dimecres, 25 de juny de 2008

Un petit i gran regal

“Felicitats pels dos
espero que us vaixi tot
molt bé i que no us deixeu
mai que es la merda més
gran del mon. Ho sento per
no havero dit abans,
aixo si, si tot va bé ja tindre
l’aportonitat de diuso.

El teu germanet amb carinyo.”


Te’n recordes d’aquesta nota... l’he intentat analitzar tantes vegades... hi ha una frase que em fa voltar el cap...
Ens la vas escriure uns dies després de dir-te que ens casàvem.
T’ho vàrem dir un dia tot dinant a casa els papes, ells ja ho sabien, ja saps de quina manera ho van haver de saber...
Tu, aquell dia no ens vares dir ben res, suposo que tant tu com jo, ens caracteritzem per les poques paraules... i llavors, un bon dia, em vaig trobar l’escrit a la meva habitació.
Saps, des de llavors, no hi havia pensat més, i uns mesos després que ens deixessis, un dia vam decidir agafar la moto, i al posar-me la jaqueta d’estiu d’anar amb moto, vaig trobar la nota a la butxaca d’aquesta.
El cor em va fer un salt, i l’emoció va explotar en un plor incontrolat, però a la vegada agraït, d’haver-lo trobat.
Des d’aquell dia, he guardat aquest escrit com un petit tresor.

Saps, amb el Txema vàrem decidir comprar-nos la roba de moto d’hivern l’any passat. Pel que tu ja saps..., per nosaltres és com si ens l’haguessis regalat tu.

Te’n recordes al principi de tenir la teva estimada moto, que en Txema tenia la de muntanya, i ens barallàvem pel casco?? Sempre coincidíem el mateix dia per sortir, i tots dos volíem el casco. Però encara que no t’ho digues en el seu moment, estic molt agraïda que me’l deixessis de tant en tant.
Més tard, en Txema em va regalar un casco i les discussions van acabar.

Com t’estimaves la teva moto, la vares adequar amb les teves meravelloses mans, per dos vegades, per això era única i inconfondible. Per aquesta raó, amb els papes vam decidir fer el recordatori amb la foto de la teva estimada moto.
Saps, continua estant al lloc de sempre, a l’entrada de casa, perquè així, cada vegada que entrem a casa, et veiem a tu treballant-la.

La teva germaneta amb “carinyo”, i amb tot l’amor de mi per tu.

Brígida

dimarts, 17 de juny de 2008

Vina angelet, vina aquesta nit... vina'm a veure...

Estimat germanet,
Petits records van tornant a poc a poc en mi. Petits tresors que guardaré ben aprop, perquè m’acompanyin per sempre en el meu camí.

La música... era sempre una petita discussió entre nosaltres. Tu la posaves alta, jo també, i sempre acabava venint a la teva habitació mig enfadada perquè sentia més la teva música que la meva o perquè intentava dormir. Però quan tornava a la meva habitació, em sabia greu, i acabava tornant per demanar-te perdó, i era llavors, quan m’atrevia, i t’acabava dient lo molt que t’estimava. Saps que només a tu ho he pogut expressar tant sincerament??
Tots dos sabem el que ens costa expressar els nostres sentiments, els nostres pensaments.

Cada vegada que vaig a comprar roba, o complements per la casa, penso tant amb tu... sempre que em comprava alguna cosa, sempre tenia que venir a la teva habitació i ensenyar-t’ho, per saber si t’agradava. Perquè era tant important la teva opinió?? Suposo que simplement perquè m’importaves.
Ara vaig a comprar roba sense ganes, i poques coses m’agraden. Serà perquè sé que tu no estaràs allà, esperant a la teva habitació, per saber si t’agrada??

Saps..., quan vas marxar, vaig saber que t’agradava molt el número 8, saps que és el meu número preferit??, jo no ho sabia de tu. Havíem parlat del teu verd, i del meu taronja, però mai del nostre número... Saps que quan em vaig casar, tant si com no, vaig buscar que en la data i sortís un 8?? Primer havíem decidit el 08/07/06, però com que no va poder ser, al final va ser el 28/07/06.
Pocs dies després que marxessis, amb la mama vam estar parlant de casualitats, suposo que penses tant i busques tant, que al final n’acabes trobant.
Vas néixer un dia 8, i ens vam despedir un dia 8.

