Estimat angelet,actualment els meus pensaments em confonen..., constantment…, ara crec..., ara no crec..., ara vull..., ara no vull...
El meu cap dona massa voltes, voltes i voltes sense arribar enlloc, només confusió i més confusió, i a vegades penso que algun dia arribaré a la desesperació.
Però lluito i continuo lluitant...
Penso amb un món millor, on l’amor i l’amistat envolta a tots els seus éssers, on existeix una protecció contra qualsevol mal, i els qui hi viuen, viuen enternament feliços, envoltats de l’amor més pur que pugui existir, i junts continuen, pel mateix camí.
Però..., de sobte, les idees es transformen, i penso que sols és imaginació, que l’únic que vol és confondrem, perquè pugui viure millor.
Després penso que, més enllà no hi ha vida, i que l’he perdut del tot, i és llavors quan el meu interior s’enfonsa i em crítica la imaginació.
Però faig l’esforç per tornar a lluitar, per pensar en el món millor, per pensar que el meu germà sempre m’esperarà. I lluito em totes les meves forces i a ell demano ajuda, perquè a poc a poc pugui millorar, com a persona, com a ser humà.
Vull creure que des d’on sigui, sempre em cuidarà.
Però de sobte torna aquella foscor, aquella que tant de mal em fa, i constantment vaig donant voltes, sense trobar la solució.
Vull creure en aquest món màgic que em descriuen, en aquest món d’imaginació.
Vull creure que a qui he estimat, algun dia tornaré a trobar, i físicament o espiritualment junts podrem estar.
I així ho vull fer, potser, perquè és més còmode que perdre les esperances, potser, perquè és l’única manera de conviure amb el que ha passat.
Però tot i aquests potsers..., vull creure que la vida no s’acaba tant de sobte, vull creure que des d’on sigui ell sempre més m’escolta.
D’aquesta manera el sento més aprop, d’aquesta manera sempre més serà una part de mi.
Quasi bé amb tu vaig començar a caminar, i junts hem anat fent camí, deixant-nos a poc a poc, cada trosse
t d’un a l’altre. Jo sóc una part de tu, i vull creure que tu ets una part de mi, i cada part de un i l’altre fa que siguem com som, senzillament AIXÍ.
Doncs continuem caminant junts, i regalem-nos petits trossets, de tu, de mi, i pas a pas, caminar a caminar, al final ens tornem a unir.
Robert, ajudem a creure, a viure amb tranquil·litat, a ser una persona millor, sense perjudicis, sense por.
T’estimo moltíssim.
Mil petons i abraçades a totes les estrelles que brillen amb força a l’horitzó.
Brígida.
El meu cap dona massa voltes, voltes i voltes sense arribar enlloc, només confusió i més confusió, i a vegades penso que algun dia arribaré a la desesperació.
Però lluito i continuo lluitant...
Penso amb un món millor, on l’amor i l’amistat envolta a tots els seus éssers, on existeix una protecció contra qualsevol mal, i els qui hi viuen, viuen enternament feliços, envoltats de l’amor més pur que pugui existir, i junts continuen, pel mateix camí.
Però..., de sobte, les idees es transformen, i penso que sols és imaginació, que l’únic que vol és confondrem, perquè pugui viure millor.
Després penso que, més enllà no hi ha vida, i que l’he perdut del tot, i és llavors quan el meu interior s’enfonsa i em crítica la imaginació.
Però faig l’esforç per tornar a lluitar, per pensar en el món millor, per pensar que el meu germà sempre m’esperarà. I lluito em totes les meves forces i a ell demano ajuda, perquè a poc a poc pugui millorar, com a persona, com a ser humà.
Vull creure que des d’on sigui, sempre em cuidarà.
Però de sobte torna aquella foscor, aquella que tant de mal em fa, i constantment vaig donant voltes, sense trobar la solució.
Vull creure en aquest món màgic que em descriuen, en aquest món d’imaginació.
Vull creure que a qui he estimat, algun dia tornaré a trobar, i físicament o espiritualment junts podrem estar.
