dijous, 7 d’agost de 2008

El dolor... la por...

Ai Robert, dilluns un dolor físic em va deixar fora de combat... vaig patir, vaig patir molt, però en tot moment em repetia una i altre vegada... això no és res comparat amb el dolor que pot arribar a fer el cor... res comparat amb el dolor que em provoca pensar en una vida sense tu... res comparat amb el dolor que conviu amb mi des de la teva marxa...

Dilluns havia de ser un dia bonic, compartint amb una bona amiga, i amb la oportunitat de conèixer un nou angelet... però el meu cos em va fer la punyeta, i tot i poder compartir el dia amb la Carme, res comparat amb el que ella havia planejat... si Robert, en tot moment em va fer de mami, i em sap greu tot el que va haver de suportar... GRÀCIES CARME!!!
Però tot i això, vàrem poder estar juntes. És una dona increïblement plena d’amor i amb un cor immensament gran.
També vaig poder arribar a conèixer una persona increïblement sensible... la Sandra... una persona amb una veu suau... la seva veu, és com la música dels àngels... dolça i tendra... la seva carona... desprèn una sensibilitat immensa..., i els seus ulls arriben a calma fins i tot un cor destrossat, fins i tot un cos adolorit...
Tot i el que ella està passant, va voler passar un retet amb mi, i no puc deixar d’agrair-li l’esforç... GRÀCIES SANDRA!!!
Ai Robert, no pararé de donar-te les gràcies per fer creuar els nostres camins... me quedat amb les ganes de conèixer, de parlar i compartir amb ella... esperem que aquest dia arribi aviat...

Robert, avui el dolor és superior..., el cor em fa mal, el pit m’oprimeix, i el cap i el cor em fan la guitza i no
em deixen descansar.
DIJOUS... dia 07/08/08... masses coincidències... masses records... i masses hores per pensar... i intento fer coses, i el meu cos es cansa... i intento desconnectar, i el meu cap em domina... potser cada dia sóc més conscient de la teva absència... potser en mica en mica vaig posant els peus a terra, i deixo de volar, i m’adono del que realment ha passat en les nostres vides... tinc por... tinc por de no saber suportar aquest dolor... tinc por de tenir per sempre més aquesta ràbia que encara m’acompanya... tinc por de no saber perdonar a l’atzar, aquesta mala jugada que ens ha donat la vida... por de no haver tingut prou temps per estar amb tu, prou temps per aprendre de tu, prou temps per disfrutar de tu... i és avui que aquesta por em domina i em bloqueja el cap i el cor, i em bloqueja el cos... em sento cansada... suposo que en part també és normal... però em sento cansada i em fa por no saber sortir d’on ara estic... En mica en mica he notat petits canvis en mi, la majoria, crec que positius... però a vegades s’apodera de mi aquesta por a no saber-ne sortir del tot... aquesta por a no veure el final... però tot i això tinc una petita esperança, sobretot perquè sé que tu estàs en mi... intentant-me aixecar quan el cos es cansa... intentant-me ajudar a veure un xic de llum... i fent-me notar que sempre estàs aquí...

Avui m’entrego a tu per volar al teu costat...

T’estimo germanet, cada dia més i més.

Brígida.

5 comentaris:

SANDRA ha dit...

HOLA BRIGIDA SOC LA SANDRA ESPERO QUE ET MILLORIS I QUE EN ROVER ESTIGUI FENTE MOLTA CUMPANYIA QUE DE VENT SEGUR QUE HO ESTA FENT.

ENS AGRADA MOLT LA FOTO QUE AS POSAT DEL TEU GERMANET SON MOLT MAQUES.

UN PETO BRIGIDA PER TU I PER EN ROVERT.

Anònim ha dit...

ESTIMADA BRIGIDA, No tamuinis , torna a demanà un dia de festa a la feina, el que vulgis, i jo i la SANDRA t estarem esperant per fe tot allò q està pendent. GRACIES per las teues paraules les tevas cartes i el teu poema, NO puc mès que dirte que tú tu mereixes tot i mès , ja tu e dit unas altres vegades,per mi trovarte, a sigut un miracle, m as donat moltas cosas espirituals, estás dintre meu ,gracies als nostres PRINCEPS, COM TÚ DIUS.FINS AVIAT. UN PETO PER LA MERCE EN XTEMA I EN JORDI-

sandra i cris ha dit...

Hola estimada Brígida...
També a mi m'encantà coneixe't, compartir amb tu tot el que portem a dins. És increible com l'amor cap als nostres estimats ens va unint. Un pare sempre em diu que són ells que ens van ajuntant, perquè unint les nostres forces el camí serà una mica més suau. El dolor que portem no ens el treurà ningú, però el fet de poder compartir, riure, plorar parlant dels nostres estels és reconfortant.
Saps amiga, els sentiments que avui expresses s'apropen molt al que sento. Hi ha dies que sento un gran abisme dins meu, una sensació de no pder viure sense la Dunia. Aquests dies, ploro i ploro i m'adono de tot el que em queda per treure. Potser aquests dies són útils per la ostra supervivència, útils per anar treient cap a fora aquesta ràbia que ens afoga. Així un dia podrem sentir més amor, i podrem parlar des del cor amb la certesa absoluta que mai ens han deixat, que sempre ens acompanyen.
Molts petons, moltissims petonets

Carmen Rivera Torres ha dit...

La por "només" és una part de la vida, mira endins i alegra't de que estas viva i que en Robert esta pendent de tu.
No tinguis por a la por, nosaltres també som part d'ella i mentre més la rebutjis més estarà al teu costat.
Abandona't, observa-la, deixa-la que t'invada tota sensera i veuràs que no és tan dolent tenir por. Algú va dir: "caer está permitido, pero levantarse es obligatorio", això ho he aprés d'una tieta molt estimada per a mi.
Un petó estimada Brígida

natalia ha dit...

Hola Brigida!!!!
Vaya foro mas bonita que has puesto de tu hermano, las mariposas son seres de luz que nos quieren enviar una señal!!! Aparecen en los momentos mas insospechados y representan el amor!!!!
Espero que estes mejor, fisicamente y tambien de animos...
Un fuerte abrazo y mucha luz para Robert