I quan m’enfadava i et deia que no et feria més el berenar, que eres prou gran per fer-te’l..., i al final sempre te l’acabava fent, un suc de taronja i un entrepà..., com m’agradava cuidar-te..., fins que vaig marxar de casa.

I les nits, que em demanaves que et toques l’esquena, o el braç, o els cabells...mentres miravem la televisió, com t’agradava que te’ls toques suaument.

Vina Robert, vina, despertem per la nit, deixaré la finestra oberta, despertem i els cabells et tocaré, o l’esquena, o el braç...
Vina rei, t’estaré esperant, t’ensenyaré tot el que m’he comprat, perquè em diguis si t’agrada.
Vina angelet, vina, i si tu vols, et posaré la teva música, ben alta com a tu t’agradava.
Vina, tinc ganes d’abraçar-te, de sentir-te, de tornar-te a dir que t’estimo, i tu simplement em contestis que també.
Vina, despertem, et faré el berenar, com a tu t’agradava. Siusplau Robert, vina, la porta està oberta, necessito veure’t, necessito abraçar-te, que m’abracis un altre cop.
Vina, i somriu-me, d’aquella manera tant especial, aquella mitja rialla que tant d'amor despertava, vina, no cal que em diguis res, sense parlar, tu saps que tu i jo ens sabem comunicar.
Vina guapo, ni que sigui per un moment, vina i parlem, necessito parlar-te, necessito explicar-te tot el que porto a dins.
T’espero aquesta nit, vina’m a veure siusplau.


Mil petons estrelleta, entre per el balcó, deixaré la porta oberta.

Brígida

P.D.= Robert la foto d'avui m'agrada moltíssim, estàs guapíssim, i a més a més, te la vas fer a la meva habitació, GRÀCIES PER REGALAR-ME-LA!!

diumenge, 15 de juny de 2008

Intentant pujar la muntanya sense tu...

Fa un any i mig, concretament 18 mesos, que estic intentant viure aquesta nova vida sense tu present. És molt dolorosa!!
Estic aprenent a tenir-te al meu cor i compartir tots els moments sense sentir tant dolor, perquè sigui més serena. Em costa molt, moltíssim..., ja moments que em sembla no poder-ho aconseguir, i d'altres, tinc més esperança. En aquests moments sembla que dominin més els d'esperança, però m'ho intento agafar serenament, sense presa, per por de tornar a caure.
Estic pujant una muntanya molt alta i dreta. A mi les pujades em són molt costoses, però quan arribo a dalt em sento tant plena que és el que crec que sentiré si aconsegueixo algun dia, pujar aquesta muntanya, tant plena d'espines, de pedres, de forats, dalts i baixos, de soledat. Que quan arribi a dalt, tot aquest esforç es converteixi en un camí planer, ple de flors, d'ocellets, de papallones, de olors, i d'amistat.
Intento que tot pujant, no rellisqui, i torni enrera. A mi les baixades no em costen tant.
Robert, tal com et sento ara, ningú ens podrà separar. Ens varen separar físicament, però sentimentalment, no podran.

La teva mare que t'estima moltíssim.

Escrit al dia 07/06/08 (Sant Robert)
Mercè

divendres, 13 de juny de 2008

Una aventura plena de sentiments.

Hola angelet,
ja tornem està per aquí, al nostre espai, la nostre barrera de tristor. Tinc por de tornar-me a deixar absorbir per el dolor. Fins quan em durarà aquesta petita injecció d’energia, d’esperança??

