divendres, 30 de maig de 2008

Un viatge... tots 5 junts...

Hola guapeton!!
Des del dimecres que em costa mirar endavant, vaig tenir una seria d’esdeveniments..., que ara no vull recordar... Em van retornar al passat, aquell maleït dia..., però avui no vull transmetre tristesa, vull recordar-te serena.

Recordo la teva insistència..., i com moltes vegades t’acabaves sortint amb la teva. De fet tampoc és que et costes molt, sobretot amb mi i amb la mama.

Recordo que un any la mama va proposar anar de vacances tots junts, tots cinc (el papa, la mama, tu, jo i en Txema), la primera i única vegada tots cinc.
Tot va ser molt precipitat, però a última hora la mama no hi volia anar, i tu vinga que vinga a insistir, i el teu desig es va complir.
Vàrem anar a muntar la tenda, al camp de les Famades, per comprovar que no tenia goteres.
Quina espectacle que devíem fer...
Quan tot va estar comprovat, maletes fetes i tot arreglat, vàrem marxar de bon matí.
Que content estaves, tants anys sense anar de càmping... que bé poder-ho repetir.

Al arribar al càmping d’Espot, vam muntar la tenda, i un cop tot muntat, vinga i vinga a ploure sense parar.
I quina sorpresa!! Apareixen goteres!! quin riure tots plegats...
Corrents vam anar a buscar plàstics per cobrir tota la tenda. Un cop coberta amb els plàstics, quina sorpresa!!, au, el ploure s’ha acabat.

L’endemà vam voler anar als llacs de Sant Maurici, vam agafar els taxis des de Espot al Llac de Sant Maurici.
Un cop allà, ens vam posar a caminar per aquelles muntanyes del voltant.
Camina que caminaràs...
Quan vam decidir baixar, discussió, a peu o amb taxi??
Jo era la única que volia baixar amb taxis, o sigui que em va tocar tornar a caminar.
Ai, el poble que no arriba... no el veiem... potser ens em perdut???
Camina que caminaràs...
No, no, el poble no és enlloc... les cames em fan figa, o veus, no teníem que tornar caminant!!!
Estàvem tant cansats, i el poble enlloc...
Com pot ser, l’hauríem de veure!! Ningú enlloc, estem ben sols...
Al final visualitzem el poble, miracle, admiració... Per fi, el tresor.
Com ens vam arribar a cansar!! I al arribar al càmping, tu, jo i en Txema directa a la piscina. I que freda que estava l’aigua, però nosaltres valents, un saltiró i cap a dins.

I d’aquell cavall,
t’enrecordes d’aquell cavall que es va fregar el cul amb el mirall del cotxe!!!! Quina cara que se li va quedar al papa... T’enrecordes, després es va enfadar amb nosaltres perquè només feiem que riure...

Que bé ens ho vàrem passar, eh!!!
I tot gràcies a tu, i tot gràcies a la teva insistència!!! ... que ara tant trobo a faltar.

Un petó fins al cel.

Brígida

dimarts, 27 de maig de 2008

Confusió...

Estimat angelet,

actualment els meus pensaments em confonen..., constantment…, ara crec..., ara no crec..., ara vull..., ara no vull...
El meu cap dona massa voltes, voltes i voltes sense arribar enlloc, només confusió i més confusió, i a vegades penso que algun dia arribaré a la desesperació.
Però lluito i continuo lluitant...

Penso amb un món millor, on l’amor i l’amistat envolta a tots els seus éssers, on existeix una protecció contra qualsevol mal, i els qui hi viuen, viuen enternament feliços, envoltats de l’amor més pur que pugui existir, i junts continuen, pel mateix camí.

Però..., de sobte, les idees es transformen, i penso que sols és imaginació, que l’únic que vol és confondrem, perquè pugui viure millor.
Després penso que, més enllà no hi ha vida, i que l’he perdut del tot, i és llavors quan el meu interior s’enfonsa i em crítica la imaginació.


Però faig l’esforç per tornar a lluitar, per pensar en el món millor, per pensar que el meu germà sempre m’esperarà. I lluito em totes les meves forces i a ell demano ajuda, perquè a poc a poc pugui millorar, com a persona, com a ser humà.
Vull creure que des d’on sigui, sempre em cuidarà.

Però de sobte torna aquella foscor, aquella que tant de mal em fa, i constantment vaig donant voltes, sense trobar la solució.

