitat, i és que encara a hores d'ara t'espero trobar en el meu espai, en el nostre món, en els carrers de la nostre població...
Quan els meus pensaments s'endinsen en pensar en un MAI MÉS... el meu cos l'expulsa, com qui no vol res més...
I és que ara la paraula MAI MÉS, no la suporto, no et pots imaginar la ràbia que m'arriba a fer.

Últimament em sento EGOISTA i ENVEJOSA, dos adjectius que mai m'havien definit, i que ara no puc parar de sentir.

Enveja dels que tenen el que jo ja no tinc, la presència física d'un meravellós germà, les il·lusions trencades en un segon, el no poder compartir parts de la meva vida amb tu, com els altres poden fer...

Egoista per no saber compartir l'alegria dels altres, la felicitat dels altres, els fets importants a la vida dels altres... i és que per a mi, l'alegria que em pot provocar algun esdeveniment d’algú del meu voltant, va acompanyada de la tristesa i el dolor que em provoca pensar que tu no ets aquí per compartir-ho amb nosaltres. Egoista per no pensar i preocupar-me més pels altres, perquè el meu cap està massa capficat per altres coses, massa capficat pel que no tinc, i voldria tenir per davant de tot i de tothom.

Et trobo molt a faltar...

Brígida

Em porta massa records...

2008-08-14T10:21:00.003+02:00

Ja estem de festa major al poble… els papes han marxat de vacances per no estar aquí... nosaltres marxem avui...
JO... jo encara no em sento amb prou forces, ni amb ganes, d’estar-me al poble de festa... els records... trobar-te amb la gent que fa temps que no veus... la suposada alegria que has de compartir... la rutinària pregunta que et solen fer “com estàs?” “com et va?”... i la resposta que no tinc ganes de donar... senzillament no tinc ganes de compartir l’alegria dels altres, potser sí, potser sóc un xic egoista, potser hauria de sentir-me bé amb l’alegria dels altres, però no en tinc cap ganes, no em sento preparada.
Encara recordo quan en una de les festes majors, quan encara eres menor d’edat, et vaig convidar a veure... massa records Robert, massa...
Els records, quan els tinc a casa, puc plorar, puc riure o puc cridar..., però quan sóc fora de casa, envoltada de gent, els records em fan massa mal, perquè no puc treure el que em provoca per dins, perquè em toca aguantar-me i dissimular...
Dos bons amics ens suportaran aquests dies, a vegades penso que fan massa per nosaltres... que no tenim cap dret a carregar-los tant sovint... però amb ells ens sentim bé... amb ells puc ser com són, sentir el que sento, i comportar-me com realment estic... em respecten els silencis, em respecten els plors, em respecten el meu comportament... i em pregunten el que em ve bé de fer... tot i que la resposta pugui ser RES... entre tots intentem fer el que em pot anar més bé, on em puc sentir millor.
Amb ells em sento amb forces per afrontar diverses coses, amb ells i amb en Txema, puc aconseguir moltes vegades donar algun passet endavant...

Ai Robert, una vegada varem parlar d’amistat, i gairebé tots dos varem acabar plorant... però ara sí Robert, ara si et puc dir que tinc amics de VERITAT! Dels que es compten amb els dits d’una mà, dels que sempre i per sempre estaran al teu costat.
M’hagués agradat que els haguessis pogut conèixer, però suposo que amb la cara que et veig quan miro el vídeo o les fotos del casament, mentre en Carles em llegia el vers, vas poder apreciar el que realment signifiquem un per l’altre.

Veus, en alguna cosa he pogut ser afortunada... en tenir els pares que tinc, en conèixer en Txema, en poder trobar l’amistat de veritat amb en Carles (que crec que poques persones poden tenir) i en tenir-te a tu de germanet... però la fortuna m’ha jugat una mala passada, tot i això suposo que tu necessites que tiri endavant, que sortir d’on ara estic, per poder continuar agraint tenir les persones que tinc al meu costat.

Robert t’estimo, t’estimo moltíssim...gràcies pels anys que hem compartit... gràcies per continuar al meu costat.

Brígida

El dolor... la por...

2008-08-07T17:24:00.014+02:00

Ai Robert, dilluns un dolor físic em va deixar fora de combat... vaig patir, vaig patir molt, però en tot moment em repetia una i altre vegada... això no és res comparat amb el dolor que pot arribar a fer el cor... res comparat amb el dolor que em provoca pensar en una vida sense tu... res comparat amb el dolor que conviu amb mi des de la teva marxa...

Dilluns havia de ser un dia bonic, compartint amb una bona amiga, i amb la oportunitat de conèixer un nou angelet... però el meu cos em va fer la punyeta, i tot i poder compartir el dia amb la Carme, res comparat amb el que ella havia planejat... si Robert, en tot moment em va fer de mami, i em sap greu tot el que va haver de suportar... GRÀCIES CARME!!!
Però tot i això, vàrem poder estar juntes. És una dona increïblement plena d’amor i amb un cor immensament gran.
També vaig poder arribar a conèixer una persona increïblement sensible... la Sandra... una persona amb una veu suau... la seva veu, és com la música dels àngels... dolça i tendra... la seva carona... desprèn una sensibilitat immensa..., i els seus ulls arriben a calma fins i tot un cor destrossat, fins i tot un cos adolorit...
Tot i el que ella està passant, va voler passar un retet amb mi, i no puc deixar d’agrair-li l’esforç... GRÀCIES SANDRA!!!
Ai Robert, no pararé de donar-te les gràcies per fer creuar els nostres camins... me quedat amb les ganes de conèixer, de parlar i compartir amb ella... esperem que aquest dia arribi aviat...

Robert, avui el dolor és superior..., el cor em fa mal, el pit m’oprimeix, i el cap i el cor em fan la guitza i no em deixen descansar.

DIJOUS... dia 07/08/08... masses coincidències... masses records... i masses hores per pensar... i intento fer coses, i el meu cos es cansa... i intento desconnectar, i el meu cap em domina... potser cada dia sóc més conscient de la teva absència... potser en mica en mica vaig posant els peus a terra, i deixo de volar, i m’adono del que realment ha passat en les nostres vides... tinc por... tinc por de no saber suportar aquest dolor... tinc por de tenir per sempre més aquesta ràbia que encara m’acompanya... tinc por de no saber perdonar a l’atzar, aquesta mala jugada que ens ha donat la vida... por de no haver tingut prou temps per estar amb tu, prou temps per aprendre de tu, prou temps per disfrutar de tu... i és avui que aquesta por em domina i em bloqueja el cap i el cor, i em bloqueja el cos... em sento cansada... suposo que en part també és normal... però em sento cansada i em fa por no saber sortir d’on ara estic... En mica en mica he notat petits canvis en mi, la majoria, crec que positius... però a vegades s’apodera de mi aquesta por a no saber-ne sortir del tot... aquesta por a no veure el final... però tot i això tinc una petita esperança, sobretot perquè sé que tu estàs en mi... intentant-me aixecar quan el cos es cansa... intentant-me ajudar a veure un xic de llum... i fent-me notar que sempre estàs aquí...

Avui m’entrego a tu per volar al teu costat...

T’estimo germanet, cada dia més i més.

Brígida.

Algunes petites coses de la nostre vida...

2008-08-01T18:04:00.007+02:00

Ai Robert, com et trobo a faltar…
Els records a poc a poc venen a mi, però em costa parlar del passat, d’un passat al teu costat, d’un passat de records, d’emoció, de sentiments...
I és que, de petit, amb poques coses érem feliços...
Tu amb un cotxe i unes quantes fustes ja estaves content, i durant uns anys, ens vam dedicar a construir garatges amb quatre fustes, que desprès cremarien al la llar de foc que tant ens ha acompanyat, i representant carreteres per on fèiem passar els teus cotxes...
Ens distrèiem amb ben res... de tant en tant, també jugàvem amb en Ken i la Barbie, sobretot quan em van regalar el cotxe d’en Ken..., i ens muntàvem les nostres pel·lícules.

