divendres, 23 de maig de 2008

més records ...

Hola guapo,
Avui volia regalar-te aquesta fotografia, una de les moltes del meu casament que tu no has pogut gaudir.
M’agradaria tornar-te parlar del casament. Potser, ho recordo tant perquè és el record més present, més proper. Un dels últims records...

T’enrecordes quan vam anar a comprar el “traje”?, vam tardar dos minuts, tenies claríssim com el volies, “traje” negre, amb camisa blanca i corbata verda.
El TEU VERD que està present en tots els teus records...
I la cara que va posar la mama quan va veure el “traje”, pobreta, mai hagués imaginat que hauries anat tant arreglat. Ella només feia que repetir: “si hagués insistit que portes “traje” no hagués volgut comprar-se’l, i ara que no li he dit ben res!!! És ben bé!!!”

... i que guapo estaves!!

Aquell dia et vaig demanar que fossis el meu testimoni, i com molt bé m’imaginava, t’hi volies negar, però vaig tallar-te de cop i et vaig suplicar que no t’hi neguessis.
Per a mi hagués set molt importat que haguessis acceptat ser el meu padrí, tal com t’havíem demanat anteriorment, però tenia clar que em diries que no, i n’estava mentalitzada. Coneixia de la teva vergonya i no volia fer-te passar un mal dia.

De veritat Robert, no em va molestar que em diguessis que no series el padrí, però necessitava demanar-t’ho perquè tu poguessis saber lo IMPORTANT que eres per a mi.
Suposo que després vas entendre també, lo important que era en Carles en la meva vida, perquè al dir-me que no podies ser padrí, uns dies després, vam demanar-li a ell.

La mama em va explicar que li havies comentat que ser padrí des meus fills, quan arribessin, si que et faria il·lusió.
Quina il·lusió va fer-me saber-ho!!
Saps el mal que em fa ara pensar en això...
Les llàgrimes broten només pensar-hi, parlar-ne..., el que és parlar-ne, encara no puc.

I qui és que em va portar a la pelu el dia del casament?? Tu, tu mi vas portar i em vas tornar.
T’enrecordes quan em vas venir a buscar, lo molt que plovia... però m’era igual que plogués tot el dia.
El dia és presentava feliç, i per més que plogués, el meu dia era clar i assolellat, ben el contrari del que em passa ara... com són les coses!!!
Al final vàrem tenir una mica de tot, pluja, sol, vent amb pluja... tot un repertori.

Espero que aquell dia, tu també fossis feliç.

Gràcies per compartir aquell dia amb mi!!

Mil petons fins aquest món tant màgic on ara ets.

Brígida

5 comentaris:

IAIA DE LA DUNIA ha dit...

OH/ ROBERT
Quan d amor as donat,sol lament mirant el teu bloc, i compartir els sentiments emb la BRIGIDA i la teva MARE emb semble que formes part de mi i emb sento una iaia afortunada perque sé que la DUNIA al teu costat deu sé i está molt feliç. CUIDALA ROBERT,mil petons i abraçadas.

Sandra, la mami de la Duni ha dit...

Hola Brígida!
Què bonica estàs amb el teu estimat germà!! ës una foto preciosa!!!
Avui , en aquest dia gris, envoltats de llàgrimes del cel, us voldria demanar, si podeu, si està dins les vostres possibilitats, que ens envieu un raig de llum ple d'amor... Un petò fins al cel. Us estimo moltíssim!!
Un petò Brígida, un petò Mercè!!
Gràcies per compartir tan d'amor amb nosaltres!

marina ha dit...

BRIGIDA soc la marina de cadaques mare de la sandra.
gràcies per ser com ets .el mateix que li he di a la mami de la dunia teniu un do per escriure el que estem passant.Avui el temps no acompanya gens,no em surten les paraules pot més el dolor.només t envio un fort petó.pensa que no estas sola.i el que no puc deixar de dir -te es que estas gupissima a la foto.
marina

sandra sandra ha dit...

