La teva passió...

AVUI T'HEM VOLGUT RECORDAR AMB LA TEVA GRAN AFICIÓ... LA TEVA GRAN PASSIÓ!!! EL QUE ET VOLIES DEDICAR (RT-TUNNING)...

SEMPRE ESTARÀS ENTRE NOSALTRES. T'ESTIMEM!!

ELS TEUS PARES, LA TEVA GERMANETA, I EL TEU CUNYAT

Avui m'agradaria dedicar un espai en Xevi (Ripoll)

A través de la teva mare, la teva vida forma part de la meva...

Una abraçada molt especial per avui, per demà i per cada dia.

Especialment aquests dies pensem en vosaltres, els que l'heu estimat i continueu estimant, i us envíem totes les nostres forces.

Continuem caminant junts.

Mercè.

Records, retrets... culpabilitat...

Ai Robert!! Quants records venen a mi actualment? Records plens de retrets, que m’acaben fent molt mal...
Hi ha moments que estic prou serena per dir-me “que no en trec res de tants retrets, que les coses han anat com han anat, i que no en faig de res de capficar-m’hi...”, però no puc evitar que constantment em persegueixin i apareixin de sobte aquests pensaments en mi.

Tot va començar, quan un dia com un altre, de bon matí, anava cap a treballar... davant els meus ullets, van aparèixer les boniques muntanyes nevades... records van sorgir en el meu caparró...

"...tants dies t’insistia en que vinguessis a esquiar amb mi i en Txema, i tu em responies que no tenies diners... jo alguna vegada t’havia dit que t’ho pagava jo, però les coses varen quedar aquí..." potser no vaig insistir prou, segurament que no, però amb l’edat que tenies, jo no podia distingir si era per falta de ganes de venir amb nosaltres, o realment pel que tu m’havies dit... ara trobo a faltar aquests dies que no varen existir... i que ja no existiran.

Desprès se m'ha ajuntat... al haver d’agafar el cotxe d’en Txema... "...tants i tants dies ens havies dit que quan et traguessis el carnet de cotxe, et donéssim el cotxe d’en Txema... i jo tossuda com sempre, et deia que NO..." potser, si t’haguéssim ofert el cotxe d’en Txema en el seu moment, encara estaries amb MI, AQUÍ, amb tots nosaltres...

I sé i em repeteixo dia rera dia, que no ho sé, ni ho podré saber mai... que si així han anat les coses, es que així tenien que anar, però... em fa tant mal pensar-hi... i no puc deixar-hi de pensar...

"... un missatge rebut, demanant parlar amb mi, i jo simplement et vaig saber dir que ja sabies on era, que quan volguessis podies venir..." altre cop les coses varen quedar aquí... i no vaig saber estar al meu lloc, ajudar-te quan ho necessitaves... quan m’ho demanaves a crit...

"... el dia del casament... em vares demanar el meu cotxe, perquè el teu no anava bé, i al final vas haver d’afagar el del papa..." si ja ho sé, sé que jo necessitava el meu... però segurament si m’ho hagués plantejat... te l’hauria pogut deixar...

Robert... m’agradaria demanar-te perdó, per tot això i per tots els moments que no he estat al teu costat, que no he sabut estar al meu lloc... per tot el que hem deixat de fer, les coses que podíem haver fet junts...

HO SENTO, REI..., HO SENTO AMB TOTA LA MEVA ANIMA.

I ara per ara, aquest sentir, em turmenta... em tortura per dins.
Fa tant mal Robert, fa tant mal no tenir-te aquí...

La teva germaneta, que t'enyora cada dia més.

Barreja de sentiments i emocions...

La teva mare.

La tardor... un bon exemple de tornar a començar...

M’AGRADAVA la tardor… el color de les fulles, del conjunt dels arbres, la combinació d’una gamma embolcallant el bosc…
L’olor a terra humida, a fulles caigudes, al endinsar-nos-hi a poc a poc... caminant entre mil colors...
Sentir el soroll de les trepitjades sobre les fulles, que cobreixen el camí de l’amor...
Veure-les caient de l’arbre, en el seu bonic traçat... lentament surant en l’aire, fins caure reposant, esperant el seu nou destí...
Observar a la llunyania l’espectacle de colors... grocs, ocres, verds, marrons i ataronjats es barregen, dibuixant l’alegria d’una nova tardor.
I aprendre de la saviesa dels arbres, de la seva força, del seu sacrifici, d’un tornar a començar... tot i saber del cert que tornarà una nova tardor...
La nuesa a finals de temporada, indefensos, sense les seves estimades fulles, exposats a totes i cadascuna de les inclemències que ens pot portar el temps.
Per de nou, aixecar la mirada, i tornar a lluitar... canalitzant el seu dolor al despendre’s de les que en d’altres estacions han estat tant important... les seves companyes de viatge, que segurament sense voler-ho, marxen lentament.
I sense més ni menys, quan aquests bonics arbres, a nosaltres en veuen arribar, continuen somrient abraçant-nos amb estimació.
A la tardor, hivern, primavera i estiu... ells continuen sempre aquí, amb els braços ben oberts, escampant el seu amor.
Saben que vindran noves fulles, noves companyes de camí, però sempre recordaran una a una, les que ja no estan aquí. Això no els priva de continuar existint, i dia rera dia, estació rera estació, lluitar per continuar vivint.

