dimecres, 16 de setembre de 2009

Il·lusions compartides...

Velocitat, agressivitat, atreviment, tot controlat dins un circuit... adelantaments en curses interessant, emocionants... disputes per un mundial... el mundial de motos GP... que al final, com quasi tot esport, però per part meva sense entendre gaire bé el perquè, es disputa a dins i a fora de la pista... en les curses i en les entrevistes... i és que, el periodisme és així, perquè nosaltres el fem així... què i farem, la gran majoria, necessita “el morbo” de les discussions entre pilots en la seva vida...

Crec que no és el meu cas... m’agraden les curses, les disputes dins la cursa, i l’amistat i el respecte a fora d’ella... parlem de les curses, i deixem el tira i afluixa de les indirectes, que al final alguns periodistes tradueixen directament a la seva manera, per picar un i altre, i entrar a un joc, que realment a mi em desespera... deixem-los disfrutar del mundial, que ja prou pressió tenen.
Però bé, ara no és el que m'ocupa...

Sí, germanet, sí... aquest any la il·lusió a tornat a mi, i animo i m’emociono a cada cursa, per tu i per mi... i amb la il·lusió, ha arribat les ganes d’anar al circuit... i si no ha pogut ser a Montmeló, doncs.... MARXEM A VALÈNCIA... (ningú ha dit que les il·lusions estiguin al costat de casa, i aquesta, que l’he perseguit des de fa mesos, s’ha complert sense desdir-me, que ja és molt dir...) novembre, circuit motos GP a València!!!

Només existeix un aspecte que m’entristeix... no poder-me dirigir a tu físicament, i dir-te, amb una alegria encomanable, “VOLS VENIR AMB NOSALTRES?”... suposo que m’afecta, simplement, perquè cerc que respondries afirmativament i que la meva il·lusió, també es convertiria amb la teva... però he aprés, que no per això ha de deixar de ser la meva il·lusió... el meu camí per aquesta vida continua... i sé que existiran molts moments com els que ara visc, d’alegria envoltada per una petita espina que punxa simplement perquè em deixo punxar... però és difícil no pensar amb com seria si fossis aquí... i no poder viure-ho de la manera que a mi m’agradaria, sinó d’una manera ben diferent...


M’ajudaràs a ANIMAR-LO, oi que sí... desitgem que com fins ara, continuï en la seva primera posició...

Doncs au germanet... sense més ni menys... només em queda dir-te del meu espai al teu espai... “VOLS VENIR AMB NOSALTRES???”

T’estimo amb tot el meu cor, amb tot el meu amor!!!!

Brígida
P.D. La foto, simplement em recorda, que des de petit, de ben petit, tot el que duia motor... et meravellava!!