Que innocents en aquells moment, i que bonic hagués estat continuar sent innocents...
Amb el temps, la societat, potser ens va fer un xic més ambiciosos... i la felicitat de petits, amb poquetes coses, va minvar un xic...
En definitiva, al final, la majoria caminem cap on ens fan caminar, i ens acaba dominant efectes externs, que ens porten en certa manera a convertir-nos en la societat de consum que ens envolta.
Ara les coses han canviat... Com no poden haver canviat després de la teva marxa???
En mica en mica, vull aprendre a viure de petites coses, de petits esdeveniments, que potser, per a mi, tenen un valor diferent, i acabaran donant un afecte positiu en mi, que realment és el que necessito.
Actualment, crec que, observant el cel ataronjat quan el sol s’amaga, o simplement contemplant les fulles d’un arbre..., o sentint el vent a la cara, l’aire fresc del matí, el soroll de l’aigua del riu, l’aigua del mar quan xoca amb les roques, o caminar sota la pluja... en certa manera, i en certs moments, em donen tranquil·litat i confort intern, i ara segurament, amb això en faig suficient, i amb aquestes petites coses, en petits moments, puc sobreviure al dolor intern... potser, més endavant, aquestes coses em retornaran un xic la felicitat que sentíem de petits, amb les coses més simples...
Crec que ni tu ni jo, mai em set molt ambiciosos, però ara puc començar entendre què és important o em sembla important per a mi...

A casa mai han set de seguir la modernitat, em viscut fins fa pocs anys sense sofà, sense microones, sense extractor... i un seguit de coses que molta gent no hagués set capaç de fer... i sobretot hem viscut sense calefacció, però amb l’estufa de llenya i el foc a terra en fèiem prou... t’enrecordes de la mandra que ens feia pujar al pis de dalt, a dormir, o a dutxar-nos... quina fred!! sempre pensàvem... però més endavant vam tenir una estufa a cada habitació, llavors era quan saltaven els ploms, perquè enceníem totes les estufes de cop i no tenim prou potència elèctrica... jejeje... i tota la casa sense llum.
Quina fred cada nit quan ens posàvem al llit... però nosaltres ens sentíem contents de viure on vivíem... em sembla que a tots dos ens agradava la nostre casa... quants records em porta...
Encara m’enrecordo quan obríem la porta principal amb aquella clau tant gran, que no ens podíem endur enlloc, i la deixàvem a sota la porta... fins que un bon dia, un nen va amagar la clau, i després els papes van voler posar un nou pany, per tenir una clau petita per cada un.

Si és que em poques cosetes, un pot arribar a ser feliç, oi que si germanet... però sense tu... sense tu no ho puc ser... sense tu se m’endinsa la por i el dolor... sense tu em costa voler gaudir d’aquests petits racons, d’aquestes petites coses, d’aquest petits regals que ens pot donar la vida...

T’estimo moltíssim!!

Brígida.

Mil gràcies per tot...

2008-07-27T22:45:00.019+02:00

Divendres vaig tenir la necessitat de tornar aquest espai amb tanta màgia, necessitava calmar el meu interior, necessitava respirar aire fresc, necessitava olorar altre cop l’olor de l’aigua dolça envoltada de l’olor de la nostre natura, necessitava sobretot soledat, silenci, tranquil·litat...
Rei, tu i en Txema em vau acompanyar per no sentir-me tant sola... per poder disfrutar de vosaltres, de dos persones tant importants per mi, de qui m’ho ha donat tot, i qui m’ho està donant ara... tu en el teu espai, ell en el nostre... us necessitava a tots dos, units en un ball de silenci, d’aquesta natura que em dona tant, amb la seva preuada música de fons, la música de l’aigua, la música de l’aire... de les fulles dels arbres quan es mouen, del nostre caminar...

Vam estar sols, ningú en aquest petit racó, només tu, jo i en Txema, i les meravelles del lloc... tu vas aconseguir el que vaig desitjar durant el dia...

Aquests últims dies, em sento tant trista per dins, em sento defallida, deixada anar del tot... però em deixo sentir, em deixo fluir... divendres vaig tenir un respir dins aquest estat de desànim..., un sospir del teu alè en l’aire, la teva abraçada dins l’aigua...

Ahir, dissabte, tot sopant, al costat de l’aigua del mar, sentint la seva remor, mentre notàvem l’aire a la pell, només una estrella, només una llum en la foscor de la nit, brillant amb totes les forces, donant-nos la màgia de la seva llum... ahir només TU vas abraçar el meu interior, per retornar-me un xic la serenor...

Demà, dilluns, segon aniversari de casats sense tu... però agraint-te en tot moment haver estat allà en el seu moment... deixant-me disfrutar de tu, en un dia relativament important... Obrir els ulls, i veure tota la gent que t’estimes junts en un mateix espai, units en un ambient d’alegria, de felicitat..., no tinc paraules per poder descriure el que mai més tindré... potser per això em sento tant buida per dins...

Et trobo tant a faltar, trobo a faltar la teva presència, el teu mig somriure, la teva mirada... ho trobo a faltar tot de TU.

Mil petons estimat germanet.

Brígida

Aprenent a viure sense tu...

2008-07-23T17:53:00.007+02:00

Moltes vegades em pregunto perquè, després d’una pujada, apareix una baixada en picat... una baixada on els entrebancs que es troben a l’hora de pujar, desapareixen miraculosament... on el sentir-te sola, s’intensifica per moments...
Tot i això rei, semblen que les coses han canviat, potser el meu interior s’ha cansat d’enfadar-se, de castigar-se amb pensaments desgaradors, amb pensaments insensibles ... però sento que el meu cos s’ha tornat evadir-se en el dolor, en la tristesa... i m’hi deixo anar, i em deixo sentir, potser perquè no tinc ganes d’enfrontar-me aquests fets, d’intentar-los evitar... potser perquè em sembla, i només em sembla, que hi ha alguna cosa a dins meu que ha entès que tot el que sento, el que experimento, ho haig de suportar i analitzar, i aprendre de cada sentiment, per poder seguir endavant...
Vull sentir-te dintre meu, vull que m’acompanyis dia rera dia..., se que actualment ja ho estàs fent, però jo no sempre ho noto, jo no sempre et sento...
Aquest món on vivim no ens permet tenir el temps necessari en cada moment, temps per estar amb nosaltres mateixos, en silenci, per comprendre cada part del nostre cos, per entendre cada sensació...
Germanet algun dia aprendre a seguir endavant amb la meva vida, però de moment necessito anar pas a pas, com una formigueta, que a poc a poquet arriba a tot arreu...
Vull creure que arribarà un moment que aprendré a conviure, amb les alegries, al costat de la pena... del dolor que tu no siguis aquí, per compartir amb mi la suposada felicitat... perquè els fets que suposadament m’han de proporcionar felicitat, ara sento que no es possible... ara el dolor i la tristesa tenen més pes.
Sóc feble en molts moments, però d’aquesta feblesa crec que aprendre a tirar endavant, potser més lentament del que voldria, però ara entenc que necessito paciència... de res en treure de cansar-me de lluitar, de res en treure d’enrabiar-me al veure que passa el temps...
Potser ara em perdo coses que no voldria, però mai serà tant important com el que ja he perdut, TU, una de les persones més important a la meva simple vida.
Una de les coses que encara actualment em fan ràbia, és tot el que tu t’estàs perdent, tot el que tu ja no pots viure... diuen que aquesta ràbia, que aquesta impotència, no només és pel que tu germanet t’estàs perden, sinó pel que nosaltres perdem sense tu, de les il·lusions perdudes amb la teva marxa, i potser si estimat, potser si que també som una mica egoistes, i el nostre interior, s’enrabia per tot el que em perdut nosaltres...
Estimo cada part de tu, cada gest viscut, cada experiència amb tu, cada caminar al teu costat, cada racó on apareixes tu, cada indret on em estat, cada part de la teva habitació, cada paraula que ens em dit, i les que no ens hem arribat a dir, cada record, cada somni... tot el que tingui relació amb tu, ho estimo com si fossis tu.
Ara sé que començo aprendre a estimar, o si més no, a entendre de quina manera estimo... abans ningú m’ho havia preguntat, ningú m’havia ensenyat a valorar els meus sentiments, a interioritzar-los, a sentir-los de la manera que ara sento... per això, et dono les gràcies, per ENSENYAR-ME A ESTIMAR.

Avui em sento buida, em sento deixada anar, no controlo el que penso, no controlo els meus moviments... avui em sento sense sentit.

Mil petons germanet, ESTIMEM-NOS FINS A L’ETERNITAT.

Brígida

La màgia d'un indret...

2008-07-19T17:57:00.015+02:00

La màgia d'un indret pot il·luminar un cor apagat...