Com totes aquestes fulles, tu Robert, abraces el meu cor, i em transmets dia rera dia, més i més amor. Lluitaré per aprendre canalitzar el meu dolor, i sense res a canvi, escampar el meu amor. Aprendre des de la nuesa, a obrir tot el meu interior.
Com un arbre despullat, indefensa, però plena d’estimació, vull continuar somrient, i tenir-te cada dia, més i més present.
T’envio tot el meu AMOR.

Avui puc tornar a dir que... M’AGRADA LA TARDOR.

T’estimo germanet, cada dia més i més.

Brígida

Buscant un nou camí...

Cansada de ploriquejar amb mi mateixa... de no voler ser “ l’ai pobrica” de la gent, però mostrar-me a mi mateixa com a tal..., de voler fer-me creure que estic bé, i a la mínima recaiguda tornà està fatal... m’agradaria obrir-me camí cap un futur amb una mica de color, on compti amb mi mateixa i per mi mateixa. On vulgui canviar jo i no voler fer canviar als que m’envolten. On comenci entendre que el problema el tinc jo i només jo, que sóc jo que tinc la potestat i la necessitat de canviar la meva vida actual i la visió que he tingut fins ara de la vida, i que si no ho faig jo per mi mateixa, ningú em donarà una bona “sacsejada” que em serveixi, perquè fins que no sigui jo, conscient del que vull i el que necessito, no podré seguir endavant. Sóc jo i només jo qui pot canviar la meva vida actual i millorar el meu futur...

I només amb la força que tu em transmets, podré seguir caminant, i amb el teu amor, podré desviar-me del camí on ara estic, per seguir la drecera a la meva felicitat... puc entreveure que la meva felicitat serà la teva felicitat, i això és l’anhel que ara m’empeny.

Tu m’obres constantment els ulls, per fer-me veure que no puc pretendre canviar tot el meu voltant, i em repeteixes cada dia que només si jo canvio el meu voltant pot ser diferent.

T'estimo germanet !!!

Brígida.

Escrit d'en Txema per tu

Robert, fa uns quants mesos, concretament el dia 26-05-08, en Txema va escriure't aquest escrit als comentaris, però finalment m'he adonat, que el lloc d'aquest escrit és aquí. (per cert, la mama també ho creu així)

Molts petonets!!

Hola Robert!

M’agradaria explicar-te tantes coses..... però no sé per on començar...

Ja saps que la teva germaneta ha creat un blog per tu, per cert Robert..... un blog molt i molt maco, on saps quin és el color que predomina oi? si.....el teu color verd.

Ja fa dies que em volta pel cap dirigir-me a tu, però no sabia com posar-mi.

Me’n recordaré sempre del primer dia que vaig venir a casa teva. Un dia en que tothom que va a casa dels pares de la seva xicota per primera vegada, doncs no es que es trobi gaire còmode, però jo la veritat es que jugava en avantatge, ja que t’havia entrenat a futbol l’any anterior i sobretot per que sabia que tu volies que vingués, ja que la teva germaneta m’ho havia comentat, i cal dir que això em va ajudar una mica mes a no passar-ho malament.

Recordo que devies tenir uns 10 anys i només entrar a casa teva et vaig veure assegut allà al sofà amb un xandall i mirant la televisió, i sobretot recordo que només veure’m entrar per la porta et va aparèixer a la cara el teu somriure tant característic, que per cert es una imatge que mai oblidaré, la qual cosa em va donar molta mes confiança.

Han estat al voltant de deu anys en que he vist com creixies i com et feies un home, i tot i que nosaltres no teníem converses d’aquelles d’esplaiar-se, ja que que tu eres una persona reservada i jo una persona de poques paraules, teníem feeling i sobretot et feies estimar. Ara em sap greu que no haguéssim intimat mes, ja que estic segur ens hauríem conegut molt mes i ens hauríem agafat mes confiança. Estava segur que amb el temps hauria arribat un dia en que t’hauries obert molt mes i això hauria arribat.

Saps Robert..., ara m’arrepenteixo d’haver estat esperant aquest dia i de no haver-lo anat a buscar jo abans.

L’altre dia vaig veure el meu pare que estava arreglant uns cops a la carrosseria del seu cotxe que s’ha comprat de segona mà, i que se li complicava una mica, vaig pensar que per tu allò hauria set un moment i que ho deixaries perfecte!...mira que t’agradava fer de planxista eh! sempre anaves amb les mans plenes de pintura i ben treballades.

Recordo el dia abans que ens deixessis, quan jo i la teva germana marxaven de casa teva quan ja era fosc, i et vam trobar al final del carrer (podríem dir que era el teu taller eh!) rascant i rascant la carrosseria del teu cotxe i a sota el llum d’un fanal!!. Recordo que et vaig dir mentre caminàvem: “Fins i tot ara i sense llum!!??” i et vas girar mirant-me amb el teu somriure a la cara i em vas dir: “Sii... si no hi ha taller ni res!!”, vulguen dir on vols que ho faci!, i seguidament ens varem dir adéu.

Recordo que varem seguir caminant fins arribar al meu cotxe i vaig anar escoltant com continuaves rascant i rascant la carrosseria del teu cotxe. Aquestes varen ser les ultimes paraules que ens vam dir i saps..., estic content per que encara “ens varem poder dir adéu”, i sobretot per que et vas dirigir a mi amb la teva rialla.