La natura ens ha acompanyat en tot moment, a tots tres, i ens ha omplert d’un aire pur, un aire net i fresc. Les muntanyes, la seva grandesa, com s’alçaven cap al cel, cap a vosaltres. Sembla que des de sobre d’elles pugui estar més a prop de tu, del teu nou món.
La màgia del nostre verd, de l’aigua del riu, de tota la natura, de tot el seu entorn... és aquesta la màgia que existeix al vostre món?? És aquesta pau i aquesta tranquil·litat que us acompanya en tot moment?? Vull creure que si, vull creure que on esteu, es pot assembla, als bons moments que passat en aquesta nova aventura. Allà he après on més bé amb puc sentir, on millor puc estar..., envoltada de natura, d’aire fresc, de sons màgics com l’aigua del riu, els ocells com canten contents, el moviment de l’aire, de les fulles pel vent, l’escalfor del sol, el gris del núvols, el soroll de l’aigua quan cau... He descobert un indret per sentir, per sentir-te, per parlar-te, per obrir-me completament a tu, per descobrir tot el que em vols ensenyar, tot el que em vols dir... Crec, que en mica en mica, em vaig descobrint a mi, i descobrint-me , també descobreixo la manera de comunicar-me amb tu.

Tinc por, tinc molta por que en el meu espai de sempre, en la meva rutina, no pugui continuar descobrint i experimentant, tot el que he experimentat allà, lluny de tot això.
Suposo que també em tingut sort de passar per llocs solitaris, d’estar en zones amb poca gent, i de saber buscar en tot moment l’indret de la soledat, entre tu, jo i
en Txema.
Els llocs on hem dormit i on hem estat, gairebé sempre em estat sols, amb els propietaris, i això ha fet que tinguéssim més intimitat entre els tres, més seguretat en avançar, paset a paset.
En aixecar-nos un nou dia, i tenir ganes de caminar.
En descobrir en cada indret, en cada racó, un nou horitzó.
Tinc por de no saber parlar amb tu quan no estic en la natura, perquè en el viatge, quan ens hem allunyat de la natura més pura, he deixat de connectar, de sentir-te tant a prop...
Potser perquè aquells indrets s’assemblen on esteu?? Potser perquè en ella és on us trobeu millor?? On ens trobem millor nosaltres??

Cada matí el cant dels ocellets ens han rebut al nou dia, i m’imaginava que tu em cantaves a mi, intentant alegrar el meu cor ferit, i donar-me forces per afrontar un nou dia, això m’ajudava aixecar-me del llit, a obrir la finestra i poder respirar aquell aire fresc que tant ens ha acompanyat.
Em despertaràs aquí cada dia, cantant amb la veu d’un ocellet?? Em continuaràs donant aquesta força sobrenatural que he notat en tot moment??
Tot i estar esgotada de la moto, d’aguantar la força del vent, de les caminades... cada matí m’aixecava una mica millor, amb prou forces per mirar endavant.
Ets tu qui m’injecta aquesta força que desconec en mi?? Qui em continua donant aire per respirar??

En aquesta escapada he notat tantes coses que no pararia d’escriure, he tingut tantes sensacions, tants sentiments... he tingut moments bons, moments no tan bons, i moments molt dolents, però per primera vegada, em sembla que tinc ganes que els moments bons prevalguin sobre els moments dolents, o simplement que en tots els moments pugui veure un xic de part positiva, per dolents que siguin.

M’agradaria, si tu m’ho permets, agrair al Txema l’esforç que ha fet, decidint en tot moment el viatge, i respectant en tot moment el meu sentiment, el meu silenci, la meva manera de fer. Entre tu i ell, i la moto, m’heu portat per un món d’imaginació, un món màgic, que en alguns moments m’ha arrencat un somriure sincer, i tu has somrigut amb mi, per transformar els nostres somriures, amb tendresa i molt d’amor.

Gràcies a tots dos per aquesta bonica experiència.

Un petó ple d’amor per tu, germanet, estrelleta del meu cor, angelet del meu amor.
Brígida

divendres, 6 de juny de 2008

Un viatge junts... (Picos de Europa)

Estimat Robert,
Avui, quart dia de viatge, i sembla una eternitat.
Un cop esmorzats, cap a la Ruta de Cares em anat a caminar (Caín-Picos de Europa).

