divendres, 29 d’agost de 2008

Uns dies amb més calma...

Hola rei, angelet meu…
Mai més ben dit, ANGELET MEU... dins aquest caminar tant difícil, dins aquest horitzó tant fosc, m’ajudes a veure un petit raig de llum... m’aportes persones meravelloses, persones que desprenen tant d’amor, tanta estimació que m’omplen una petita part d’aquesta buidor que porto a dins... tot i ser una infinita petita part del meu interior, en aquest moments s’intensifica, pel que significa que persones totalment alienes a la meva vida, amb unes simples paraules, amb uns senzills gestos, em donen una significativa esperança i em mostren i comparteixen part de la seva vida.

Diumenge vaig conèixer una família fantàstica, amb molt dolor Robert, amb molt dolor..., però amb un cor immensament gran. Sembla mentida que en aquests moments tant durs, aprenguem a treure i experimentar tant d’amor dins nostre, tanta tendresa... em diuen que al ser tu al gran, tu has aconseguit que els nostres camins es creuin, jo crec Robert, que entre tots ens ajudeu, ens ajudeu a trobar les persones adequades per caminar en aquest camí d’entrebancs.
La seva filleta és especial, tu ja ho deus saber... cuideu-la entre tots estimat, cuideu-la.

Dilluns vaig compartir el dia, les paraules, el silenci, les llàgrimes i les experiències amb una petita part d’una família encantadora... em van tractar com una més, i em vaig sentir a gust amb ells... Gràcies Carme per compartir el dia amb mi i part de la teva família, tot i que al acabar el dia vàrem parlar del poc que podem valorar els bons moments que passem, que per nosaltres les coses han deixat de tenir importància, estar amb vosaltres em va fer sentir bé, i això, ara per a mi, és el que compte.
Estic orgullosa de tu, Carme, pel pas que vas aconseguir fer... gràcies per compartir-lo amb mi.

Saps rei, sembla que aquesta setmana, després de compartir dos dies amb persones increïbles, envoltada del seu amor, els entrebancs s’han fet un xic més invisibles, han desaparegut un xic, els dies s’han fet una mica menys feixucs.

Però em continua preocupant no sentir-te més a prop, no poder connectar amb tu... oi que m’ajudaràs germanet, oi que m’ajudaràs???

Et trobo molt a faltar...

Robert, m’agradaria dedicar un petit escrit a la família del teu nou amic Marc, perquè demà, tot i estar lluny, estaré pensant amb la seva estimada família.


De bon matí t’enviaré una alenada d’aire fresc,
perquè despertis amb la ment un xic més buida.
Durant el dia, t’enviaré un raig de llum,
per omplir-te de la seva energia.
A la nit, entraré als teus somnis,
per dir-te senzillament que t’estimo.
I així anirem passant els dies,
junt, però separats
a prop, i a la vegada lluny.
Tu ets en mi, jo soc en tu.
I dia a dia, t’ajudaré a mirar endavant,
t’ajudaré a trobar la teva pau.
Perquè la teva pau, és la meva pau,
perquè la teva tranquil·litat, és la meva tranquil·litat,
perquè el teu somriure, és el meu somriure,
senzillament perquè en la teva felicitat
trobo la meva felicitat.

Un petó ben fort per vosaltres família. Us envio tot el meu amor.


Mil petons germanet, t'estimo moltíssim.
Brígida.

5 comentaris:

marina ha dit...

Brigida t estimi, gr`cies per el que expliques an Robert, jo ho he fet amb en Marc.
Saps que em vau ajudar moltìssim tù ,i dimrts la iaia Carmen.
Tot i el vostre dolor ,vau venir a cadaques carregades per donar-me,ànims i forçes,i gràcies a vosaltres he passat uns dies pensant diferent.
UN PETÓ BEN FORT.
gràcies per tot l amor que dones...
Brigida ,ells han fet que els nostres camins s unissin.

natalia ha dit...

Hola Brigida!!!
Me alegro tanto de que un pequeño rayito de esperanza haya entrado en tu corazón...
En el último mensaje estabas muy desanimada, aprovecha todas las oportunidades que te de la vida para enriquecerte de amor, porque el amor que sale de tu corazon es el alimento de Robert en el cielo, es nuestra única manera de ayudarles.
No dudes que son ellos quien nos ayudan y nos hacen que nos crucemos con gente fabulosa en el camino.
Un abrazo fuerte y mucha luz para tu hermano Robert!!!
Natalia

Anònim ha dit...

BRIGIDA, avui dilluns TU i la MARINA meu animat el día, ahí diumenje no va ser gaire bó, pudé per que el dia 30 vaig fé el cor fort i ahí el cor estava cansat, gracies per tot lu que em duneu espiritualment, gracies per comportí em nosaltres aquets moments. GRACIES.

Anònim ha dit...

BRIGIDA, t importaria possar le poesia que li dedicas a la DUNIA en el seu blog,m egradaria que le gent la poguès llegir. GRACIES

Natxo Rovira ha dit...

Hola Estimada Brigida,

Sempre és bonic llegir que trobes espais, activitats o persones amb les que et trobes bé. I encara més, sempre m'agrada llegir paraules d'agraïment, com les que escrius.

A voltes d'això, jo també et volia agrair les teves darreres paraules sobre l'Anni, ja que li has fet molt de bé. I et volia explicar una anècdota seva que potser t'agradarà.

Un dia estava ell treballant a la Farmàcia i van coincidir per casualitat dues persones que venien a visitar-la. Una, posem que es deia Lali, havia perdut un fill. L'altre, posem que es deia Manel, va perdre fa molts anys dos germans.

La conversa, com pots imaginar, tractava sobre la pèrdua de sers estimats i procuraven tots tres compartir paraules de consol mutu. En un moment donat, la Lali, sense cap pretensió de fer mal a ningú, va recalcar que res era comparable a la mort d'un fill. El Manel va callar, repectuòs i prudent. L'Anni de seguida va afegir, amb molt amor, que el dolor del Manel l'ajudava a comprendre què podia sentir la nostra petita Anna. No oblidem que ella ha perdut un germà.

L'Anni sempre tan disposada a la empatia.

Desitjo que, d'alguna manera, t'hagi ajudat una mica aquesta història.

Un petó molt mimós