Una abraçada Robert i sigues molt feliç allà on siguis!El teu cunyat (no ens ho havíem dit mai eh!) que també t’estima!

Txema.

Necessitat

Avui m'agradaria dir-vos simplement que

US ESTIMO !!

Brígida

Sensacions...

A vegades, em sembla mentida, que encara a hores d’ara, senti aquesta maleïda ràbia, tant intensa al meu interior... quan de sobte em creuo o veig un vehicle de certa empresa...

Els muscles se’m tensen, immobilitzant parts del meu cos... el meu interior s’encongeix, deixant-me un buit interior... i sento una cremo per dins que arriba fins el coll, creant-me un nus que m’ofega per moments... els ulls se m’entelen, borrant-me visió... les dents se m’apreten unes contra les altres, creant una tensió que acaba deixant-me dolor... i el cor... el cor se m’accelera, de mala manera, i em provoca aquelles punxades que tant de mal fan... el cap se’m bloqueja i em costa pensar, i haig de fer vertaders esforços per poder-me controlar...
Més tard, a poc a poc, el cap reacciona, aclarint-me els pensaments, i en mica en mica tot torna el seu lloc...
Les dents es relaxen, disminuint el dolor... els ulls s’aclareixen, veient-hi millor... el nus desapareix, deixant-me respirar... els muscles se’m destensen, obrint el meu interior... el cor redueix, les meves pulsacions... i aquestes punxades que tant de mal fan, deixant d’existir, deixant de patir...

I és després quan em pregunto:

AQUESTES SENSACIONS, ALGUN DIA DEIXARAN D’EXISITR??

Germanet del meu cor, enviem una caricia, la brisa del mar...

...tindré paciència, se que algun dia aquesta sensació disminuirà...

ET TROBO MOLT A FALTAR!!

Brígida

Ajuda ...

La meva pena és meva i intransferible. No em diguis que el que a passa va ser perquè Deu ho va voler. Escoltà això no em consola en aquest moment i només em dona confusió espiritual i desolació al que sento. No em diguis que va ser el millor que podia passar perquè sé que no es veritat. No em diguis “ m’imagino com et sents “ Ningú pot. En tot cas, siusplau, pregunta’m com em sento avui i jo intentaré explicar-te. No em demanis “ que deixi això enrera, que oblidi i que segueixi endavant amb la meva vida “. AQUESTA ES LA MEVA VIDA. I ENTENEM SI NO PUC COMPARTIR ELS MOMENTS FELIÇOS QUE ESTAT VIVINT. M’AGRADARIA PODER. SI VOLS DE VERITAT FER ALGUNA COSA AMB MI, INTENTA OFERIR-ME TROBADES ESPECIFIQUES... UN DINAR, UNA FEINA CASERA, UNA HORA LLIURE. JO ESTIC MASSA FERIT/DA PER PODER PENSAR MES ENLLA D’AVUI O PER DECIDIR UN PROGRAMA ATRACTIU. NECESSITO FER EL DOL, SAPS. NECESSITO SER JO. VULL QUE M’ABRASIS, QUE EM TOQUIS EL CABELL I QUE EM DIGUIS QUE COMPTI AMB TU, QUE POTS CUIDAR-ME I QUE VOLS ACOMPANYAR-ME EN AQUEST CAMÍ. EL CAMÍ DE LES LLAGRIMES ES ARID I FANTASMAL. FINALMENT AMIC/GA, ET PREGO QUE ACEPTIS EL MEU DOL SENSE INTERFERIR I QUE ADMETIS EL MEU SOFRIMENT SENSE RESISTENCIES. JO SEMPRE RECORDARE L’AMOR SANADOR QUE EM VAS OFERIR.

El camí de les llàgrimes
JORDI BUCAY

La teva germaneta que t’estima amb bogeria.

Brígida

Una necessitat...

El dia 24 de setembre, Santa Mercè, quan em vaig despertar, vaig sentir la necessitat d’anar a Santa Brígida. Em sentia una mica gris, com el temps que estava fent .
A la tarda vaig decidir anar-hi, tot i no tenir gaire temps, i que plovisquejava una mica.
Me’n vaig emportar la màquina de fotografia per si trobava alguna cosa que em crides l’atenció. Pel camí em varen acompanyar moltes papallones i ocells que cantaven que em varen alleugerir el camí.

Al arribar a Santa Brígida, vaig anar al nostre lloc especial, i quina sorpresa vaig tenir en veure al ben mig d’on ens assentem, aquest papallona, com si m’estiguessis esperant.

Quina alegria! semblava mentida..., com una cosa tant simple, et pot canviar el dia.

La teva mare que no passa ni un sol dia sense pensar amb tu!!

El meu Robertinyo...

Robert, t'enrecordes com et deia... "Ai el meu Robertinyo!"
M'ha vingut al cap aquesta paraula i pensant en això no sé si t'ho deia per no dir directament CARINYO, perquè sempre t'ho deia quan et volia fer-te un mimo, ho tenia ganes d'abracar-te i no ho feia.
Ai, si ho hagués sabut que ens passaria això, que arrepentida que estic de no haver-ho fet, en els últims dies d'estar junts sentia la necessitat d'abraçar-te, però no ho vaig fer... quan que me'n arepenteixo de no haver-te agafat i apretar-te ben fort i emplenar-te de petons... en tinc tanta necessitat, t'enyoro tant!
Des de que te'n vares anar tinc aquest osset amb mi sempre està en el sofà, quan em sento enyorada l'agafo ben fort.
La Brígida també l'agafa moltes vegades.