Avui, caminant, he arribat a trobar una mica de pau, fins i tot me posat a cantar, em sembla que en Txema a estat content de veure'm així.
Les muntanyes ens envoltaven com inmesos gegants, impressionants, especialment magestuoses... els ocellets ens cantaven contents, i el soroll del riu, l'aigua que baixa, i ens acompanyava. El silenci, tu, jo i en Txema... el paisatge se'ns obria amb el seu color verd... el nostre verd tant espacial.

Aquests dies penso, que la teva obsessió per aquest color, a set un gran regal. El verd ens acompanya a tot arreu, i amb ell, notem la teva presència ben aprop.
Estimat germanet, gràcies per totes aquestes meravelles, i per, de tant en tant, donar-me un senyal... senyal de que ets aquí, amb mi, acompanyant-me amb aquest viatge, aquest nou descobrir.

De ben segur que aquesta escapada al final serà del tot espacial.


Demà serà un dia dur, un any i mig i sembla que encara estiguem aturats aquell maleït dia, però ser que tu estaràs aquí, i em donaràs forces per aixecar el cap i continuar observant les meravelles de la naturalesa que ens està oferint.

Un petó ben fort al meu angelet, que volant es desplaça a tot arreu, amb mi, i m'ajuda a fer el cor fort i mirar endavant.

Brígida

dilluns, 2 de juny de 2008

Vols venir de viatge amb mi?

Estimat germanet,
Fa dies, que sense ganes per part meva, estem organitzant les vacances amb en Txema. Em costa pensar amb uns dies lluny d’aquí, intentant gaudir d’un paisatge que no se si podré observar, d’uns dies que no se si podré disfrutar, d’una suposada alegria que no podré compartir, d’un munt de descobriments que potser no podré apreciar.
Sé que ho faig per ell, ja està bé de ser tant egoista i només pensar amb mi, però a vegades penso que no sé si ho podré aguantar...
Quan penso amb deu dies, se’m fa un nus al pit. Potser massa dies, potser massa pocs, el cap hi dona voltes i més voltes, però ho haig de resistir.
M’agradaria mostrar alegria i ganes de disfrutar d’aquest nou viatge, però saps com em costa fingir. Potser a vegades és el meu problema, tot el que tinc dins meu, tot el que penso, tot el que em turmenta, si no ho dic, se’m veu a la cara, no sé dissimular, no sé mentir. I sé que a vegades un petit fingir, un dissimular, aporta molt als que tens al teu voltant, però no puc, ni en ser, no n’he après mai ha fer-ho.
Però des de que una nova amiga em va aportar aquests noves paraules...
“En Robert amb les seves ales vola lliurement i pot desplaçar-se d'un lloc a l'altre. Estic segura que t'acompanyarà en aquesta escapada que fareu amb el teu company i t'ajudarà a veure la bellesa de la terra, de la natura, la seva màgia i així contagiar-te un petit somriure, un somriure que vindrà de l'ànima”
...e intentat veure les coses diferents, i si tu m’acompanyes, si tu vens amb mi, sé que em donaràs forces, i potser envoltada de tanta naturalesa et pugi sentir més amb mi, més proper, embolcallant-me amb el teu amor tant gran i sincer, i acariciant-me quan em vegis patir.
Doncs marxem junts de viatge, vine amb mi, acompanyem en aquesta nova aventura, i segurament, encara que sigui només un instant, alguna cosa em farà somriure, algun paisatge em farà remoure el meu interior, i podré sentir la teva tranquil·litat, la teva harmonia, i la teva estimació cap a la naturalesa.

Quan la gent m’afogui, dóna’m aire per respirar,
quan el cor se m’acceleri, abraça’m amb el teu amor,
quan les llàgrimes sortint, enviem un petó,
quan em vegis trista, transmetem pau interior,
i si en algun moment somric, somriu amb mi,
i així el teu somriure i el meu es transformarà
amb tendresa i amor.

Un petó ben fort per tu, per la meva estrella, el meu angelet, el meu gran suport en el camí.

Brígida.