dissabte, 13 de setembre de 2008

Laberint de sentiments

Definició:
Laberint, lloc format a base de camins entrecreuats que confonen al que està a dins, dificultant trobar la sortida.

Potser és on ara em torbo, al laberint del dol, del dolor, dels sentiments... el laberint de tornar a crea una nova vida... el laberint de trobar la meva pau, amb la teva pau... hi ha moments que sembla que entreveig la sortida, un raig de llum que m’il·lumina, però passat uns dies, torno estar al mateix punt de dies enrera.
En podríem dir laberint, muntanya russa, alt i baixos... però sempre acabem en una mateixa definició, passem uns dies somergits totalment en el dolor, uns dies els passem un xic millor, i llavors tornem a baixar de cop, pujades i baixades, que ens fan viure un món de dolor, de sentiments i records, on s’implica el cap i el cor, deixant-nos el cos desfet.
Ara crec, que sort en tenim, dels dies en que podem respirar, en que ens sentim un xic millor... com estar enfonsats en l’aigua, on de tant en tant, necessitem aixecar el cap, i treure’l a la superfície per respirar.
Fins ara, aquest dies no els sabia ni apreciar, germanet, no podia... el meu caparró, emboirat durant tants dies, no em deixava entreveure aquest tornar a respirar. També crec, que durant un temps, un mateix, lluita contra qualsevol fet agradable, contra qualsevol fet que ens faci estar bé, que ens recordi la vida sense tu, perquè unes veuetes no paren de dir-te que no tens dret a disfrutar.
I ens sentim culpables de qualsevol riure, de qualsevol alegria, de qualsevol dia especial, simplement perquè no ens creiem en dret de tenir una vida sense tu. Perquè qui pot pensar en una nova vida? Qui pot esperar un nou despertar? On puguem tornar a veure la natura com a natura, on podem tornar a apreciar els color, les olors... on podem especialment i simplement tornar a sentir la felicitat... Potser, i segurament ara la felicitat sense tu, no serà complerta, no serà sencera, però també, possiblement, el fet d’algun dia sentir, ni que sigui un bri de felicitat, ens faci sentir aquest moment amb més sentiments que mai.
Sé que és un tòpic, el dir que “tu voldries veure la nostre felicitat, veure’ns riure, veure la nostre alegria”, i segurament durant molt temps, fins i tot m’ha molestat que dia rera dia, ens repetissin aquestes paraules, però em paro a pensar... i si fos jo que hagués marxat? Que esperaria jo de vosaltres? Doncs segurament, el tòpic no seria tant tòpic, i realment és el que desitjaria de tot cor.
Per tant, deixant a banda, si és un tòpic o no, ara potser puc entendre, que la nostre alegria, és la teva alegria... que la nostre felicitat, serà la teva felicitat... i que el nostre somriure, acabarà sent el teu somriure.

Laberint entre paraules, entre pensaments, entre sentiments, entre tristesa, i potser i només potser, al final, entre una mica d’alegria, de felicitat...

Fa pocs dies, vaig trobar aquestes significatives paraules, no sé ni de qui són, ni qui les ha escrit, però si analitzo el contingut, potser en part, sempre des de la meva perspectiva, tenen part de raó,

EN EL CENTRE DE TU MATEIX, ESTÀ EL FINAL DEL VIATGE

Potser en el centre del laberint, trobarem el centre d'un mateix.

Doncs mirarem de continuar aquest viatge de dolor, i possiblement, quan descobrim el centre de nosaltres mateixos, el centre del nostre laberint, que segurament és on et trobarem a tu ben a prop, arribarem, potser no al final del viatge, perquè crec que aquest viatge ja ens acompanyarà tota la nostre vida, però sí al final d’una etapa, l’etapa del dol.

Germanet, per sempre junts.

Brígida

4 comentaris:

Xarnego ha dit...

Macu, macu tot, felicitats per el teu bloc.

anna ha dit...

Hola carinyo!
M'has fet recordar un llibre que he llegit fa poc que es diu el Laberint de la Felicitat d'en Alex Rovira, un llibre senzill, però carregat de missatge, que m'ha agradat molt...
Si tens ganes i oportunitat i et "cau" a les mans, potser et pugui ajudar...tant de bo...
T'estimem!
anna

Anònim ha dit...

BRIGIDA carinyo, com sempre estic d acord em el teu escrit ple de sentiments compartits per tots nosaltres , ets maravellossa , estic MOLT urgollussa de TU, sabs avui fa 8 messos que la DUNIA va marxa, bueno TU segur que t enrecordes perque sempre aquet dia tu recordut, es un dia tris , com tots, pero avui especialment he vist a les mares anar al cole em els seus petits, i no puc deixa de pensar em la meva SANDRA, ting el cor encongit i ple de tristessa, no se si podré treballar garire , non ting ganes, nomes espero que arrivi l hora de esta em vosaltres aquesta tarde.

Carmen Rivera Torres ha dit...

estimada Brígida:
dir-te que tot anirà millorant és el meu desitg, però tot depen de com vagis fent el teu procés... cadascú ho fa de la millor manera que pot...
Tindràs infinitat de dies molt tristos, pero malgrat tot això, cada día surt el sol i si tenim l'oportunitat de que obrim els ulls al despertar i podem gaudir de la seva força, és que encara no hem acabat la feina aquí a la terra. Sobre tot, recorda que tens tota la força necesària dins teu per continuar lluitant mentre estiguis amb nosaltres!.
I recorda, estem aquí, fent costat sempre, els humans i tots els nostres àngels.
Endavant maca!