dilluns, 7 de desembre de 2009

Tres anys sense la teva presència.


A PLENITUD

I si de sobte algú tanca la porta
i tot és tris i hostil, què podem fer
sinó esperar en silenci que la vida
reprengui el curs de sempre, poderosa,
i ens alliberi d'aquell fosc domini?
És en la mort on aprenem de viure,
bevent-ne el licor fort a glops lentissims,
sentint que ens incendia les entranyes
mentre ens revela tota la bellesa
d'aquell restar contra tots els designis.


Miquel Martí i Pol


Un petó immens dels teus PARES.

dijous, 3 de desembre de 2009

Un altre any passat... però diferent...

Si en aquests instants, fes un repàs d’aquest any, d’un altre any sense tu, sense la teva presència física... podria dir que el recordo PLE D’AMOR i de tendresa interior... amb la certesa de caminar pel camí que vull caminar a partir d’ara i segurament, en aquest últims mesos, amb una certa esperança... esperança cap el meu nou futur...

Si el pugues resumir amb poquetes paraules... segurament diria, que he començat a OBRIR la capseta plena de sentiments d’amor i d’estimació que he anat omplint el llarg dels anys, amagant-los, per no saber-los administrar...

Si m’hagues de sentir orgullosa d’alguna coseta... segurament seria d’haver aprés a interioritzar-te, a sentir-te tant a dins meu, que qualsevol cosa m’emociona, qualsevol petita cosa m’omple el cor de l’amor més pur que mai he sentit...

Si em quedes amb un moment del dia a dia... em quedaria amb cada matí d’aquest últims mesos... simplament perquè cada matí em desperto amb un bonic somriure, perquè el teu somriure està ocupant tot el meu cor, i és la primera imatge que m’abraça al despertar-me...

Si pugues escriure les sensacions en quatre linies... doncs, potser escriuria, que a poc a poquet, m’he anat transformant... que he aprés a mirar el meu interior sense tenir por, per reconeixer relament qui sóc, i tot i que ser que em queda encara molt treball a fer, puc dir que em sento orgullosa del meu camí fet fins ara, i estic seguríssima que TU i tens alguna cosa a veure.

Si em sabes greu alguna coseta... segurament seria l’haver-me allunyat de persones que ESTIMO amb tot el meu COR, persones que en la meva vida són MOLT IMPORTANTS, però que per fer el camí que un dia vaig decidir caminar, sé que necessitava aquesta distancia, i potser encara la continuu necessitant... però no tinc presa, sé que a poc a poquet ens anirem apropant.

Si m’hagues de quedar amb alguna cosa que he fet per mi mateixa, em quedaria amb el curs de 3 dies de l’Alba Payàs... amb l’intensitat del curs, amb l’espai de tranquilitat, de seguretat, de respecte i d’amor que varem compartir amb 25 persones. Un curs que segurament no oblidaré en la meva vida.

Si volgués recordar un bonic moment, un de molt espacial... doncs, no sabria quin triar... simplament, perquè un simple esquirol travessant la carretera davant meu, m’ha fet sentir feliç; perquè una sincera abraçada d’en Txema m’ha omplert el cor d’estimació; perquè veure els nostres pares, paset a paset, anar caminant per aquest difícil camí, agafant petitíssimes il·lusions, m’ha omplert de l’admiració més gran que pugui existir; perquè el vent fent caure les fulles a la tardor, com si el meu voltant hagues començat una bonica pluja de colors, m’ha emocionat; perquè banyar-me en un llac a 2500 metres, amb l’aigua fredíssima, m’ha despertat alegria; perquè el somriure d’un bell infant, l’Aniol, el fill dels nostres cosins, m’ha omplert de tendresa i d’estimació; perquè una conversa amb el Carles, m’ha donat l’amor de l’amistat eterna; perquè les trobades amb una bona amiga, la Sandra, m'han donat tendresa i admiració cap a la seva capacitat d'afrontar la vida; perquè una abraçada plorant amb les nostres cosines, m’ha donat consol; perquè una caminada al Pedraforca, m’ha fet exclatar d’emocions... i ara, escribint tot el que escric, i veient que encara escriuria moltíssimes coses més... parant-me a pensar en tot el que he anat passant durant l’any, sento tant dintre meu la INTENSITAT d’aquest espai de temps, un any, que m’emociono... m’emociono perquè anteriorment a la teva perdua, moltes cosetes de les que ara per a mi són tant important, no hi donava importancia... i perquè les paraules em constaten que a poc a poquet, i deixant-me sentir, he fet milers de pasets endavant...

I..., si hagues d’agrair alguna coseta algú... em dirigiria directament cap a tu GERMANET... i segurament et diria...


GRACIES PER FER-ME EL MILLOR REGAL QUE PODIA HAVER REBUT... PER DONAR-ME L’OPORTUNITAT DE CREIXER COM A PERSONA... DE POSAR-ME UN ANGELET EN EL CAMÍ, L’ALBA, QUE M’HA ACOMPANYAT I EM CONTINUA ACOMPANYANT EN AQUEST CAMINAR TANT DUR, I A LA VEGADA TANT GRATIFICANT...
GRACIES PER COMPARTIR-HO TOT AMB MI, PER ENSENYAR-ME ALTRE VEGADA, COM QUAN EREM PETITONS, QUE LES PETITES COSES, SON MOLT IMPORTANTS, I QUE SON AQUESTES QUE EL FINAL ENS DONEN L’ALEGRIA DE VIURE...



T’estimo amb totes les meves forces, amb tot el meu cor!!


La teva germaneta, aquests dies amb el cor banyat d’enyor.


P.D. ... i segurament, em deixo tantes, i tantes coses d’aquest, podria dir bonic any, que em caldria pagines i pagines de paraules... que certament, alguna seria de tristor i encara potser de rabia... moltes d’enyorança i de l’amor etern que tinc cap a tu, germanet... però que la gran majoria, continuarien sent de l’inmesa esperança que actualment existeix en el meu interior.