LA FORADADA, un descobriment extraordinari de la naturalesa que ens envolta, on el sol, les pedres, i l’aigua s’uneixen per oferir un miracle..., on el soroll de l’aigua, mentre cau amb força, ens omple de sonors espectaculars, i el riu tot content, continua el seu curs envoltat d’un bosc frondós, i les seves roques.

Avui l’aigua m’ha refrescat el dintre i el fora del meu cos..., els pensaments, les emocions, els sentiments… sota la cascada, d’aigua pura, neta i freda, el meu cos s’ha unit a la teva natura, arribant a formar part d’una única cosa, d’una única llum…

He caminat descalça pel riu, seguint el curs de la seva aigua, per fugir de la multitud, fins arribar en un indret, on m’he banyat tota sencera. L’aigua freda m’ha envoltat, de tu, de mi, i junts hem disfrutat d’un bany tranquil·litzador i per moments reparador.
Me tornat a sentir viva, i he plorat de tranquil·litat, eren llàgrimes de la calma i la pau que he experimentat.

Tot i la soletat, avui m'he sentit acompanyada.

Potser a arribat l’hora de valdrem per mi mateixa, de caminar al teu costat, i descobrir cada nova cosa, perquè ara ja no em sento sola, ara sé, que vagi on vagi, tu estaràs sempre amb mi, tu m’hi acompanyes...
Avui sento que he fet un paset endavant, potser per tornar enrera, però ara ja m’és igual, ara sé que poden existir dies, en que tot el que m’envolta tingui algun significat.
Sento la necessitat de descobrir espais com els d’avui, que tot i que ja el coneixia, avui a estat del tot especial.

Te trobat tant a faltar...

Un petó angelet del meu cor, per sempre i com sempre junts farem aquest camí.

Brígida

P.D. Com sempre, les imatges valen més que mil paraules.

Gràcies a una persona que ni tant sols conec, ni tant sol he vist mai, avui m'he decidit a visitar aquest indret, gràcies d'ons a ell, que sense saber-ho, em les seves paraules, qui ni tant sols van dirigides a mi, m'està ajudant.

Sense tu...

2008-07-17T00:08:00.004+02:00

Immensa solitud,
sense tu, sense el teu somriure,
gran desesperació,
el futur, el passat, el present,
pensar en tots i cada un dels temps,
desesperació i incomprensió
I un, perquè?
Cap resposta
I un, on ets?
Cap resposta
Et trobo a falta...
Cap resposta
I et vull abraçar,
i amb el balanceig
quasi caic a terra.
I et vull parlar,
i a vegades em sento inútil,
parlant i no et veig
no escolto la teva veu.
I de cop els pèls de punta,
una brisa encisadora
em toca la meva pell,
i cada part de mi
s’estremeix i es relaxa,
i s’endinsa en l’immensitat,
del que no és veu...
del que no s’entén...
del que ningú t’ha ensenyat,
del que potser,
sense més ni menys,
et dona una mica més.

Gràcies rei...

Mil petons i mil gràcies.

Brígida

Per vosaltres... de mi, del meu germà

2008-07-16T00:19:00.012+02:00

Avui només puc dedicar aquest espai a unes noves amigues, que tu m’has aportat...

Dunia, un nou estel que brilla en el cel…

Ullets de cel blau, de mar,
ullets de tendresa i d’amor.
Somriure de princesa,
d’alegria i de felicitat.
Has escampat la teva llavor,
i arreu va creixen,
tot el que vares deixar,
A poc a poc, sense presa,
per ser més pur, superior.
Va madurant lentament
amb tu conjuntament,
perquè ets tu qui els nodreixes,
qui els estima,
qui els alimenta,
de la set del dolor
de la gana, de la por.

En un dia com el d'ahir, els meus pensaments es van endinsar amb tots vosaltres, la seva gran i estimada família.

Mil petons i abraçades, ahir, avui i tots els dies.

Brígida

Un fet molt espacial...

2008-07-13T13:45:00.007+02:00

Robert, aquest és l’escrit que van rebre els papes el Juliol del 2007, conjuntament amb la foto que resta col·locada sempre en un dels racons dels teus records.

MONT BLANC 2007

De ben segur que mai oblidaré aquelles paraules que vares dir. Tu volies que vingués a muntanya amb mi. La veritat és que des d’aquelles rutes que jo pujava a la Salut tot depressa envoltat d’uns nois, entre ells en Robert, que pujàvem a quatre grapes amb menys esforç que el meu, no havíem coincidit.
No sé si estic fent bé escrivint aquestes ratlles. Millor dit, no estic segur d’estar fent el correcte, però tinc el ple convenciment de que necessito fer-ho. Des d’aquell moment vaig saber que a la propera muntanya important jo me l’enduria.
Vosaltres vàreu deixar clar a l’Amera que tothom havia de dir el que pensava sense por i no guardar-s’ho. Jo ara us ho dic. Essent sincer no sé si ho faig egoistament, per mi mateix, per sentir-me una mica millor havent complert aquesta promesa que em vaig fer.
Havia somiat moltes vegades en fer aquest cim i la primera imatge que em venia al cap era aquesta, en Xavier, jo i el record d’en Robert. Vull que sapigueu que el vaig tenir ben present i quan les dificultats apareixien m’era més forta la seva empenta. Havia adquirit el compromís de pujar a dalt amb el seu record. Quan el vent em glaçava la cara i els cabells, quan el pas era fatigós i mancava aire, quan la pujada era forta, o quan el pas d’arestes era estret i vertiginós... d’alguna manera el compromís i el record em feien tirar endavant com si estigués ben reposat, com si d’aquells nois que pujaven a la Salut es tractés.
Les darreres arestes gairebé les vaig fer corrent, amb el neguit de ser més aprop que mai del cel i amb una satisfacció molt gran.
Per dur a terme tot això he comptat amb la immensa complicitat d’en Xavier, de qui només puc dir que és una bona persona i a qui només van mancar dos segons per compartir el compromís de pujar amb el record present d’en Robert. No n’havíem parlat moltes vegades però només ens va caler una mirada per saber què i com ho havíem de fer. Per un moment vàrem deixar de notar el fred i el cansament i vàrem desplegar els colors del vostre Robert prop dels 5.000 m d’alçada.
No gaire res més, sapigueu que fem tot això amb el màxim respecte i amb la millor intenció del món.
Altrament però, si us arriba a ofendre (cosa que també entendríem), us demanem es disculpes més sinceres de tot cor.
Una abraçada molt forta de part de tots dos i tot esperant que aquesta foto romani d’entre els records del vostre Robert.
Nosaltres no oblidarem mai que hi vam pujar amb ell...

Xavier i Paco

Com pots veure, tots pensem amb tu, tots et trobem a faltar, tots tenim moments de pensaments per tu, tristos, d’enyorança o de records... a tots ens han tret una part de la nostre vida... aquesta part ets TU.

Mil petons per en Xavier i en Paco, i per tots els que estan amb tu.

Brígida i Mercè.

P.D. La samarreta que porten en Xavier i en Paco, la varen fer els teus amics, i des de que ens la varen regalar i per sempre, la portem amb nosaltres molt sovint. Va ser un gest molt significatiu.

Gràcies Paco i Xavier, per nosaltres va ser un fet que ens va arribar al cor, en forma del vostre amor i estimació cap el meu germà, el nostre fill.

GRACIES A TOTS.

Compartint Santa Brígida amb la teva presència...

2008-07-09T20:42:00.015+02:00

Divendres 04-07-08, comença la tarda, i el meu caparró ja no para de castigar-me amb petits pensaments de plantejament i hipòtesis d’un dia encara per passar.
“ si em sentiré bé... si em sentiré fora de lloc... si sabré que dir... com seran... com serà el meu comportament... ” un sense fi de “ I SI “, que no paren de treure’m les ganes d’intentar disfrutar d’un dia en companyia poc coneguda...
Va passant la tarda i les poques ganes van creixent...
Hora d’anar a dormir, i els nervis, pel nou dia, m’omplen l’estómac d’un dolor en moments insuportables... de punxades incontrolables... els ulls em pesen de cansament, però el rebombori interior i els canvis de pensament, no em deixa poder descansar tranquil·lament i perdre’m en un son reparador.

Dissabte 05-07-08, pel que sembla, en algun moment de la nit, els meus ulls van abatre el meu remolí interior, i el cansament, va poder per fi, empenya al descans.