Sempre junts!

La teva mama.

Una necessitat innecessària...???

ESTIMAT GERMANET...

el teu primer mòbil, el teu esquirol

Fa pocs dies em vaig canviar el mòbil, sí rei, aquell de fa tants anys... i no perquè hagi deixat de funcionar... només fallava un xic, però per a mi, anava bé igual. Llavors diuen que un mòbil dura com a molt dos anys, que m’ho diguin a mi, que els explicaré la necessitat de consumisme que ens estan inculcant.
En principi... tot bé, però quan em vaig adonar que al fer al canvi de mòbil, havia perdut bastants números de telèfon, em vaig ben espantar...
I no perquè deixes de tenir números de telèfon de gent del meu voltant... doncs perquè em va entrar el pànic, d’haver perdut el teu...
Llavors reacciones i et preguntes... estàs perdent el cap??? Com pot ser que encara a hores d’ara, tinguis aquesta necessitat de tenir el seu número de mòbil, que possiblement, a hores d’ara, ja el deu tenir un altre persona...
Però res, jo “massella” i tossuda, que ja saps que ens soc un xic, per instint i necessitat, i segurament un xic desesperada, vaig buscar, buscar i buscar... per sort, o no... el número no s’havia borrat, i més tranquil·la em vaig quedar.
De fet, si em paro a pensar, tenir-lo em fa més mal que bé... quants de dies, desesperada, te intentat trucar... quants de dies enfonsada he esperat el teu missatge... i és que trobo a faltar els teus missatges, els que ens escrivíem sempre començant per un... ESTIMADA GERMANETA... ESTIMAT GERMANET...
Trobo faltar aquesta, per a mi ara, trista paraula... a qui em puc dirigir dient-li GERMANET... si, ja ho sé, a tu, a través del blog, o amb les meves cartes, o simplement parlant-te... però qui es dirigirà a mi, com a GERMANETA... ningú Robert, ningú... segurament tu des del teu espai, però no et sento, ni et veig, ni rebo missatges amb l’esperada paraula.
M’agradaria tant haver guardat un missatge teu, però no sóc de les que guarden missatges, o sigui que ni això puc tenir...
A vegades penso, i crec, que només podré saber que realment crec tot el que ha passat, quan realment, per mi mateixa, decideixi esborra el teu número del meu telèfon.

Et continuaré trucant, des del meu interior, per parlar de coses insòlites, o de coses importants.

T’estimo moltíssim GERMANET i et trobo molt a faltar.

Brígida

Laberint de sentiments

Definició:
Laberint, lloc format a base de camins entrecreuats que confonen al que està a dins, dificultant trobar la sortida.

Potser és on ara em torbo, al laberint del dol, del dolor, dels sentiments... el laberint de tornar a crea una nova vida... el laberint de trobar la meva pau, amb la teva pau... hi ha moments que sembla que entreveig la sortida, un raig de llum que m’il·lumina, però passat uns dies, torno estar al mateix punt de dies enrera.
En podríem dir laberint, muntanya russa, alt i baixos... però sempre acabem en una mateixa definició, passem uns dies somergits totalment en el dolor, uns dies els passem un xic millor, i llavors tornem a baixar de cop, pujades i baixades, que ens fan viure un món de dolor, de sentiments i records, on s’implica el cap i el cor, deixant-nos el cos desfet.
Ara crec, que sort en tenim, dels dies en que podem respirar, en que ens sentim un xic millor... com estar enfonsats en l’aigua, on de tant en tant, necessitem aixecar el cap, i treure’l a la superfície per respirar.
Fins ara, aquest dies no els sabia ni apreciar, germanet, no podia... el meu caparró, emboirat durant tants dies, no em deixava entreveure aquest tornar a respirar. També crec, que durant un temps, un mateix, lluita contra qualsevol fet agradable, contra qualsevol fet que ens faci estar bé, que ens recordi la vida sense tu, perquè unes veuetes no paren de dir-te que no tens dret a disfrutar.
I ens sentim culpables de qualsevol riure, de qualsevol alegria, de qualsevol dia especial, simplement perquè no ens creiem en dret de tenir una vida sense tu. Perquè qui pot pensar en una nova vida? Qui pot esperar un nou despertar? On puguem tornar a veure la natura com a natura, on podem tornar a apreciar els color, les olors... on podem especialment i simplement tornar a sentir la felicitat... Potser, i segurament ara la felicitat sense tu, no serà complerta, no serà sencera, però també, possiblement, el fet d’algun dia sentir, ni que sigui un bri de felicitat, ens faci sentir aquest moment amb més sentiments que mai.
Sé que és un tòpic, el dir que “tu voldries veure la nostre felicitat, veure’ns riure, veure la nostre alegria”, i segurament durant molt temps, fins i tot m’ha molestat que dia rera dia, ens repetissin aquestes paraules, però em paro a pensar... i si fos jo que hagués marxat? Que esperaria jo de vosaltres? Doncs segurament, el tòpic no seria tant tòpic, i realment és el que desitjaria de tot cor.
Per tant, deixant a banda, si és un tòpic o no, ara potser puc entendre, que la nostre alegria, és la teva alegria... que la nostre felicitat, serà la teva felicitat... i que el nostre somriure, acabarà sent el teu somriure.