I així ho vull fer, potser, perquè és més còmode que perdre les esperances, potser, perquè és l’única manera de conviure amb el que ha passat.
Però tot i aquests potsers..., vull creure que la vida no s’acaba tant de sobte, vull creure que des d’on sigui ell sempre més m’escolta.
D’aquesta manera el sento més aprop, d’aquesta manera sempre més serà una part de mi.
Quasi bé amb tu vaig començar a caminar, i junts hem anat fent camí, deixant-nos a poc a poc, cada trosse
t d’un a l’altre. Jo sóc una part de tu, i vull creure que tu ets una part de mi, i cada part de un i l’altre fa que siguem com som, senzillament AIXÍ. Doncs continuem caminant junts, i regalem-nos petits trossets, de tu, de mi, i pas a pas, caminar a caminar, al final ens tornem a unir.
Robert, ajudem a creure, a viure amb tranquil·litat, a ser una persona millor, sense perjudicis, sense por.
T’estimo moltíssim.
Mil petons i abraçades a totes les estrelles que brillen amb força a l’horitzó.
Brígida.
4 comentaris:
estimada Brígida!
Les teves paraules em són tan properes... També jo dubto a vegades, que si tot és fruit de la meva imagnació, si són les meves ganes de pensar que no tot s'acava aquí.
Però després he compartit amb altres pares les senyals que sento que m'envia la Dunia i ells també en tenen. Això em fa pensar que potser sí que hi ha quelcom que els nostres sentits no poden entendre, la nostra ment n enten.
Però potser si mirem amb el cor podrem conectar-nos amb la vida, la veritable vida. Potser l'amor és la resposta. L'amor és més fort, més fort que tot, l'amor traspassa dimensions.
Brígida, tens un cor increible... Una abraçada ben forta.
I molts petonets fins al cel pels nostres estels... Fins aviat!
Brigida, cada vegada més crec que els nostres cors caminen junts per aquest mon ple de males herves q ens envolen i no ens deixen respirar i ens afoguen, però arrivarà un dia amb ajuda del nostres estimats del CEL BLAU que les herves s encongiran i deixaran sorti alguna flor i el cel enfosquit deixarà un raig de llum que ens il.lumini .
Mentres tant em de ser fortes i amb aquest amor que tenim a dins viure i esperar.
molts de petons
ESTIMADA BRIGIDA, soc la marina be a partir d ara ja no t aniré dient ,mare de la sandra, m,agrada molt molt el que has publicat.
jo crec que s ha acabat tot. que no hi ha r´es més.pertant em diuen que és per aixo que estic petint tat el dolor. vaig parlar amb la mare de la Dúnia i magradaria pensar que hi ha una llum.perí de moment per mi .tot s acaba aqui.per aixó mha agradat llegir els teus dubtes ,peró és que jo no en tinc.
Mira vaig al psiquiatre encara ahir vaig anar hi i és el tema que sempre toquem. finalment em diu be al no poder saber ara la veritat tenim el 50% de raó cada un.Peró acaba dient me si tinc raó jo ,tu creus que el teu fill voldria veure t aixis. i clar jo li dic el meu fill no em veu, i si ho fa ell no vol estar on és. ell vol estar aqui. tot és tant injust veritar brigida? un petó
Hola wapíssima!
Em fa bastant mal llegir les teves paraules, doncs havent compartit molts moments amb tu, se que estàs patint i molt, i això m'entristeix, doncs t'estimo moltíssim... Alhora estic contenta, doncs sembla que has trobat un camí on canalitzar tots aquells pensaments que tens al teu caparró i que tant t'atormenten...
Brígida, si estàs confosa, si et perds, et costa tirar endavant, si t'ofusques, ..., estic aquí!
I si estàs contenta, tanquil·la i en pau, també ho vull compartir.
No dubtis mai, que tot i que els km ens separen, els nostres corasoncitos estan més que junts!
Ànims bonica... estàs en el camí... i arribarà un dia en que tornarà a sortir el sol, i veuràs la llum... I jo voldré estar allà, amb tu, per compartir un somriure...
Sílvia.
Publica un comentari a l'entrada