Sona el despertador, i amb mandra i un xic de son, m’endinso en una dutxa recuperadora. Sembla que algun angelet durant la nit, m’ha acompanyat amb una melodia tranquil·litzadora, i les pors, i els “ I SI”..., han desaparegut, deixant pas, a les ganes de conèixer i d’aprendre d’aquest nou dia i aquestes noves companyies.

El grup s’endinsa en conversacions que ja no em semblen tant insignificants, i els silencis, les mirades, i les petites paraules tenen sentit, i obtenen el necessari respecte...

Espacialment avui, la muntanya s’ha fet més bonica, més espacial... serà per la bona companyia... per l’amor que es respira envoltada d’aquestes noves persones...

Ens acompanyen bones amigues de camí, i ens envolten de colors per alegrar-nos els nostres ulls... varietats de papallonetes ens segueixen, i ens deixen gaudir de la meravella del seu vol, dels seus colors, i de les seves diverses formes...

El verd, tant verd, tant brillant, i de tants diferents colors dins un mateix color... ens inunden els pensaments de tendresa, d’amor, que compartim uns amb els altres, conjuntament amb el blau de l’immens cel que ens envolta, que ens regala tantes coses, simplement observant-lo... avui ens invita a mirar-lo amb els seus estels de colors, dels parapents que volen sobre nostre, i ens deixen gaudir d’aquest vol tranquil·litzador, i imaginari.

Juntament a totes aquestes diverses coses que ens acompanyen, ens acompanya una nova companyia, de persones alienes a les nostres vides, que a poc a poc, entren en el nostre cor, i estant dia rera dia en un petit o llarg moment, dins el nostre pensament.
Potser perquè els nostres sentiments actualment resten oberts a tots, oberts a treure i rebre amor, dolor, sentiments, somriures, plors... i sense esperar res de la vida, rebem d’ells més coses del que poguéssim imaginar... potser perquè ja no tenim res a perdre, i lo perdut, físicament, ja no es pot recuperar...

Avui, en el nostre indret, ens cobreix el vol del teu amor, de la teva calidesa, i la teva suau tendresa, i aquí, a dalt de tot, ens envies l’aire que en un dia com avui necessitem..., aire fresc, pur, que dona ganes de respirar, de palpar, de sentir en la nostre pell... i ens deixem sentir i ens deixem cobrir de tot el que avui ens estàs regalant i oferint, perquè un dia pugui ser senzillament així, ESPECIALMENT BONIC.

Gràcies a tots per la vostre companyia, els vostres silencis, les vostres mirades... perquè sense parlar, un pot dir més i oferir millor... perquè sense explicar, un pot comprendre i entendre els del seu voltant... perquè sense conèixer un pot donar més del que té... i sense saber-ho pot ajuda algú desconegut... perquè parlant, conversant, menjant, jugant i compartint és pot fer créixer un xic d’esperança dins una persona que ha perdut la il·lusió a la vida.
Han aparegut somriures, jocs, bromes, converses, silencis... i en mica en mica, cadascú a anat donant una part d’un mateix, sense res a canvi.

Doncs per tot això, GRACIES A TOTS, per passar unes horetes de la vostre vida amb nosaltres, i a tu Robert, per donar-nos forces i ganes per participar d'aquest dia en el teu espai, on voles lliure i aculls a cada nova persona que et vol compartir.

Un petó ple de nous sentiments a tot el grup.

Germanet, aquest és el bonic dia que vàrem compartir a Santa Brígida el dia 05-04-07.

Com sempre i per sempre, et trobo molt a faltar, i l’enyorança en certs moments, m’omple de tristor, per deixar pas a una nova sensació.

Brígida

Una nova vida entre nosaltres

2008-07-04T21:05:00.010+02:00

Estimat Robert,
Avui, una molt bona noticia t’haig de donar, l’Aniol ja és entre nosaltres.
Si Robert, si, ja a nascut el petitó de la nostre cosineta.
A les 12:16:32 he rebut un bonic missatge, "Ja hem parlat amb l’Aniol i li hem dit que ara avisaríem la gent que vol saber d’ell. Tot bé, molt cansats de no dormir però immensament feliços! Abraçada".
Saps, he sentit aquella felicitat que feia temps que no sentia, transformada amb ganes de plorar de l’alegria...
Llavors, he pensat en trucar la mama, perquè pogués experimentar la sensació que jo sentia... que experimentes un xic d’alegria, que tanta falta li fa... s’ha posat contenta...
Al cap d’unes hores he trucat al Txema, per explicar-li la bona nova... i després... després la tristesa barrejada amb l’alegria, s’ha apoderat de mi... he plorat desconsoladament, perquè sols una idea volava lliurement, sense control, pel meu voltant...
“i ara què...” em faltava alguna cosa, algú altre a qui poder-ho explicar, algú altre amb qui poder-ho disfrutar, algú amb qui poder-ho compartir... aquest algú eres TU.
Com moltes vegades... he agafat el telèfon... he buscat el teu número... i he volgut marcar...
Quina impotència, quina desesperació... he rebotit el telèfon dins el cotxe, i sense parar de plorar... he sortit fora... necessitava respirar, necessitava notar l’aire, observar el paisatge, olorar el meu voltant...
Per sort en aquells moments em trobava envoltada de la nostre natura, verda i brillant... he sentit l’escalfo del sòl a la meva pell, i ... en mica en mica... el meu cos s’ha anat calmant, s’ha anat omplint del teu color, de l’olor, de l’aire pur i net... en mica, en mica m’he anat recuperant... i he pogut serenar-me per tornar-me a posar el volant.
El camí s’ha m’ha fet llarg, de tant en tant, alguna llàgrima s’escapava, però el meu pensament donava voltes, fins que a poc a poc, m’has fet veure que tu també el veuràs, que tu també compartiràs aquesta alegria amb nosaltres..., potser no de la forma que voldríem, tenint-te aquí present, però des del teu espai, disfrutaràs com tots d’aquest petitó, i estic segura que el vigilaràs i el mimaràs per tota la vida.

Quin nen més afortunat!!! Tindrà sempre el seu angelet al seu costat!!!

Robert, entre tots li parlarem de tu, perquè tu formes part de la seva vida, de la mateixa manera que de la nostre.

Per sempre i com sempre la teva germana que no t’oblida i et troba molt a faltar.

Brígida

P.D. Avui te posat la foto que tant estimo, tu de petit amb les dues cosinetes, jo i la mama, banyant-te entre totes.

I la foto de l'Aniol acabat de nèixer, eh que és guapo!!

Des d'aquell somni...

2008-07-02T00:08:00.006+02:00

Des del viatge, el cor em fa mal… des d’aquell somni... el meu interior s’ha tornat a desmuntar... potser de manera diferent... potser sense tornar-se a trencar del tot...
Potser perquè una cosa trencada, és difícil tornar a trencar??
Aquell somni em dona voltes, voltes sense parar...
La possibilitat de pensar que la meva manera d’actuar, de pensar, d’enfonsar-me com he fet..., no t’agrada, em va desfer per dins.
Les teves paraules..., la teva mirada..., em van desmuntar...
Potser per aquesta raó el dia següent et vaig sentir tant lluny, fora de mi??
Diuen que les veritats fan mal!! És per això que les teves paraules em van arribar al cor amb aquell dolor tant insuportable??
Des d’aquell dia estic intentant canviar la meva forma d’actuar, estic intentant mirar de forma diferent tot el que m’envolta, estic intentant no arrestrar-me pel dolor, ni deixar-m’hi anar sense fer l’esforç de sortir-ne... des d’aquell dia, tot i que tant sols UN XIC, puc veure i sentir d’una forma diferent.
Ara puc començar entendre que ho vares fer per mi, potser per obrir-me els ulls, per obrir-me la realitat que ara m’envolta, i que m’entesto a no veure.
Sento haver-te maleït una mica, haver-me vingut a veure d’aquesta manera...
Nosaltres ens fem un idea de com volem que ens visitis quan sigui el moment, i jo t’imaginava content, amb el teu mig somriure, esperant que t’abraces d’una forma senzilla, però amb tot el meu sentiment..., i només veure’t vaig notar que tot seria diferent...
Primer vaig creure que em retreies la meva forma d’actuar, però en pocs moments vaig intentar entendre que tot era pel meu bé..., potser només tu em pots fer veure la veritat, potser només tu em pots fer reaccionar.
Doncs gràcies rei, per intentar-me ajudar com tantes vegades te demanat... sé que saps que lluito, sé que saps que ho intento, però també sé que saps que si ningú m’apreta, si ningú em d’on una empenteta jo continuaria sent així, negativa i fosca com sempre, com també sé que saps que aquest algú a de ser algú com tu.