Laberint entre paraules, entre pensaments, entre sentiments, entre tristesa, i potser i només potser, al final, entre una mica d’alegria, de felicitat...

Fa pocs dies, vaig trobar aquestes significatives paraules, no sé ni de qui són, ni qui les ha escrit, però si analitzo el contingut, potser en part, sempre des de la meva perspectiva, tenen part de raó,

EN EL CENTRE DE TU MATEIX, ESTÀ EL FINAL DEL VIATGE

Potser en el centre del laberint, trobarem el centre d'un mateix.
Doncs mirarem de continuar aquest viatge de dolor, i possiblement, quan descobrim el centre de nosaltres mateixos, el centre del nostre laberint, que segurament és on et trobarem a tu ben a prop, arribarem, potser no al final del viatge, perquè crec que aquest viatge ja ens acompanyarà tota la nostre vida, però sí al final d’una etapa, l’etapa del dol.

Germanet, per sempre junts.

Brígida

30-08-08 Una sortida molt especial...

Per la Carme, la iaia de la petita Dunia.

Carme per fi ja tinc ordinador, me'l van portar ahir dia 10.

Vaig mirar les fotos que tenia a la meva càmera, i quina sorpresa... en veure la foto de les estrelles al mar, t'enrecordes?
Tu em vares dir, "mira Mercè, sembla que hi hagin estels en el mar"
Vaig fer un crit d'admiració, "que maco!"
i al veure la foto em va venir el record del dia que varem passar tant meravellos, tant tranquil, com a mi m'agrada... feia un dia esplèndid.
Al veure el mar com el vàrem veure, estic convençuda que els nostres estels estaven amb nosaltres, rien i sentin el que nosaltres sentíem a dins nostre. I per completar el dia, quan tornàvem cap a casa, vàrem trobar una posta de sol preciosa, que també la tenia dins la càmara.

Tant el mar, com el cel, aquell dia estaven amb nosaltres, i tu ja saps perquè.

Jo penso que tu i en Manel, vareu fer un esforç molt gran per compartir un dia tant especial, per això la vostre petita Dunia us va voler regalar aquest dia tant especial.

Moltes gràcies a tots dos.

Mercè i Jordi.

P.D. Carme, dona-li les gràcies a la teva germana, el teu cunyat, i el teu nevot Victor, per voler compartir part del seu temps amb nosaltres. Sous tots molt especials!!

Continuaré caminant...

Observo sense veure, mirant des del refugi, que jo mateixa me creat...
Tinc orelles... i no sento, no escolto...
I és que em sento tan lluny, de tot lo del meu voltant...
Aquesta capa, que va començar sent fina, és més gruixuda que mai... he anat creant capa rera capa, per no fer-me tant mal.
I ara em costa travessar-la, l’esforç a de ser massa gran... de fet, tampoc mi esforço gaire, perquè aquí ningú pregunta, ningú qüestiona, ningú em diu el que haig de fer.
De fet ja poden dir, perquè ja estic tant aïllada, que només sento murmuris de tant en tant... sense entendre les paraules, sense ganes d’escoltar...
Però tot i això, m’hi sento insegura, trista i sola... i al final, si em paro a pensar, aquesta protecció que tant desitjava, tampoc em fa cap bé, perquè per més que em vulgui apartar de tot i de tothom, existeixen unes veuetes, que em qüestionen constantment.
A vegades germanet, l’energia se m’acaba, i les piles deixen de funcionar. Se que te promès lluitar, una lluita constant... però sempre existeixen dies, en què tot perd el sentit, i llavors és quan m’enfonso, quan les forces se m’acaben, per tornar-les a carregar.
Sé que continuaré lluitant, continuaré caminant en aquest camí d’entrebancs, i quan els entrebancs em facin caure, tornaré aixecar el cap.

No em rendiré Robert, tot i dir-ho amb la boca petita, t'asseguro que no em rendiré.
Tu em donaràs les forces, com fins ara has anat fent... però miraré de deixar-te dies, perquè volis lliurament.
I si algun dia en tens ganes, i tu ho creus convenient, vina a buscar-me amb les teves ales, i volem conjuntament. Potser des del teu espai, pugui veure amb esperança, que les coses ja van fent.

Ai noiet, com una rosa, has deixat la teva aroma, dins els meus pensaments... una olor, una fragància, que durarà eternament.
Cada matí quan em desperto, obro els ulls amb l’esperança, de tornar connectar amb tu... de sentir-te tant a prop, com fa dies et vaig sentir.

Et trobo molt a faltar, germanet...

Mil petons per cada dia, que t’arribin amb el vent.

Brígida

Uns dies amb més calma...

Hola rei, angelet meu…
Mai més ben dit, ANGELET MEU... dins aquest caminar tant difícil, dins aquest horitzó tant fosc, m’ajudes a veure un petit raig de llum... m’aportes persones meravelloses, persones que desprenen tant d’amor, tanta estimació que m’omplen una petita part d’aquesta buidor que porto a dins... tot i ser una infinita petita part del meu interior, en aquest moments s’intensifica, pel que significa que persones totalment alienes a la meva vida, amb unes simples paraules, amb uns senzills gestos, em donen una significativa esperança i em mostren i comparteixen part de la seva vida.