Vull creure en aquest món màgic que em descriuen, en aquest món d’imaginació.
Vull creure que a qui he estimat, algun dia tornaré a trobar, i físicament o espiritualment junts podrem estar.
I així ho vull fer, potser, perquè és més còmode que perdre les esperances, potser, perquè és l’única manera de conviure amb el que ha passat.
Però tot i aquests potsers..., vull creure que la vida no s’acaba tant de sobte, vull creure que des d’on sigui ell sempre més m’escolta.
D’aquesta manera el sento més aprop, d’aquesta manera sempre més serà una part de mi.

Quasi bé amb tu vaig començar a caminar, i junts hem anat fent camí, deixant-nos a poc a poc, cada trosset d’un a l’altre. Jo sóc una part de tu, i vull creure que tu ets una part de mi, i cada part de un i l’altre fa que siguem com som, senzillament AIXÍ.


Doncs continuem caminant junts, i regalem-nos petits trossets, de tu, de mi, i pas a pas, caminar a caminar, al final ens tornem a unir.

Robert, ajudem a creure, a viure amb tranquil·litat, a ser una persona millor, sense perjudicis, sense por.


T’estimo moltíssim.

Mil petons i abraçades a totes les estrelles que brillen amb força a l’horitzó.

Brígida.

divendres, 23 de maig de 2008

més records ...

Hola guapo,
Avui volia regalar-te aquesta fotografia, una de les moltes del meu casament que tu no has pogut gaudir.
M’agradaria tornar-te parlar del casament. Potser, ho recordo tant perquè és el record més present, més proper. Un dels últims records...

T’enrecordes quan vam anar a comprar el “traje”?, vam tardar dos minuts, tenies claríssim com el volies, “traje” negre, amb camisa blanca i corbata verda.
El TEU VERD que està present en tots els teus records...
I la cara que va posar la mama quan va veure el “traje”, pobreta, mai hagués imaginat que hauries anat tant arreglat. Ella només feia que repetir: “si hagués insistit que portes “traje” no hagués volgut comprar-se’l, i ara que no li he dit ben res!!! És ben bé!!!”

... i que guapo estaves!!

Aquell dia et vaig demanar que fossis el meu testimoni, i com molt bé m’imaginava, t’hi volies negar, però vaig tallar-te de cop i et vaig suplicar que no t’hi neguessis.
Per a mi hagués set molt importat que haguessis acceptat ser el meu padrí, tal com t’havíem demanat anteriorment, però tenia clar que em diries que no, i n’estava mentalitzada. Coneixia de la teva vergonya i no volia fer-te passar un mal dia.

De veritat Robert, no em va molestar que em diguessis que no series el padrí, però necessitava demanar-t’ho perquè tu poguessis saber lo IMPORTANT que eres per a mi.
Suposo que després vas entendre també, lo important que era en Carles en la meva vida, perquè al dir-me que no podies ser padrí, uns dies després, vam demanar-li a ell.

La mama em va explicar que li havies comentat que ser padrí des meus fills, quan arribessin, si que et faria il·lusió.
Quina il·lusió va fer-me saber-ho!!
Saps el mal que em fa ara pensar en això...
Les llàgrimes broten només pensar-hi, parlar-ne..., el que és parlar-ne, encara no puc.

I qui és que em va portar a la pelu el dia del casament?? Tu, tu mi vas portar i em vas tornar.
T’enrecordes quan em vas venir a buscar, lo molt que plovia... però m’era igual que plogués tot el dia.
El dia és presentava feliç, i per més que plogués, el meu dia era clar i assolellat, ben el contrari del que em passa ara... com són les coses!!!
Al final vàrem tenir una mica de tot, pluja, sol, vent amb pluja... tot un repertori.

Espero que aquell dia, tu també fossis feliç.

Gràcies per compartir aquell dia amb mi!!

Mil petons fins aquest món tant màgic on ara ets.

Brígida

dijous, 22 de maig de 2008

Un somni, una esperança


Estimat Robert,
Tinc tantes coses a dir-te, que el cap se’m bloqueja.
He aconseguit tenir un espai per poder compartir una estona amb tu.
La teva germana ha construït un bloc on poder compartir sentiments amb tu, i amb gent que vulgui connectar-hi.
Doncs bé, avui per començar, vull explicar-te un somni que vaig tenir fa uns dies.