Mil petons per tu, d’una germaneta que troba a falta el teu senzill somriure, les teves poques paraules, la teva presència... en definitiva TOT TU.

Brígida

Un petit i gran regal

2008-06-25T18:35:00.011+02:00

“Felicitats pels dos
espero que us vaixi tot
molt bé i que no us deixeu
mai que es la merda més
gran del mon. Ho sento per
no havero dit abans,
aixo si, si tot va bé ja tindre
l’aportonitat de diuso.

El teu germanet amb carinyo.”

Te’n recordes d’aquesta nota... l’he intentat analitzar tantes vegades... hi ha una frase que em fa voltar el cap...
Ens la vas escriure uns dies després de dir-te que ens casàvem.
T’ho vàrem dir un dia tot dinant a casa els papes, ells ja ho sabien, ja saps de quina manera ho van haver de saber...
Tu, aquell dia no ens vares dir ben res, suposo que tant tu com jo, ens caracteritzem per les poques paraules... i llavors, un bon dia, em vaig trobar l’escrit a la meva habitació.
Saps, des de llavors, no hi havia pensat més, i uns mesos després que ens deixessis, un dia vam decidir agafar la moto, i al posar-me la jaqueta d’estiu d’anar amb moto, vaig trobar la nota a la butxaca d’aquesta.
El cor em va fer un salt, i l’emoció va explotar en un plor incontrolat, però a la vegada agraït, d’haver-lo trobat.
Des d’aquell dia, he guardat aquest escrit com un petit tresor.

Saps, amb el Txema vàrem decidir comprar-nos la roba de moto d’hivern l’any passat. Pel que tu ja saps..., per nosaltres és com si ens l’haguessis regalat tu.

Te’n recordes al principi de tenir la teva estimada moto, que en Txema tenia la de muntanya, i ens barallàvem pel casco?? Sempre coincidíem el mateix dia per sortir, i tots dos volíem el casco. Però encara que no t’ho digues en el seu moment, estic molt agraïda que me’l deixessis de tant en tant.
Més tard, en Txema em va regalar un casco i les discussions van acabar.

Com t’estimaves la teva moto, la vares adequar amb les teves meravelloses mans, per dos vegades, per això era única i inconfondible. Per aquesta raó, amb els papes vam decidir fer el recordatori amb la foto de la teva estimada moto.
Saps, continua estant al lloc de sempre, a l’entrada de casa, perquè així, cada vegada que entrem a casa, et veiem a tu treballant-la.

La teva germaneta amb “carinyo”, i amb tot l’amor de mi per tu.

Brígida

Vina angelet, vina aquesta nit... vina'm a veure...

2008-06-17T18:29:00.006+02:00

Estimat germanet,
Petits records van tornant a poc a poc en mi. Petits tresors que guardaré ben aprop, perquè m’acompanyin per sempre en el meu camí.

La música... era sempre una petita discussió entre nosaltres. Tu la posaves alta, jo també, i sempre acabava venint a la teva habitació mig enfadada perquè sentia més la teva música que la meva o perquè intentava dormir. Però quan tornava a la meva habitació, em sabia greu, i acabava tornant per demanar-te perdó, i era llavors, quan m’atrevia, i t’acabava dient lo molt que t’estimava. Saps que només a tu ho he pogut expressar tant sincerament??
Tots dos sabem el que ens costa expressar els nostres sentiments, els nostres pensaments.

Cada vegada que vaig a comprar roba, o complements per la casa, penso tant amb tu... sempre que em comprava alguna cosa, sempre tenia que venir a la teva habitació i ensenyar-t’ho, per saber si t’agradava. Perquè era tant important la teva opinió?? Suposo que simplement perquè m’importaves.
Ara vaig a comprar roba sense ganes, i poques coses m’agraden. Serà perquè sé que tu no estaràs allà, esperant a la teva habitació, per saber si t’agrada??

Saps..., quan vas marxar, vaig saber que t’agradava molt el número 8, saps que és el meu número preferit??, jo no ho sabia de tu. Havíem parlat del teu verd, i del meu taronja, però mai del nostre número... Saps que quan em vaig casar, tant si com no, vaig buscar que en la data i sortís un 8?? Primer havíem decidit el 08/07/06, però com que no va poder ser, al final va ser el 28/07/06.
Pocs dies després que marxessis, amb la mama vam estar parlant de casualitats, suposo que penses tant i busques tant, que al final n’acabes trobant.
Vas néixer un dia 8, i ens vam despedir un dia 8.

I quan m’enfadava i et deia que no et feria més el berenar, que eres prou gran per fer-te’l..., i al final sempre te l’acabava fent, un suc de taronja i un entrepà..., com m’agradava cuidar-te..., fins que vaig marxar de casa.

I les nits, que em demanaves que et toques l’esquena, o el braç, o els cabells...mentres miravem la televisió, com t’agradava que te’ls toques suaument.

Vina Robert, vina, despertem per la nit, deixaré la finestra oberta, despertem i els cabells et tocaré, o l’esquena, o el braç...
Vina rei, t’estaré esperant, t’ensenyaré tot el que m’he comprat, perquè em diguis si t’agrada.
Vina angelet, vina, i si tu vols, et posaré la teva música, ben alta com a tu t’agradava.
Vina, tinc ganes d’abraçar-te, de sentir-te, de tornar-te a dir que t’estimo, i tu simplement em contestis que també.
Vina, despertem, et faré el berenar, com a tu t’agradava. Siusplau Robert, vina, la porta està oberta, necessito veure’t, necessito abraçar-te, que m’abracis un altre cop.
Vina, i somriu-me, d’aquella manera tant especial, aquella mitja rialla que tant d'amor despertava, vina, no cal que em diguis res, sense parlar, tu saps que tu i jo ens sabem comunicar.
Vina guapo, ni que sigui per un moment, vina i parlem, necessito parlar-te, necessito explicar-te tot el que porto a dins.
T’espero aquesta nit, vina’m a veure siusplau.

Mil petons estrelleta, entre per el balcó, deixaré la porta oberta.

Brígida

P.D.= Robert la foto d'avui m'agrada moltíssim, estàs guapíssim, i a més a més, te la vas fer a la meva habitació, GRÀCIES PER REGALAR-ME-LA!!

Intentant pujar la muntanya sense tu...

2008-06-15T18:48:00.013+02:00

Fa un any i mig, concretament 18 mesos, que estic intentant viure aquesta nova vida sense tu present. És molt dolorosa!!
Estic aprenent a tenir-te al meu cor i compartir tots els moments sense sentir tant dolor, perquè sigui més serena. Em costa molt, moltíssim..., ja moments que em sembla no poder-ho aconseguir, i d'altres, tinc més esperança. En aquests moments sembla que dominin més els d'esperança, però m'ho intento agafar serenament, sense presa, per por de tornar a caure.
Estic pujant una muntanya molt alta i dreta. A mi les pujades em són molt costoses, però quan arribo a dalt em sento tant plena que és el que crec que sentiré si aconsegueixo algun dia, pujar aquesta muntanya, tant plena d'espines, de pedres, de forats, dalts i baixos, de soledat. Que quan arribi a dalt, tot aquest esforç es converteixi en un camí planer, ple de flors, d'ocellets, de papallones, de olors, i d'amistat.
Intento que tot pujant, no rellisqui, i torni enrera. A mi les baixades no em costen tant.
Robert, tal com et sento ara, ningú ens podrà separar. Ens varen separar físicament, però sentimentalment, no podran.

La teva mare que t'estima moltíssim.

Escrit al dia 07/06/08 (Sant Robert)
Mercè

Una aventura plena de sentiments.

2008-06-13T16:16:00.009+02:00

Hola angelet,
ja tornem està per aquí, al nostre espai, la nostre barrera de tristor. Tinc por de tornar-me a deixar absorbir per el dolor. Fins quan em durarà aquesta petita injecció d’energia, d’esperança??