Diumenge vaig conèixer una família fantàstica, amb molt dolor Robert, amb molt dolor..., però amb un cor immensament gran. Sembla mentida que en aquests moments tant durs, aprenguem a treure i experimentar tant d’amor dins nostre, tanta tendresa... em diuen que al ser tu al gran, tu has aconseguit que els nostres camins es creuin, jo crec Robert, que entre tots ens ajudeu, ens ajudeu a trobar les persones adequades per caminar en aquest camí d’entrebancs.
La seva filleta és especial, tu ja ho deus saber... cuideu-la entre tots estimat, cuideu-la.

Dilluns vaig compartir el dia, les paraules, el silenci, les llàgrimes i les experiències amb una petita part d’una família encantadora... em van tractar com una més, i em vaig sentir a gust amb ells... Gràcies Carme per compartir el dia amb mi i part de la teva família, tot i que al acabar el dia vàrem parlar del poc que podem valorar els bons moments que passem, que per nosaltres les coses han deixat de tenir importància, estar amb vosaltres em va fer sentir bé, i això, ara per a mi, és el que compte.
Estic orgullosa de tu, Carme, pel pas que vas aconseguir fer... gràcies per compartir-lo amb mi.

Saps rei, sembla que aquesta setmana, després de compartir dos dies amb persones increïbles, envoltada del seu amor, els entrebancs s’han fet un xic més invisibles, han desaparegut un xic, els dies s’han fet una mica menys feixucs.

Però em continua preocupant no sentir-te més a prop, no poder connectar amb tu... oi que m’ajudaràs germanet, oi que m’ajudaràs???

Et trobo molt a faltar...

Robert, m’agradaria dedicar un petit escrit a la família del teu nou amic Marc, perquè demà, tot i estar lluny, estaré pensant amb la seva estimada família.

De bon matí t’enviaré una alenada d’aire fresc,
perquè despertis amb la ment un xic més buida.
Durant el dia, t’enviaré un raig de llum,
per omplir-te de la seva energia.
A la nit, entraré als teus somnis,
per dir-te senzillament que t’estimo.
I així anirem passant els dies,
junt, però separats
a prop, i a la vegada lluny.
Tu ets en mi, jo soc en tu.
I dia a dia, t’ajudaré a mirar endavant,
t’ajudaré a trobar la teva pau.
Perquè la teva pau, és la meva pau,
perquè la teva tranquil·litat, és la meva tranquil·litat,
perquè el teu somriure, és el meu somriure,
senzillament perquè en la teva felicitat
trobo la meva felicitat.

Un petó ben fort per vosaltres família. Us envio tot el meu amor.

Mil petons germanet, t'estimo moltíssim.

Brígida.

Pensaments... plantejaments...

Inquietuds, apareixen sorprenentment, en els meus pensaments... plantejaments, que em destrossen per dins, i em lien interiorment...
A vegades, fins i tot, em plantejo si realment sé qui sóc, si realment el meu comportament està lligat a la meva manera de pensar...

Pensaments que em turmenten, que fins i tot m'arriben a incomodar...

Suposo que plantejar-te la vida que un mateix porta, després d'una maleïda experiència com la nostre, a de ser normal..., suposo que sí.
Però em preocupa haver arribat a viure en una vida que no em pertoca...
Tampoc crec que sigui un bon moment per decidir depèn de quins aspectes de la meva vida... primer de tot, bàsicament, perquè crec que haig d'aconseguir aprendre una mica més de mi mateixa, i extreure tot el que porto actualment dintre meu des de la teva marxa.

Perquè un ha de passar per aquest infern per poder valorar alguns aspectes de la seva vida??

Vivim en una societat que va massa depressa per poder assentar-nos a plantejar el que realment volem, el que estem fent, el que desitgem... seguim amb passos gegants empesos per la velocitat i les influències que ens arriben des de l'exterior, i poques vegades ens parem a pensar si el nostre camí és el que realment el nostre cor vol seguir, seguim les pautes de la societat, el que ens han fet creure que em de seguir.
Crec que m'ha tocat pagar un preu molt alt, massa alt, per plantejar-me la vida, per veure que d'alguna manera no puc continuar vivint dels altres, que m'haig de valdre per mi mateixa, i que haig d'escoltar-me un xic més, per no dir molt més.
De petits tot era més fàcil, oi Robert, llavors no decidíem la nostre vida, els papes ja pensaven i planejaven per nosaltres...

I ara escric, i ara dic el que porto a dins, però després d'un tancar i obrir d'ulls, els pensaments tornen a canviar... una vegada i un altre...
A vegades penso, si m'estic tornant boja..., com pot ser que aquest meu maleït caparró no para de castigar-me...
M'agradaria que en molts moments em deixes en pau, llavors, potser, podria estar més a prop TEU.
Fa dies que et sento lluny, massa lluny, que el meu interior no és capaç de concentrar-se i comunicar-se amb tu... és com si d'alguna manera el meu cor es tornés a tancar per no veure la realitat, per no haver de suportar tant de dolor. Penso amb tu, si, penso amb tu cada dia, però no et puc parlar, em costa sentir-te, em costa escoltar-te...

Robert, tantes vegades te demanat ajuda rei, tantes...

A vegades em sento egoista i bruta per dins, perquè m'invedeixen pensaments que no vull tenir,
“m'has deixat ben sola, amb un pes massa gran per a mi, tant de bo en el seu moment, m'hagués tocat a mi... tant de bo... tu series més valent, tu te'n podries ensortir millor...”
Tantes paraules, tantes frases que invedeixen la part més sana de mi...