Jo estava a la cuina, i de cop vaig sentir que el teu pare entrava amb algú parlant molt entusiasmats, i de cop et vaig veure a tu, eres tu..., i no m’ho podia creure. Em vaig abraçar molt fort i no parava de preguntar-te on eres, i que feia molt de temps que et buscava per tot arreu, i tu em deies que no m’ho podies dir, però que estaves bé.
Mentre ens abraçàvem va arribar la Pita i jo li vaig dir, “Pita no t’espantis, mira qui tenim aquí”. I ens vam tornar abraçar i fer molts de petons.
Ja sé que va ser un somni, però per a mi, va ser alguna cosa més, com retrobar-te una mica. Havia somiat altres vegades amb tu, però sempre era de petit, i tant clar com aquesta vegada no m’havia passat. També em va reconfortar que fos el teu pare qui et portes a casa. Estaves tant guapo, tant serè, tant tranquil.
De cop em vaig despertar, eren les 5 de la matinada. Normalment em despertava, i quan em donava compte que tot havia estat un somni, em posava molt trista, però aquesta vegada, va ser diferent, em vares transmetre serenitat.
Com si m’haguessis vingut a dir que tu estaves bé, que no patis.
Aquest és el meu somni. Des d’aquest dia, sembla que estic anant endavant, però molt de mica en mica.
Trobem molt a faltar el teu mig somriure.
Ara tinc que aprendre a conviure amb petites coses de tu, però les aprofitaré totes.
Fins aviat.
Abraçades i mil petons.

La teva mare que sempre t’estimarà.

dimecres, 21 de maig de 2008

Un dia gris...

Hola guapo,
Avui he estat mirant la meva roba, i no sé que ho fa, que quasi tot el que tinc actualment dins el meu armari acaba sent de color negre… potser perquè és així com es sent el meu interior, focs, molt fosc…

Fa dies que em sento cansada… potser porto un pes massa gran per la meva capacitat..., potser me anat tirant tantes coses a l’esquena al llarg de la meva petita vida, que no sóc capaç de suportar aquest roc tant gran que porto ara al cim, i que sento que m’està aixafant a poc a poc.

Tinc el cor trencat amb mil trossos, i no sé si el podré reconstruir..., de ben segur que sempre quedarà una part destruïda, un part impossible d’unir. Sempre em quedarà un buit per omplir.

I lluito, i continuaré lluitant, perquè algun dia, des d’aquest món tant màgic on ara ets, puguis veure el meu sincer somriure, tot i que el meu cor hi falti un trosset tant important.

Com molt bé m’han dit, això és com una muntanya russa, però em preocupa no veure mai la part alta d’aquesta. També em pregunto com puc baixa i baixa, si no veig el moment d’haver arribat a la part més alta.

Ja veus noiet, tot i que avui fa sol, el meu dia és gris...

Avui el camí s'ha enfosquit.

Avui no puc recordar...

Com ja deus saber, amb la mama em començat anar a un grup de dol.
Com no ho has de saber..., si estic del tot segura que ets tu qui m’ha portat fins aquí!
De ben segur que les persones que he trobat allà, t’agraden...
Crec que em pot anar bé, però se’m remouen tantes coses per dins, que per ara vaig a pitjor.

Sé que m’ajudaràs a seguir-hi anant, encara que el diumenges em costin dormir, encara que els dilluns siguin difícils de passar, encara que tots aquest encares... tu em donaràs forces per continuar-hi anant i fer que a poc a poc, no faci tant mal.
Si tu m’has obert aquest camí, segur que és el millor a seguir...

T’estimo moltíssim germanet!!

Mil petons cap el vostre espai, a tu, i a tots els teus nous amics.

Brígida

dimarts, 20 de maig de 2008

Els primers records...

Hola germanet,
avui he aconseguit posar la cançó de TENS UN AMIC, en català, en el nostre refugi de sentiment, ... la Sílvia, em va regalar un CD amb aquesta música i amb imatges meves i seves, pocs dies després de que tu marxessis.
Aquest CD, junt amb la cançó, m’han ajudat a tirar endavant. Saber que tens amics com ella i el Carles de Figueres és molt important, la llàstima és que no estiguin més a prop de mi.
M’hagués agradat que coneguessis en Carles, en vas sentir parlar tant..., i l’únic dia que us vàreu veure va ser el meu casament, al mateix any que ens vas deixar.

T’enrecordes del casament..., jo estava tant feliç, em sembla que poca gent m’havia vist mai tant contenta. Saps, estava contenta de tenir tota la gent que estimo junta, la sensació de mirar des de la taula, i veure-us tots allà, no sé, em va provocar una alegria mai experimentada.