La natura ens ha acompanyat en tot moment, a tots tres, i ens ha omplert d’un aire pur, un aire net i fresc. Les muntanyes, la seva grandesa, com s’alçaven cap al cel, cap a vosaltres. Sembla que des de sobre d’elles pugui estar més a prop de tu, del teu nou món.
La màgia del nostre verd, de l’aigua del riu, de tota la natura, de tot el seu entorn... és aquesta la màgia que existeix al vostre món?? És aquesta pau i aquesta tranquil·litat que us acompanya en tot moment?? Vull creure que si, vull creure que on esteu, es pot assembla, als bons moments que passat en aquesta nova aventura. Allà he après on més bé amb puc sentir, on millor puc estar..., envoltada de natura, d’aire fresc, de sons màgics com l’aigua del riu, els ocells com canten contents, el moviment de l’aire, de les fulles pel vent, l’escalfor del sol, el gris del núvols, el soroll de l’aigua quan cau... He descobert un indret per sentir, per sentir-te, per parlar-te, per obrir-me completament a tu, per descobrir tot el que em vols ensenyar, tot el que em vols dir... Crec, que en mica en mica, em vaig descobrint a mi, i descobrint-me , també descobreixo la manera de comunicar-me amb tu.

Tinc por, tinc molta por que en el meu espai de sempre, en la meva rutina, no pugui continuar descobrint i experimentant, tot el que he experimentat allà, lluny de tot això.
Suposo que també em tingut sort de passar per llocs solitaris, d’estar en zones amb poca gent, i de saber buscar en tot moment l’indret de la soledat, entre tu, jo i en Txema.
Els llocs on hem dormit i on hem estat, gairebé sempre em estat sols, amb els propietaris, i això ha fet que tinguéssim més intimitat entre els tres, més seguretat en avançar, paset a paset.
En aixecar-nos un nou dia, i tenir ganes de caminar.
En descobrir en cada indret, en cada racó, un nou horitzó.
Tinc por de no saber parlar amb tu quan no estic en la natura, perquè en el viatge, quan ens hem allunyat de la natura més pura, he deixat de connectar, de sentir-te tant a prop...
Potser perquè aquells indrets s’assemblen on esteu?? Potser perquè en ella és on us trobeu millor?? On ens trobem millor nosaltres??

Cada matí el cant dels ocellets ens han rebut al nou dia, i m’imaginava que tu em cantaves a mi, intentant alegrar el meu cor ferit, i donar-me forces per afrontar un nou dia, això m’ajudava aixecar-me del llit, a obrir la finestra i poder respirar aquell aire fresc que tant ens ha acompanyat.
Em despertaràs aquí cada dia, cantant amb la veu d’un ocellet?? Em continuaràs donant aquesta força sobrenatural que he notat en tot moment??
Tot i estar esgotada de la moto, d’aguantar la força del vent, de les caminades... cada matí m’aixecava una mica millor, amb prou forces per mirar endavant.
Ets tu qui m’injecta aquesta força que desconec en mi?? Qui em continua donant aire per respirar??

En aquesta escapada he notat tantes coses que no pararia d’escriure, he tingut tantes sensacions, tants sentiments... he tingut moments bons, moments no tan bons, i moments molt dolents, però per primera vegada, em sembla que tinc ganes que els moments bons prevalguin sobre els moments dolents, o simplement que en tots els moments pugui veure un xic de part positiva, per dolents que siguin.

M’agradaria, si tu m’ho permets, agrair al Txema l’esforç que ha fet, decidint en tot moment el viatge, i respectant en tot moment el meu sentiment, el meu silenci, la meva manera de fer. Entre tu i ell, i la moto, m’heu portat per un món d’imaginació, un món màgic, que en alguns moments m’ha arrencat un somriure sincer, i tu has somrigut amb mi, per transformar els nostres somriures, amb tendresa i molt d’amor.

Gràcies a tots dos per aquesta bonica experiència.

Un petó ple d’amor per tu, germanet, estrelleta del meu cor, angelet del meu amor.

Brígida

Un viatge junts... (Picos de Europa)

2008-06-06T19:59:00.015+02:00

Estimat Robert,
Avui, quart dia de viatge, i sembla una eternitat.
Un cop esmorzats, cap a la Ruta de Cares em anat a caminar (Caín-Picos de Europa).

Avui, caminant, he arribat a trobar una mica de pau, fins i tot me posat a cantar, em sembla que en Txema a estat content de veure'm així.
Les muntanyes ens envoltaven com inmesos gegants, impressionants, especialment magestuoses... els ocellets ens cantaven contents, i el soroll del riu, l'aigua que baixa, i ens acompanyava. El silenci, tu, jo i en Txema... el paisatge se'ns obria amb el seu color verd... el nostre verd tant espacial.

Aquests dies penso, que la teva obsessió per aquest color, a set un gran regal. El verd ens acompanya a tot arreu, i amb ell, notem la teva presència ben aprop.
Estimat germanet, gràcies per totes aquestes meravelles, i per, de tant en tant, donar-me un senyal... senyal de que ets aquí, amb mi, acompanyant-me amb aquest viatge, aquest nou descobrir.

De ben segur que aquesta escapada al final serà del tot espacial.

Demà serà un dia dur, un any i mig i sembla que encara estiguem aturats aquell maleït dia, però ser que tu estaràs aquí, i em donaràs forces per aixecar el cap i continuar observant les meravelles de la naturalesa que ens està oferint.

Un petó ben fort al meu angelet, que volant es desplaça a tot arreu, amb mi, i m'ajuda a fer el cor fort i mirar endavant.

Brígida

Vols venir de viatge amb mi?

2008-06-02T00:34:00.004+02:00

Estimat germanet,
Fa dies, que sense ganes per part meva, estem organitzant les vacances amb en Txema. Em costa pensar amb uns dies lluny d’aquí, intentant gaudir d’un paisatge que no se si podré observar, d’uns dies que no se si podré disfrutar, d’una suposada alegria que no podré compartir, d’un munt de descobriments que potser no podré apreciar.
Sé que ho faig per ell, ja està bé de ser tant egoista i només pensar amb mi, però a vegades penso que no sé si ho podré aguantar...
Quan penso amb deu dies, se’m fa un nus al pit. Potser massa dies, potser massa pocs, el cap hi dona voltes i més voltes, però ho haig de resistir.
M’agradaria mostrar alegria i ganes de disfrutar d’aquest nou viatge, però saps com em costa fingir. Potser a vegades és el meu problema, tot el que tinc dins meu, tot el que penso, tot el que em turmenta, si no ho dic, se’m veu a la cara, no sé dissimular, no sé mentir. I sé que a vegades un petit fingir, un dissimular, aporta molt als que tens al teu voltant, però no puc, ni en ser, no n’he après mai ha fer-ho.
Però des de que una nova amiga em va aportar aquests noves paraules...
“En Robert amb les seves ales vola lliurement i pot desplaçar-se d'un lloc a l'altre. Estic segura que t'acompanyarà en aquesta escapada que fareu amb el teu company i t'ajudarà a veure la bellesa de la terra, de la natura, la seva màgia i així contagiar-te un petit somriure, un somriure que vindrà de l'ànima”
...e intentat veure les coses diferents, i si tu m’acompanyes, si tu vens amb mi, sé que em donaràs forces, i potser envoltada de tanta naturalesa et pugi sentir més amb mi, més proper, embolcallant-me amb el teu amor tant gran i sincer, i acariciant-me quan em vegis patir.
Doncs marxem junts de viatge, vine amb mi, acompanyem en aquesta nova aventura, i segurament, encara que sigui només un instant, alguna cosa em farà somriure, algun paisatge em farà remoure el meu interior, i podré sentir la teva tranquil·litat, la teva harmonia, i la teva estimació cap a la naturalesa.

Quan la gent m’afogui, dóna’m aire per respirar,
quan el cor se m’acceleri, abraça’m amb el teu amor,
quan les llàgrimes sortint, enviem un petó,
quan em vegis trista, transmetem pau interior,
i si en algun moment somric, somriu amb mi,
i així el teu somriure i el meu es transformarà
amb tendresa i amor.

Un petó ben fort per tu, per la meva estrella, el meu angelet, el meu gran suport en el camí.

Brígida.

Un viatge... tots 5 junts...

2008-05-30T17:19:00.012+02:00

Hola guapeton!!
Des del dimecres que em costa mirar endavant, vaig tenir una seria d’esdeveniments..., que ara no vull recordar... Em van retornar al passat, aquell maleït dia..., però avui no vull transmetre tristesa, vull recordar-te serena.

Recordo la teva insistència..., i com moltes vegades t’acabaves sortint amb la teva. De fet tampoc és que et costes molt, sobretot amb mi i amb la mama.