I és que encara a hores d'ara em costa acceptar la realitat, i és que encara a hores d'ara t'espero trobar en el meu espai, en el nostre món, en els carrers de la nostre població...
Quan els meus pensaments s'endinsen en pensar en un MAI MÉS... el meu cos l'expulsa, com qui no vol res més...
I és que ara la paraula MAI MÉS, no la suporto, no et pots imaginar la ràbia que m'arriba a fer.

Últimament em sento EGOISTA i ENVEJOSA, dos adjectius que mai m'havien definit, i que ara no puc parar de sentir.

Enveja dels que tenen el que jo ja no tinc, la presència física d'un meravellós germà, les il·lusions trencades en un segon, el no poder compartir parts de la meva vida amb tu, com els altres poden fer...

Egoista per no saber compartir l'alegria dels altres, la felicitat dels altres, els fets importants a la vida dels altres... i és que per a mi, l'alegria que em pot provocar algun esdeveniment d’algú del meu voltant, va acompanyada de la tristesa i el dolor que em provoca pensar que tu no ets aquí per compartir-ho amb nosaltres. Egoista per no pensar i preocupar-me més pels altres, perquè el meu cap està massa capficat per altres coses, massa capficat pel que no tinc, i voldria tenir per davant de tot i de tothom.

Et trobo molt a faltar...

Brígida

Em porta massa records...

Ja estem de festa major al poble… els papes han marxat de vacances per no estar aquí... nosaltres marxem avui...
JO... jo encara no em sento amb prou forces, ni amb ganes, d’estar-me al poble de festa... els records... trobar-te amb la gent que fa temps que no veus... la suposada alegria que has de compartir... la rutinària pregunta que et solen fer “com estàs?” “com et va?”... i la resposta que no tinc ganes de donar... senzillament no tinc ganes de compartir l’alegria dels altres, potser sí, potser sóc un xic egoista, potser hauria de sentir-me bé amb l’alegria dels altres, però no en tinc cap ganes, no em sento preparada.
Encara recordo quan en una de les festes majors, quan encara eres menor d’edat, et vaig convidar a veure... massa records Robert, massa...
Els records, quan els tinc a casa, puc plorar, puc riure o puc cridar..., però quan sóc fora de casa, envoltada de gent, els records em fan massa mal, perquè no puc treure el que em provoca per dins, perquè em toca aguantar-me i dissimular...
Dos bons amics ens suportaran aquests dies, a vegades penso que fan massa per nosaltres... que no tenim cap dret a carregar-los tant sovint... però amb ells ens sentim bé... amb ells puc ser com són, sentir el que sento, i comportar-me com realment estic... em respecten els silencis, em respecten els plors, em respecten el meu comportament... i em pregunten el que em ve bé de fer... tot i que la resposta pugui ser RES... entre tots intentem fer el que em pot anar més bé, on em puc sentir millor.
Amb ells em sento amb forces per afrontar diverses coses, amb ells i amb en Txema, puc aconseguir moltes vegades donar algun passet endavant...

Ai Robert, una vegada varem parlar d’amistat, i gairebé tots dos varem acabar plorant... però ara sí Robert, ara si et puc dir que tinc amics de VERITAT! Dels que es compten amb els dits d’una mà, dels que sempre i per sempre estaran al teu costat.
M’hagués agradat que els haguessis pogut conèixer, però suposo que amb la cara que et veig quan miro el vídeo o les fotos del casament, mentre en Carles em llegia el vers, vas poder apreciar el que realment signifiquem un per l’altre.

Veus, en alguna cosa he pogut ser afortunada... en tenir els pares que tinc, en conèixer en Txema, en poder trobar l’amistat de veritat amb en Carles (que crec que poques persones poden tenir) i en tenir-te a tu de germanet... però la fortuna m’ha jugat una mala passada, tot i això suposo que tu necessites que tiri endavant, que sortir d’on ara estic, per poder continuar agraint tenir les persones que tinc al meu costat.

Robert t’estimo, t’estimo moltíssim...gràcies pels anys que hem compartit... gràcies per continuar al meu costat.

Brígida

El dolor... la por...

Ai Robert, dilluns un dolor físic em va deixar fora de combat... vaig patir, vaig patir molt, però en tot moment em repetia una i altre vegada... això no és res comparat amb el dolor que pot arribar a fer el cor... res comparat amb el dolor que em provoca pensar en una vida sense tu... res comparat amb el dolor que conviu amb mi des de la teva marxa...

Dilluns havia de ser un dia bonic, compartint amb una bona amiga, i amb la oportunitat de conèixer un nou angelet... però el meu cos em va fer la punyeta, i tot i poder compartir el dia amb la Carme, res comparat amb el que ella havia planejat... si Robert, en tot moment em va fer de mami, i em sap greu tot el que va haver de suportar... GRÀCIES CARME!!!
Però tot i això, vàrem poder estar juntes. És una dona increïblement plena d’amor i amb un cor immensament gran.
També vaig poder arribar a conèixer una persona increïblement sensible... la Sandra... una persona amb una veu suau... la seva veu, és com la música dels àngels... dolça i tendra... la seva carona... desprèn una sensibilitat immensa..., i els seus ulls arriben a calma fins i tot un cor destrossat, fins i tot un cos adolorit...
Tot i el que ella està passant, va voler passar un retet amb mi, i no puc deixar d’agrair-li l’esforç... GRÀCIES SANDRA!!!
Ai Robert, no pararé de donar-te les gràcies per fer creuar els nostres camins... me quedat amb les ganes de conèixer, de parlar i compartir amb ella... esperem que aquest dia arribi aviat...