Tu i eres, si tu i eres, i ara no i ets, i ... els records, l’esperança, la lluita, ... es tot tan agotador.

Però tot i això, encara em va falta una persona, tu ho saps oi?, el tiet Josep...
No em vàrem parlar gaire d’ell a casa, i suposo que això va fer que tanques els meus sentiments com el principi feia amb tu, per això des de que vaig saber que em casaria, vaig plorar dia rera dia pensant que ell no hi seria, però el dia del casament, de sobte, vaig notar-lo tant aprop, que per a mi és com si hagués estat més aprop que mai.

Així és com et vull sentir a tu, germanet, ben aprop, tant aprop que la teva presència sigui aclaparadora, potser així tot sigui un xic més fàcil.

Aquests dies estic molt trista, però dins aquesta tristesa, tinc un xic d’alegria, ara ja puc recordar el passat, puc recordar el que vàrem fer, el que vam viure.
Fins ara m’era impossible, només pensava amb el futur, amb un futur sense tu, i era tan gran aquest sentiment, que m’impedia recordar.
Vull recordar, recordar i no parar de recordar. Potser en aquest record, trobaré un petit somriure, amb aquelles petites coses que vàrem poder viure.

Sé que aquí, on ets, tens molt amics. Es tan fàcil ser amic teu... la teva sinceritat, la teva pau, el teu saber estar... no sé, al teu voltant existia una màgia, que et transportava a un nivell superior, on tot era pau i tranquilitat...

Recordo tantes vegades el teu somriure, aquell somriure tímid, però a la vegada “picaresc”.

De veritat Robert, per a mi ser i haver estat la teva germaneta ha set tot un orgull i o continua sent.

Mil petons i abraçades a totes les estrelles que brillen amb força a l’horitzó.

Brígida

diumenge, 18 de maig de 2008

Arribar fins aquí...

Hola germanet!!
Fa molt que no ens veiem,
fa molt que no parlem...
Tinc tantes coses a explicar...
però fa temps que em costa
dirigir-me a tu...

El principi em costava pensar
em costava recordar
fins i tot em costava parlar

He somiat tantes vegades que eres de viatge, i que un dia sense més ni menys, et presentaves davant meu, i t’abraçava fins a deixar-nos sense respiració.

M’ha costava tirar endavant, però suposo que veure els papes lluitant per, sense quasi ni forces, mirar endavant i fer el dia a dia, m’ha ajudat per aixecar-me cada dia, i sense gaire il·lusió, passar-lo fins arribar al vespre i poder-me tancar a casa.

Et trobo tant a falta, em costa tant pensar en el demà sense tu, em costa entrar a la casa nova i no pensar que tu no hi entreras mai, em costa imaginar-me amb fills, i tu no ser-hi, em costen tantes coses sense tu...
Fa temps pensava en el demà, amb tu i jo més junts que els últims anys... Jo sabia que era una etapa a passar, però sabia que en poc temps ens tornaríem a juntar, a parlar, a fer coses junts...
Ara em costa imaginar que això no passarà...

Me sentit tan sola, suposo que jo mateixa me allunyat dels del meu voltant, dels que m’importen, perquè en un temps només m’importaves tu, la teva absensia ...

Avui vull començar un nou caminar, un nou despertar...
No vull tancar més els meus sentiments, que tant de mal em fan.
Per a mi, el més important és no perdre el teu contacte, i poder dirigir-me a tu, amb un petit somriure, o amb un mar de llàgrimes, farà que aquest camí sigui un xic més planer.

La mama ha insistit molt de poder fer un blog, de poder-nos comunicar amb tu, i a l'hora que qualsevol persona que desitgi també ho pogui fer.
Aquest serà el teu record, el nostre petit refugi de sentiments.

Fa pocs dies vaig llegir el següent:

" "Ningú és capaç de parlar honestament dels seus sufriments, fins que ha deixat de sentir-los"
... potser per això em costa tant parlar-ne, em costa tant expressar-me
... i com sempre, m'amago darrera el paper, perquè és l'única forma que tinc d'expresar els meus sentiments. "
Aquest és l'inici del meu nou diari de viatge.

Una germaneta que t'estima moltíssim i no deixa de pensar amb tu.

Mil petons i abraçades a totes les estrelles que brillen amb força a l'horitzó.

Brígida.