Recordo que un any la mama va proposar anar de vacances tots junts, tots cinc (el papa, la mama, tu, jo i en Txema), la primera i única vegada tots cinc.
Tot va ser molt precipitat, però a última hora la mama no hi volia anar, i tu vinga que vinga a insistir, i el teu desig es va complir.
Vàrem anar a muntar la tenda, al camp de les Famades, per comprovar que no tenia goteres.
Quina espectacle que devíem fer...
Quan tot va estar comprovat, maletes fetes i tot arreglat, vàrem marxar de bon matí.
Que content estaves, tants anys sense anar de càmping... que bé poder-ho repetir.

Al arribar al càmping d’Espot, vam muntar la tenda, i un cop tot muntat, vinga i vinga a ploure sense parar.
I quina sorpresa!! Apareixen goteres!! quin riure tots plegats...
Corrents vam anar a buscar plàstics per cobrir tota la tenda. Un cop coberta amb els plàstics, quina sorpresa!!, au, el ploure s’ha acabat.

L’endemà vam voler anar als llacs de Sant Maurici, vam agafar els taxis des de Espot al Llac de Sant Maurici.
Un cop allà, ens vam posar a caminar per aquelles muntanyes del voltant.
Camina que caminaràs...
Quan vam decidir baixar, discussió, a peu o amb taxi??
Jo era la única que volia baixar amb taxis, o sigui que em va tocar tornar a caminar.
Ai, el poble que no arriba... no el veiem... potser ens em perdut???
Camina que caminaràs...
No, no, el poble no és enlloc... les cames em fan figa, o veus, no teníem que tornar caminant!!!
Estàvem tant cansats, i el poble enlloc...
Com pot ser, l’hauríem de veure!! Ningú enlloc, estem ben sols...
Al final visualitzem el poble, miracle, admiració... Per fi, el tresor.
Com ens vam arribar a cansar!! I al arribar al càmping, tu, jo i en Txema directa a la piscina. I que freda que estava l’aigua, però nosaltres valents, un saltiró i cap a dins.

I d’aquell cavall,

t’enrecordes d’aquell cavall que es va fregar el cul amb el mirall del cotxe!!!! Quina cara que se li va quedar al papa... T’enrecordes, després es va enfadar amb nosaltres perquè només feiem que riure...

Que bé ens ho vàrem passar, eh!!!
I tot gràcies a tu, i tot gràcies a la teva insistència!!! ... que ara tant trobo a faltar.

Un petó fins al cel.

Brígida

Confusió...

2008-05-27T17:03:00.029+02:00

Estimat angelet,

actualment els meus pensaments em confonen..., constantment…, ara crec..., ara no crec..., ara vull..., ara no vull...
El meu cap dona massa voltes, voltes i voltes sense arribar enlloc, només confusió i més confusió, i a vegades penso que algun dia arribaré a la desesperació.
Però lluito i continuo lluitant...

Penso amb un món millor, on l’amor i l’amistat envolta a tots els seus éssers, on existeix una protecció contra qualsevol mal, i els qui hi viuen, viuen enternament feliços, envoltats de l’amor més pur que pugui existir, i junts continuen, pel mateix camí.

Però..., de sobte, les idees es transformen, i penso que sols és imaginació, que l’únic que vol és confondrem, perquè pugui viure millor.
Després penso que, més enllà no hi ha vida, i que l’he perdut del tot, i és llavors quan el meu interior s’enfonsa i em crítica la imaginació.

Però faig l’esforç per tornar a lluitar, per pensar en el món millor, per pensar que el meu germà sempre m’esperarà. I lluito em totes les meves forces i a ell demano ajuda, perquè a poc a poc pugui millorar, com a persona, com a ser humà.
Vull creure que des d’on sigui, sempre em cuidarà.

Però de sobte torna aquella foscor, aquella que tant de mal em fa, i constantment vaig donant voltes, sense trobar la solució.

Vull creure en aquest món màgic que em descriuen, en aquest món d’imaginació.
Vull creure que a qui he estimat, algun dia tornaré a trobar, i físicament o espiritualment junts podrem estar.
I així ho vull fer, potser, perquè és més còmode que perdre les esperances, potser, perquè és l’única manera de conviure amb el que ha passat.
Però tot i aquests potsers..., vull creure que la vida no s’acaba tant de sobte, vull creure que des d’on sigui ell sempre més m’escolta.
D’aquesta manera el sento més aprop, d’aquesta manera sempre més serà una part de mi.

Quasi bé amb tu vaig començar a caminar, i junts hem anat fent camí, deixant-nos a poc a poc, cada trosset d’un a l’altre. Jo sóc una part de tu, i vull creure que tu ets una part de mi, i cada part de un i l’altre fa que siguem com som, senzillament AIXÍ.

Doncs continuem caminant junts, i regalem-nos petits trossets, de tu, de mi, i pas a pas, caminar a caminar, al final ens tornem a unir.

Robert, ajudem a creure, a viure amb tranquil·litat, a ser una persona millor, sense perjudicis, sense por.

T’estimo moltíssim.

Mil petons i abraçades a totes les estrelles que brillen amb força a l’horitzó.

Brígida.

més records ...

2008-05-23T13:00:00.005+02:00

Hola guapo,
Avui volia regalar-te aquesta fotografia, una de les moltes del meu casament que tu no has pogut gaudir.
M’agradaria tornar-te parlar del casament. Potser, ho recordo tant perquè és el record més present, més proper. Un dels últims records...

T’enrecordes quan vam anar a comprar el “traje”?, vam tardar dos minuts, tenies claríssim com el volies, “traje” negre, amb camisa blanca i corbata verda.
El TEU VERD que està present en tots els teus records...
I la cara que va posar la mama quan va veure el “traje”, pobreta, mai hagués imaginat que hauries anat tant arreglat. Ella només feia que repetir: “si hagués insistit que portes “traje” no hagués volgut comprar-se’l, i ara que no li he dit ben res!!! És ben bé!!!”

... i que guapo estaves!!

Aquell dia et vaig demanar que fossis el meu testimoni, i com molt bé m’imaginava, t’hi volies negar, però vaig tallar-te de cop i et vaig suplicar que no t’hi neguessis.
Per a mi hagués set molt importat que haguessis acceptat ser el meu padrí, tal com t’havíem demanat anteriorment, però tenia clar que em diries que no, i n’estava mentalitzada. Coneixia de la teva vergonya i no volia fer-te passar un mal dia.

De veritat Robert, no em va molestar que em diguessis que no series el padrí, però necessitava demanar-t’ho perquè tu poguessis saber lo IMPORTANT que eres per a mi.
Suposo que després vas entendre també, lo important que era en Carles en la meva vida, perquè al dir-me que no podies ser padrí, uns dies després, vam demanar-li a ell.

La mama em va explicar que li havies comentat que ser padrí des meus fills, quan arribessin, si que et faria il·lusió.
Quina il·lusió va fer-me saber-ho!!
Saps el mal que em fa ara pensar en això...
Les llàgrimes broten només pensar-hi, parlar-ne..., el que és parlar-ne, encara no puc.

I qui és que em va portar a la pelu el dia del casament?? Tu, tu mi vas portar i em vas tornar.
T’enrecordes quan em vas venir a buscar, lo molt que plovia... però m’era igual que plogués tot el dia.
El dia és presentava feliç, i per més que plogués, el meu dia era clar i assolellat, ben el contrari del que em passa ara... com són les coses!!!
Al final vàrem tenir una mica de tot, pluja, sol, vent amb pluja... tot un repertori.

Espero que aquell dia, tu també fossis feliç.

Gràcies per compartir aquell dia amb mi!!

Mil petons fins aquest món tant màgic on ara ets.

Brígida

Un somni, una esperança

2008-05-22T16:03:00.005+02:00

Estimat Robert,

Tinc tantes coses a dir-te, que el cap se’m bloqueja.
He aconseguit tenir un espai per poder compartir una estona amb tu.
La teva germana ha construït un bloc on poder compartir sentiments amb tu, i amb gent que vulgui connectar-hi.
Doncs bé, avui per començar, vull explicar-te un somni que vaig tenir fa uns dies.

