dijous, 25 de setembre de 2008

El meu Robertinyo...


Robert, t'enrecordes com et deia... "Ai el meu Robertinyo!"
M'ha vingut al cap aquesta paraula i pensant en això no sé si t'ho deia per no dir directament CARINYO, perquè sempre t'ho deia quan et volia fer-te un mimo, ho tenia ganes d'abracar-te i no ho feia.
Ai, si ho hagués sabut que ens passaria això, que arrepentida que estic de no haver-ho fet, en els últims dies d'estar junts sentia la necessitat d'abraçar-te, però no ho vaig fer... quan que me'n arepenteixo de no haver-te agafat i apretar-te ben fort i emplenar-te de petons... en tinc tanta necessitat, t'enyoro tant!
Des de que te'n vares anar tinc aquest osset amb mi sempre està en el sofà, quan em sento enyorada l'agafo ben fort.
La Brígida també l'agafa moltes vegades.

Sempre junts!

La teva mama.

dijous, 18 de setembre de 2008

Una necessitat innecessària...???

ESTIMAT GERMANET...

el teu primer mòbil, el teu esquirol

Fa pocs dies em vaig canviar el mòbil, sí rei, aquell de fa tants anys... i no perquè hagi deixat de funcionar... només fallava un xic, però per a mi, anava bé igual. Llavors diuen que un mòbil dura com a molt dos anys, que m’ho diguin a mi, que els explicaré la necessitat de consumisme que ens estan inculcant.
En principi... tot bé, però quan em vaig adonar que al fer al canvi de mòbil, havia perdut bastants números de telèfon, em vaig ben espantar...
I no perquè deixes de tenir números de telèfon de gent del meu voltant... doncs perquè em va entrar el pànic, d’haver perdut el teu...
Llavors reacciones i et preguntes... estàs perdent el cap??? Com pot ser que encara a hores d’ara, tinguis aquesta necessitat de tenir el seu número de mòbil, que possiblement, a hores d’ara, ja el deu tenir un altre persona...
Però res, jo “massella” i tossuda, que ja saps que ens soc un xic, per instint i necessitat, i segurament un xic desesperada, vaig buscar, buscar i buscar... per sort, o no... el número no s’havia borrat, i més tranquil·la em vaig quedar.
De fet, si em paro a pensar, tenir-lo em fa més mal que bé... quants de dies, desesperada, te intentat trucar... quants de dies enfonsada he esperat el teu missatge... i és que trobo a faltar els teus missatges, els que ens escrivíem sempre començant per un... ESTIMADA GERMANETA... ESTIMAT GERMANET...
Trobo faltar aquesta, per a mi ara, trista paraula... a qui em puc dirigir dient-li GERMANET... si, ja ho sé, a tu, a través del blog, o amb les meves cartes, o simplement parlant-te... però qui es dirigirà a mi, com a GERMANETA... ningú Robert, ningú... segurament tu des del teu espai, però no et sento, ni et veig, ni rebo missatges amb l’esperada paraula.
M’agradaria tant haver guardat un missatge teu, però no sóc de les que guarden missatges, o sigui que ni això puc tenir...
A vegades penso, i crec, que només podré saber que realment crec tot el que ha passat, quan realment, per mi mateixa, decideixi esborra el teu número del meu telèfon.

Et continuaré trucant, des del meu interior, per parlar de coses insòlites, o de coses importants.

T’estimo moltíssim GERMANET i et trobo molt a faltar.

Brígida

dissabte, 13 de setembre de 2008

Laberint de sentiments

Definició:
Laberint, lloc format a base de camins entrecreuats que confonen al que està a dins, dificultant trobar la sortida.

Potser és on ara em torbo, al laberint del dol, del dolor, dels sentiments... el laberint de tornar a crea una nova vida... el laberint de trobar la meva pau, amb la teva pau... hi ha moments que sembla que entreveig la sortida, un raig de llum que m’il·lumina, però passat uns dies, torno estar al mateix punt de dies enrera.
En podríem dir laberint, muntanya russa, alt i baixos... però sempre acabem en una mateixa definició, passem uns dies somergits totalment en el dolor, uns dies els passem un xic millor, i llavors tornem a baixar de cop, pujades i baixades, que ens fan viure un món de dolor, de sentiments i records, on s’implica el cap i el cor, deixant-nos el cos desfet.
Ara crec, que sort en tenim, dels dies en que podem respirar, en que ens sentim un xic millor... com estar enfonsats en l’aigua, on de tant en tant, necessitem aixecar el cap, i treure’l a la superfície per respirar.
Fins ara, aquest dies no els sabia ni apreciar, germanet, no podia... el meu caparró, emboirat durant tants dies, no em deixava entreveure aquest tornar a respirar. També crec, que durant un temps, un mateix, lluita contra qualsevol fet agradable, contra qualsevol fet que ens faci estar bé, que ens recordi la vida sense tu, perquè unes veuetes no paren de dir-te que no tens dret a disfrutar.
I ens sentim culpables de qualsevol riure, de qualsevol alegria, de qualsevol dia especial, simplement perquè no ens creiem en dret de tenir una vida sense tu. Perquè qui pot pensar en una nova vida? Qui pot esperar un nou despertar? On puguem tornar a veure la natura com a natura, on podem tornar a apreciar els color, les olors... on podem especialment i simplement tornar a sentir la felicitat... Potser, i segurament ara la felicitat sense tu, no serà complerta, no serà sencera, però també, possiblement, el fet d’algun dia sentir, ni que sigui un bri de felicitat, ens faci sentir aquest moment amb més sentiments que mai.
Sé que és un tòpic, el dir que “tu voldries veure la nostre felicitat, veure’ns riure, veure la nostre alegria”, i segurament durant molt temps, fins i tot m’ha molestat que dia rera dia, ens repetissin aquestes paraules, però em paro a pensar... i si fos jo que hagués marxat? Que esperaria jo de vosaltres? Doncs segurament, el tòpic no seria tant tòpic, i realment és el que desitjaria de tot cor.
Per tant, deixant a banda, si és un tòpic o no, ara potser puc entendre, que la nostre alegria, és la teva alegria... que la nostre felicitat, serà la teva felicitat... i que el nostre somriure, acabarà sent el teu somriure.

