dimecres, 3 de setembre de 2008

Continuaré caminant...


Observo sense veure, mirant des del refugi, que jo mateixa me creat...
Tinc orelles... i no sento, no escolto...
I és que em sento tan lluny, de tot lo del meu voltant...
Aquesta capa, que va començar sent fina, és més gruixuda que mai... he anat creant capa rera capa, per no fer-me tant mal.
I ara em costa travessar-la, l’esforç a de ser massa gran... de fet, tampoc mi esforço gaire, perquè aquí ningú pregunta, ningú qüestiona, ningú em diu el que haig de fer.
De fet ja poden dir, perquè ja estic tant aïllada, que només sento murmuris de tant en tant... sense entendre les paraules, sense ganes d’escoltar...
Però tot i això, m’hi sento insegura, trista i sola... i al final, si em paro a pensar, aquesta protecció que tant desitjava, tampoc em fa cap bé, perquè per més que em vulgui apartar de tot i de tothom, existeixen unes veuetes, que em qüestionen constantment.
A vegades germanet, l’energia se m’acaba, i les piles deixen de funcionar. Se que te promès lluitar, una lluita constant... però sempre existeixen dies, en què tot perd el sentit, i llavors és quan m’enfonso, quan les forces se m’acaben, per tornar-les a carregar.
Sé que continuaré lluitant, continuaré caminant en aquest camí d’entrebancs, i quan els entrebancs em facin caure, tornaré aixecar el cap.
No em rendiré Robert, tot i dir-ho amb la boca petita, t'asseguro que no em rendiré.
Tu em donaràs les forces, com fins ara has anat fent... però miraré de deixar-te dies, perquè volis lliurament.
I si algun dia en tens ganes, i tu ho creus convenient, vina a buscar-me amb les teves ales, i volem conjuntament. Potser des del teu espai, pugui veure amb esperança, que les coses ja van fent.

Ai noiet, com una rosa, has deixat la teva aroma, dins els meus pensaments... una olor, una fragància, que durarà eternament.
Cada matí quan em desperto, obro els ulls amb l’esperança, de tornar connectar amb tu... de sentir-te tant a prop, com fa dies et vaig sentir.

Et trobo molt a faltar, germanet...

Mil petons per cada dia, que t’arribin amb el vent.

Brígida

5 comentaris:

marina ha dit...

Brigida estimada
no et deixarè caure, t agafarè i caminarem juntes.
peró jo ara també necessito marxar per veure que tot és real que no he viscut un somni i que el que ens queda ,tindrà un nom però per mi no és el de VIDA.
UN PETÓ FINS LES ESTRELLES.
MARINA

la iaia de la DUNIA ha dit...

BRIGIDA carinyo, tens una vaxada? es normal. ja sabs que axò passa, una amon una avaig, i aixi dia derrera día. ahí vam passa una estona juntas un bon rato, després vaig anar a casa. i allà m esperava una mala noticia , uns amic de la meva germana varen perde al seu fill de un any i mig, no sé si hu as llegit al diari, son de Empuriabrava, i el petit estava em la seva avia a la piscina i en un moment, aquet moment malait el nen es va afogà a la piscina, no vui ni imaginar lo que estan passan en aquets moments, estig trista ploro de dolor per ELLS i per NOSALTRES, quina injusticia, BRIGIDA si em nessessites trucam, no vui que en moments de vaxada estigis sola.

anna ha dit...

Estimada Brígida,
estic asseguda, amb el dit del peu trencat, mirant el jardí...estic així molta estona, i veig molts ocells, els he posat menjar i no paren de venir, s'ho deuen dir els uns als altres...veniu!, veniu! aquí hi ha menjar! i llavors penso que voldria ser com ells...tu creus que ells deuen tenir capes?
No, senzillament viuen acceptant el que la vida els porta...ara estic content perquè he trobat menjar...ara estic trist perquè m'han trencat el niu...però segueixo cantant...això és el que jo crec que hem de seguir fent,cantant...
Brígida no paris d'escriure perquè ens ajudes als altres i a l'hora trenques les teves capes...
T'estimem!
anna

Carmen Rivera Torres ha dit...

Estimada Brígida:
És una mica complicat tot això del "apego", però mentre més acceptem que hem de deixar volar als nostres estimats, més estaràn al nostre costat, como una energía que flueix del mateix món.
És "normal" que tinguis baixades, però lo més important és tornar a axecar-te i continuar endavant; hi ha algú que va dir (que no recordo si ja t'ho vaig escriure) "está permitido caer, pero es obligatorio levantarse"; aixì doncs, mentre més caiguis, té més força per axecar-te.
Endavant noieta!

sandra ha dit...

hola brigida tenviem un petò ben fort i la mare diu que espera continuar caminant bent agafats tots de les mans i empenyenos uns amb els altres.

sandra

mil petonsfins el cel
i un per tu.