dissabte, 3 d’octubre de 2009

Pedraforca, una muntanya plena de sentiments

Quan per primera vegada, vas apareixer davant meu, majestuosa, elegant, diferent, va apareixer en mi la primera petita il·lusió en molt de temps, per això et vas convertir en un repte.

Dissabte, 26 de setembre, iniciava el meu petit repte, pujar el cim del Pedraforca, amb molt bona companyia.Els sentiments que vaig viure durant el dia van ser ben diversos, i difícils de descriure...

" I així, quan fàcilment la natura s'apodera de mi, quan l'inmensitat de l'univers apareix davant meu, i entre jo i el cel la distància no existeix, m'invedeix tot el teu gran amor... quan sols els peus connecten amb aquest món on ara visc, amb la terra que em separa de tu...sols en aquest moment puc sentir-te vibrar, puc sentir dins meu, que l'amor que ens uneix és tant gran, que ni tant sols la mort ens pot separar... perquè sempre queda un fil, un fil teixit de l'amor que ens tenim i ens hem tingut.

I així, al cim del bonic hombro de la muntanya, em sento lliure, i a la vegada lligada, em sento alegre i a la vegada trista, em sento gran i a la vegada tant petita...

I és que tu ets l'arbre que contemplo a l'horitzó, ets la pedra freda que em suporta, el cel blau que em somriu, la terra que poc a poquet em guia, l'ocellet que em canta cada matí, la papallona que m'acompanya... tu ets el cim de la bonica gran muntanya...

I el poder de l'esforç, de la lluita per arribar fins aquí, em fa sentir pesada i a la vegada lleugera..., i només al cim puc desfer el nus que sento dins, aquest nus que m'ofega, i simplament amb el plor del bell infant em sento lligada a tu...


GRÀCIES PER EXISTIR!! "


Gràcies a les persones que van estar al meu costat fent camí... sent com sou, el camí em va ser més fàcil... i ben bonic.



Gràcies a tu germanet, que et vaig sentir ben aprop allà al cim, on el meu cos era més aprop teu...



Brígida