Laberint entre paraules, entre pensaments, entre sentiments, entre tristesa, i potser i només potser, al final, entre una mica d’alegria, de felicitat...

Fa pocs dies, vaig trobar aquestes significatives paraules, no sé ni de qui són, ni qui les ha escrit, però si analitzo el contingut, potser en part, sempre des de la meva perspectiva, tenen part de raó,

EN EL CENTRE DE TU MATEIX, ESTÀ EL FINAL DEL VIATGE

Potser en el centre del laberint, trobarem el centre d'un mateix.

Doncs mirarem de continuar aquest viatge de dolor, i possiblement, quan descobrim el centre de nosaltres mateixos, el centre del nostre laberint, que segurament és on et trobarem a tu ben a prop, arribarem, potser no al final del viatge, perquè crec que aquest viatge ja ens acompanyarà tota la nostre vida, però sí al final d’una etapa, l’etapa del dol.

Germanet, per sempre junts.

Brígida

dijous, 11 de setembre de 2008

30-08-08 Una sortida molt especial...


Per la Carme, la iaia de la petita Dunia.

Carme per fi ja tinc ordinador, me'l van portar ahir dia 10.

Vaig mirar les fotos que tenia a la meva càmera, i quina sorpresa... en veure la foto de les estrelles al mar, t'enrecordes?
Tu em vares dir, "mira Mercè, sembla que hi hagin estels en el mar"
Vaig fer un crit d'admiració, "que maco!"
i al veure la foto em va venir el record del dia que varem passar tant meravellos, tant tranquil, com a mi m'agrada... feia un dia esplèndid.
Al veure el mar com el vàrem veure, estic convençuda que els nostres estels estaven amb nosaltres, rien i sentin el que nosaltres sentíem a dins nostre. I per completar el dia, quan tornàvem cap a casa, vàrem trobar una posta de sol preciosa, que també la tenia dins la càmara.

Tant el mar, com el cel, aquell dia estaven amb nosaltres, i tu ja saps perquè.

Jo penso que tu i en Manel, vareu fer un esforç molt gran per compartir un dia tant especial, per això la vostre petita Dunia us va voler regalar aquest dia tant especial.

Moltes gràcies a tots dos.

Mercè i Jordi.

P.D. Carme, dona-li les gràcies a la teva germana, el teu cunyat, i el teu nevot Victor, per voler compartir part del seu temps amb nosaltres. Sous tots molt especials!!

dimecres, 3 de setembre de 2008

Continuaré caminant...


Observo sense veure, mirant des del refugi, que jo mateixa me creat...
Tinc orelles... i no sento, no escolto...
I és que em sento tan lluny, de tot lo del meu voltant...
Aquesta capa, que va començar sent fina, és més gruixuda que mai... he anat creant capa rera capa, per no fer-me tant mal.
I ara em costa travessar-la, l’esforç a de ser massa gran... de fet, tampoc mi esforço gaire, perquè aquí ningú pregunta, ningú qüestiona, ningú em diu el que haig de fer.
De fet ja poden dir, perquè ja estic tant aïllada, que només sento murmuris de tant en tant... sense entendre les paraules, sense ganes d’escoltar...
Però tot i això, m’hi sento insegura, trista i sola... i al final, si em paro a pensar, aquesta protecció que tant desitjava, tampoc em fa cap bé, perquè per més que em vulgui apartar de tot i de tothom, existeixen unes veuetes, que em qüestionen constantment.
A vegades germanet, l’energia se m’acaba, i les piles deixen de funcionar. Se que te promès lluitar, una lluita constant... però sempre existeixen dies, en què tot perd el sentit, i llavors és quan m’enfonso, quan les forces se m’acaben, per tornar-les a carregar.
Sé que continuaré lluitant, continuaré caminant en aquest camí d’entrebancs, i quan els entrebancs em facin caure, tornaré aixecar el cap.
No em rendiré Robert, tot i dir-ho amb la boca petita, t'asseguro que no em rendiré.
Tu em donaràs les forces, com fins ara has anat fent... però miraré de deixar-te dies, perquè volis lliurament.
I si algun dia en tens ganes, i tu ho creus convenient, vina a buscar-me amb les teves ales, i volem conjuntament. Potser des del teu espai, pugui veure amb esperança, que les coses ja van fent.

Ai noiet, com una rosa, has deixat la teva aroma, dins els meus pensaments... una olor, una fragància, que durarà eternament.
Cada matí quan em desperto, obro els ulls amb l’esperança, de tornar connectar amb tu... de sentir-te tant a prop, com fa dies et vaig sentir.

Et trobo molt a faltar, germanet...

Mil petons per cada dia, que t’arribin amb el vent.

Brígida