hola Brígida com be et va dir la meve mare en tot aixo del cole no es que tingui molt de tems pero sempre cuant acavo els deures em poso a mirar els vlocs i avagades tanve parlo amb en marc miro al cel i el veig que em diu que sigui forta i que sigui com sigui aix de seguir andevant i penso ell mai no volia estar trist i jo hu fare per ell i sigui com sigui no estare trista hu fare no numes per mi sino molt mes per el meu estimat germanet.
els dies pasen i jo cada vagade li demano an marc que torni pero sentu que em diu que si puges ja hu faria pero que no troba el cami adecuat per vaixar del cela aqui a la terra a la sava casa i sobretot per poder-lu veure.
no damano res mes ni que es quedi per sempre com a molt una hora i no pensis mai que no la tiraria mai aquesta hora, faria el que fos per veurel se i ma cedat asomit que ell no tornara pero aixo no vol dir que no ens tornem a veure pero sempre el recordare i aixo que li ha passat a tots ells no vol dir que tart o dora no ens passi a nosaltres pero cunfio amb la Dunia i amb es teu germa que en marc alla dalt deu estar be com a molt aixo es el que esperi un peto a tots adeu ja ens escriurem
adeu.
sandra

Txema ha dit...

Hola Robert!

M’agradaria explicar-te tantes coses..... però no sé per on començar...
Ja saps que la teva germaneta ha creat un blog per tu, per cert Robert..... un blog molt i molt maco, on saps quin és el color que predomina oi? si.....el teu color verd.
Ja fa dies que em volta pel cap dirigir-me a tu, però no sabia com posar-mi.
Me’n recordaré sempre del primer dia que vaig venir a casa teva. Un dia en
que tothom que va a casa dels pares de la seva xicota per primera vegada,
doncs no es que es trobi gaire còmode, però jo la veritat es que jugava en avantatge, ja que t’havia entrenat a futbol l’any anterior i sobretot per que sabia que tu volies que vingués, ja que la teva germaneta m’ho havia comentat, i cal dir que això em va ajudar una mica mes a no passar-ho malament.
Recordo que devies tenir uns 10 anys i només entrar a casa teva et vaig veure assegut allà al sofà amb un xandall i mirant la televisió, i sobretot recordo que només veure’m entrar per la porta et va aparèixer a la cara el teu somriure tant característic, que per cert es una imatge que mai oblidaré, la qual cosa em va donar molta mes confiança.
Han estat al voltant de deu anys en que he vist com creixies i com et feies un
home, i tot i que nosaltres no teníem converses d’aquelles d’esplaiar-se, ja que que tu eres una persona reservada i jo una persona de poques paraules, teníem feeling i sobretot et feies estimar.
Ara em sap greu que no haguéssim intimat mes, ja que estic segur ens hauríem conegut molt mes i ens hauríem agafat mes confiança. Estava segur que amb el temps hauria arribat un dia en que t’hauries obert molt mes i això hauria arribat.
Saps Robert,,, ara m’arrepenteixo d’haver estat esperant aquest dia i de no haver-lo anat a buscar jo abans.
L’altre dia vaig veure el meu pare que estava arreglant uns cops a la carrosseria del seu cotxe que s’ha comprat de segona mà, i que se li complicava una mica, vaig pensar que per tu allò hauria set un moment i que ho deixaries perfecte!,,,, mira que t’agradava fer de planxista eh! sempre anaves amb les mans plenes de pintura i ben treballades.
Recordo el dia abans que ens deixessis, quan jo i la teva germana marxaven de casa teva quan ja era fosc, i et vam trobar al final del carrer (podríem dir que era el teu taller eh!) rascant i rascant la carrosseria del teu cotxe i a sota el llum d’un fanal!!. Recordo que et vaig dir mentre caminàvem: “Fins i tot ara i sense llum!!??” i et vas girar mirant-me amb el teu somriure a la cara i em vas dir: “Sii... si no hi ha taller ni res!!”, vulguen dir on vols que ho faci!, i seguidament ens varem dir adéu. Recordo que varem seguir caminant fins arribar al meu cotxe i vaig anar escoltant com continuaves rascant i rascant la carrosseria del teu cotxe. Aquestes varen ser les ultimes paraules que ens vam dir i saps,,,,, estic content per que encara “ens varem poder dir adéu”, i sobretot per que et vas dirigir a mi amb la teva rialla.

Una abraçada Robert i sigues molt feliç allà on siguis!

El teu cunyat (no ens ho havíem dit mai eh!) que també t’estima!

Txema!