Jo estava a la cuina, i de cop vaig sentir que el teu pare entrava amb algú parlant molt entusiasmats, i de cop et vaig veure a tu, eres tu..., i no m’ho podia creure. Em vaig abraçar molt fort i no parava de preguntar-te on eres, i que feia molt de temps que et buscava per tot arreu, i tu em deies que no m’ho podies dir, però que estaves bé.
Mentre ens abraçàvem va arribar la Pita i jo li vaig dir, “Pita no t’espantis, mira qui tenim aquí”. I ens vam tornar abraçar i fer molts de petons.
Ja sé que va ser un somni, però per a mi, va ser alguna cosa més, com retrobar-te una mica. Havia somiat altres vegades amb tu, però sempre era de petit, i tant clar com aquesta vegada no m’havia passat. També em va reconfortar que fos el teu pare qui et portes a casa. Estaves tant guapo, tant serè, tant tranquil.
De cop em vaig despertar, eren les 5 de la matinada. Normalment em despertava, i quan em donava compte que tot havia estat un somni, em posava molt trista, però aquesta vegada, va ser diferent, em vares transmetre serenitat.
Com si m’haguessis vingut a dir que tu estaves bé, que no patis.
Aquest és el meu somni. Des d’aquest dia, sembla que estic anant endavant, però molt de mica en mica.
Trobem molt a faltar el teu mig somriure.
Ara tinc que aprendre a conviure amb petites coses de tu, però les aprofitaré totes.
Fins aviat.
Abraçades i mil petons.

La teva mare que sempre t’estimarà.

Un dia gris...

2008-05-21T16:35:00.009+02:00

Hola guapo,
Avui he estat mirant la meva roba, i no sé que ho fa, que quasi tot el que tinc actualment dins el meu armari acaba sent de color negre… potser perquè és així com es sent el meu interior, focs, molt fosc…

Fa dies que em sento cansada… potser porto un pes massa gran per la meva capacitat..., potser me anat tirant tantes coses a l’esquena al llarg de la meva petita vida, que no sóc capaç de suportar aquest roc tant gran que porto ara al cim, i que sento que m’està aixafant a poc a poc.

Tinc el cor trencat amb mil trossos, i no sé si el podré reconstruir..., de ben segur que sempre quedarà una part destruïda, un part impossible d’unir. Sempre em quedarà un buit per omplir.

I lluito, i continuaré lluitant, perquè algun dia, des d’aquest món tant màgic on ara ets, puguis veure el meu sincer somriure, tot i que el meu cor hi falti un trosset tant important.

Com molt bé m’han dit, això és com una muntanya russa, però em preocupa no veure mai la part alta d’aquesta. També em pregunto com puc baixa i baixa, si no veig el moment d’haver arribat a la part més alta.

Ja veus noiet, tot i que avui fa sol, el meu dia és gris...

Avui el camí s'ha enfosquit.

Avui no puc recordar...

Com ja deus saber, amb la mama em començat anar a un grup de dol.
Com no ho has de saber..., si estic del tot segura que ets tu qui m’ha portat fins aquí!
De ben segur que les persones que he trobat allà, t’agraden...
Crec que em pot anar bé, però se’m remouen tantes coses per dins, que per ara vaig a pitjor.

Sé que m’ajudaràs a seguir-hi anant, encara que el diumenges em costin dormir, encara que els dilluns siguin difícils de passar, encara que tots aquest encares... tu em donaràs forces per continuar-hi anant i fer que a poc a poc, no faci tant mal.
Si tu m’has obert aquest camí, segur que és el millor a seguir...

T’estimo moltíssim germanet!!

Mil petons cap el vostre espai, a tu, i a tots els teus nous amics.

Brígida

Els primers records...

2008-05-20T18:57:00.003+02:00

Hola germanet,

avui he aconseguit posar la cançó de TENS UN AMIC, en català, en el nostre refugi de sentiment, ... la Sílvia, em va regalar un CD amb aquesta música i amb imatges meves i seves, pocs dies després de que tu marxessis.
Aquest CD, junt amb la cançó, m’han ajudat a tirar endavant. Saber que tens amics com ella i el Carles de Figueres és molt important, la llàstima és que no estiguin més a prop de mi.
M’hagués agradat que coneguessis en Carles, en vas sentir parlar tant..., i l’únic dia que us vàreu veure va ser el meu casament, al mateix any que ens vas deixar.

T’enrecordes del casament..., jo estava tant feliç, em sembla que poca gent m’havia vist mai tant contenta. Saps, estava contenta de tenir tota la gent que estimo junta, la sensació de mirar des de la taula, i veure-us tots allà, no sé, em va provocar una alegria mai experimentada.

Tu i eres, si tu i eres, i ara no i ets, i ... els records, l’esperança, la lluita, ... es tot tan agotador.

Però tot i això, encara em va falta una persona, tu ho saps oi?, el tiet Josep...
No em vàrem parlar gaire d’ell a casa, i suposo que això va fer que tanques els meus sentiments com el principi feia amb tu, per això des de que vaig saber que em casaria, vaig plorar dia rera dia pensant que ell no hi seria, però el dia del casament, de sobte, vaig notar-lo tant aprop, que per a mi és com si hagués estat més aprop que mai.

Així és com et vull sentir a tu, germanet, ben aprop, tant aprop que la teva presència sigui aclaparadora, potser així tot sigui un xic més fàcil.

Aquests dies estic molt trista, però dins aquesta tristesa, tinc un xic d’alegria, ara ja puc recordar el passat, puc recordar el que vàrem fer, el que vam viure.
Fins ara m’era impossible, només pensava amb el futur, amb un futur sense tu, i era tan gran aquest sentiment, que m’impedia recordar.
Vull recordar, recordar i no parar de recordar. Potser en aquest record, trobaré un petit somriure, amb aquelles petites coses que vàrem poder viure.

Sé que aquí, on ets, tens molt amics. Es tan fàcil ser amic teu... la teva sinceritat, la teva pau, el teu saber estar... no sé, al teu voltant existia una màgia, que et transportava a un nivell superior, on tot era pau i tranquilitat...

Recordo tantes vegades el teu somriure, aquell somriure tímid, però a la vegada “picaresc”.

De veritat Robert, per a mi ser i haver estat la teva germaneta ha set tot un orgull i o continua sent.

Mil petons i abraçades a totes les estrelles que brillen amb força a l’horitzó.

Brígida

Arribar fins aquí...

2008-05-18T18:49:00.003+02:00

Hola germanet!!
Fa molt que no ens veiem,
fa molt que no parlem...
Tinc tantes coses a explicar...
però fa temps que em costa
dirigir-me a tu...

El principi em costava pensar
em costava recordar
fins i tot em costava parlar

He somiat tantes vegades que eres de viatge, i que un dia sense més ni menys, et presentaves davant meu, i t’abraçava fins a deixar-nos sense respiració.

M’ha costava tirar endavant, però suposo que veure els papes lluitant per, sense quasi ni forces, mirar endavant i fer el dia a dia, m’ha ajudat per aixecar-me cada dia, i sense gaire il·lusió, passar-lo fins arribar al vespre i poder-me tancar a casa.

Et trobo tant a falta, em costa tant pensar en el demà sense tu, em costa entrar a la casa nova i no pensar que tu no hi entreras mai, em costa imaginar-me amb fills, i tu no ser-hi, em costen tantes coses sense tu...
Fa temps pensava en el demà, amb tu i jo més junts que els últims anys... Jo sabia que era una etapa a passar, però sabia que en poc temps ens tornaríem a juntar, a parlar, a fer coses junts...
Ara em costa imaginar que això no passarà...

Me sentit tan sola, suposo que jo mateixa me allunyat dels del meu voltant, dels que m’importen, perquè en un temps només m’importaves tu, la teva absensia ...

Avui vull començar un nou caminar, un nou despertar...
No vull tancar més els meus sentiments, que tant de mal em fan.
Per a mi, el més important és no perdre el teu contacte, i poder dirigir-me a tu, amb un petit somriure, o amb un mar de llàgrimes, farà que aquest camí sigui un xic més planer.

La mama ha insistit molt de poder fer un blog, de poder-nos comunicar amb tu, i a l'hora que qualsevol persona que desitgi també ho pogui fer.
Aquest serà el teu record, el nostre petit refugi de sentiments.

Fa pocs dies vaig llegir el següent:

" "Ningú és capaç de parlar honestament dels seus sufriments, fins que ha deixat de sentir-los"
... potser per això em costa tant parlar-ne, em costa tant expressar-me
... i com sempre, m'amago darrera el paper, perquè és l'única forma que tinc d'expresar els meus sentiments. "
Aquest és l'inici del meu nou diari de viatge.

Una germaneta que t'estima moltíssim i no deixa de pensar amb tu.

Mil petons i abraçades a totes les estrelles que brillen amb força a l'horitzó.

Brígida.