dimecres, 21 de maig de 2008

Un dia gris...

Hola guapo,
Avui he estat mirant la meva roba, i no sé que ho fa, que quasi tot el que tinc actualment dins el meu armari acaba sent de color negre… potser perquè és així com es sent el meu interior, focs, molt fosc…

Fa dies que em sento cansada… potser porto un pes massa gran per la meva capacitat..., potser me anat tirant tantes coses a l’esquena al llarg de la meva petita vida, que no sóc capaç de suportar aquest roc tant gran que porto ara al cim, i que sento que m’està aixafant a poc a poc.

Tinc el cor trencat amb mil trossos, i no sé si el podré reconstruir..., de ben segur que sempre quedarà una part destruïda, un part impossible d’unir. Sempre em quedarà un buit per omplir.

I lluito, i continuaré lluitant, perquè algun dia, des d’aquest món tant màgic on ara ets, puguis veure el meu sincer somriure, tot i que el meu cor hi falti un trosset tant important.

Com molt bé m’han dit, això és com una muntanya russa, però em preocupa no veure mai la part alta d’aquesta. També em pregunto com puc baixa i baixa, si no veig el moment d’haver arribat a la part més alta.

Ja veus noiet, tot i que avui fa sol, el meu dia és gris...

Avui el camí s'ha enfosquit.

Avui no puc recordar...

Com ja deus saber, amb la mama em començat anar a un grup de dol.
Com no ho has de saber..., si estic del tot segura que ets tu qui m’ha portat fins aquí!
De ben segur que les persones que he trobat allà, t’agraden...
Crec que em pot anar bé, però se’m remouen tantes coses per dins, que per ara vaig a pitjor.

Sé que m’ajudaràs a seguir-hi anant, encara que el diumenges em costin dormir, encara que els dilluns siguin difícils de passar, encara que tots aquest encares... tu em donaràs forces per continuar-hi anant i fer que a poc a poc, no faci tant mal.
Si tu m’has obert aquest camí, segur que és el millor a seguir...

T’estimo moltíssim germanet!!

Mil petons cap el vostre espai, a tu, i a tots els teus nous amics.

Brígida

1 comentari:

Sandra, la mare de la Dunia ha dit...

Estimada Brígida! avui és un dia gris dins la nostre ànima, avui i tants altres que l'anyorança ens guanya el terreny. Però això no ens allunya de l'amor cap al Robert, cap a la Dunia. ës un camí llarg, ple de llàgrimes, però amb tant d'amor... Els nostres sers estimats ens van guiant pel camí que més ens pot ajudar, estic segura, així ho sento. Que la vida ens hagi creuat no és casualitat, Potser compartint el nostre amor ens podrem anar depurant de les emocions més negatives i aix´poder brillar un dia, brillar de l'amor més pur que es mereixen els nostres estels.
A vegades sento a la Dunia i parlo amb ella. Es una veu que ve de més enllà, sempre les paraules són plenes d'amor, sempre m'anima a seguir en contacte amb ella. Però d'altres estic tan fosca que fins i tot dubto de tot el que sento, dient-me a mi mateixa que és el que jo vull imaginar-me. però després la vida m sorpren amb petites senyals que m'emocionen, senyals que em tornen a conectar amb la meva baldufa. Aquí em repeteixo que l'amor és més fort que tot, traspassa dimensions. Però em d'estar ben oberts a la vida, escoltar el que ells ens volen dir. Potser pensaràs que m'estic tornant boja, potser sí... Però és la meva esperança, quan no m'agafo a això la desesperació em guanya i perdo les ganes de viure. Però ells no s'ho mereixen!!
Quin rotllo que t'he posat avui!!! Suposo que és la meva manera d'anar confiant amb la meva intuició i deixar que la meva ment s'acalli, que no em confongui
Mercè gràcies per les teves paraules al bloc. Cada comentari és un petit raig de llum en aquesta oscuritat. Un petò ben fort i tendre per totes dues. I un fins al cel per en Robert i la Dunia.
Endavant amb aquest bloc!!!