Robert, avui el dolor és superior..., el cor em fa mal, el pit m’oprimeix, i el cap i el cor em fan la guitza i no em deixen descansar.

DIJOUS... dia 07/08/08... masses coincidències... masses records... i masses hores per pensar... i intento fer coses, i el meu cos es cansa... i intento desconnectar, i el meu cap em domina... potser cada dia sóc més conscient de la teva absència... potser en mica en mica vaig posant els peus a terra, i deixo de volar, i m’adono del que realment ha passat en les nostres vides... tinc por... tinc por de no saber suportar aquest dolor... tinc por de tenir per sempre més aquesta ràbia que encara m’acompanya... tinc por de no saber perdonar a l’atzar, aquesta mala jugada que ens ha donat la vida... por de no haver tingut prou temps per estar amb tu, prou temps per aprendre de tu, prou temps per disfrutar de tu... i és avui que aquesta por em domina i em bloqueja el cap i el cor, i em bloqueja el cos... em sento cansada... suposo que en part també és normal... però em sento cansada i em fa por no saber sortir d’on ara estic... En mica en mica he notat petits canvis en mi, la majoria, crec que positius... però a vegades s’apodera de mi aquesta por a no saber-ne sortir del tot... aquesta por a no veure el final... però tot i això tinc una petita esperança, sobretot perquè sé que tu estàs en mi... intentant-me aixecar quan el cos es cansa... intentant-me ajudar a veure un xic de llum... i fent-me notar que sempre estàs aquí...

Avui m’entrego a tu per volar al teu costat...

T’estimo germanet, cada dia més i més.

Brígida.

Algunes petites coses de la nostre vida...

Ai Robert, com et trobo a faltar…
Els records a poc a poc venen a mi, però em costa parlar del passat, d’un passat al teu costat, d’un passat de records, d’emoció, de sentiments...
I és que, de petit, amb poques coses érem feliços...
Tu amb un cotxe i unes quantes fustes ja estaves content, i durant uns anys, ens vam dedicar a construir garatges amb quatre fustes, que desprès cremarien al la llar de foc que tant ens ha acompanyat, i representant carreteres per on fèiem passar els teus cotxes...
Ens distrèiem amb ben res... de tant en tant, també jugàvem amb en Ken i la Barbie, sobretot quan em van regalar el cotxe d’en Ken..., i ens muntàvem les nostres pel·lícules.

Que innocents en aquells moment, i que bonic hagués estat continuar sent innocents...
Amb el temps, la societat, potser ens va fer un xic més ambiciosos... i la felicitat de petits, amb poquetes coses, va minvar un xic...
En definitiva, al final, la majoria caminem cap on ens fan caminar, i ens acaba dominant efectes externs, que ens porten en certa manera a convertir-nos en la societat de consum que ens envolta.
Ara les coses han canviat... Com no poden haver canviat després de la teva marxa???
En mica en mica, vull aprendre a viure de petites coses, de petits esdeveniments, que potser, per a mi, tenen un valor diferent, i acabaran donant un afecte positiu en mi, que realment és el que necessito.
Actualment, crec que, observant el cel ataronjat quan el sol s’amaga, o simplement contemplant les fulles d’un arbre..., o sentint el vent a la cara, l’aire fresc del matí, el soroll de l’aigua del riu, l’aigua del mar quan xoca amb les roques, o caminar sota la pluja... en certa manera, i en certs moments, em donen tranquil·litat i confort intern, i ara segurament, amb això en faig suficient, i amb aquestes petites coses, en petits moments, puc sobreviure al dolor intern... potser, més endavant, aquestes coses em retornaran un xic la felicitat que sentíem de petits, amb les coses més simples...
Crec que ni tu ni jo, mai em set molt ambiciosos, però ara puc començar entendre què és important o em sembla important per a mi...

A casa mai han set de seguir la modernitat, em viscut fins fa pocs anys sense sofà, sense microones, sense extractor... i un seguit de coses que molta gent no hagués set capaç de fer... i sobretot hem viscut sense calefacció, però amb l’estufa de llenya i el foc a terra en fèiem prou... t’enrecordes de la mandra que ens feia pujar al pis de dalt, a dormir, o a dutxar-nos... quina fred!! sempre pensàvem... però més endavant vam tenir una estufa a cada habitació, llavors era quan saltaven els ploms, perquè enceníem totes les estufes de cop i no tenim prou potència elèctrica... jejeje... i tota la casa sense llum.
Quina fred cada nit quan ens posàvem al llit... però nosaltres ens sentíem contents de viure on vivíem... em sembla que a tots dos ens agradava la nostre casa... quants records em porta...
Encara m’enrecordo quan obríem la porta principal amb aquella clau tant gran, que no ens podíem endur enlloc, i la deixàvem a sota la porta... fins que un bon dia, un nen va amagar la clau, i després els papes van voler posar un nou pany, per tenir una clau petita per cada un.

Si és que em poques cosetes, un pot arribar a ser feliç, oi que si germanet... però sense tu... sense tu no ho puc ser... sense tu se m’endinsa la por i el dolor... sense tu em costa voler gaudir d’aquests petits racons, d’aquestes petites coses, d’aquest petits regals que ens pot donar la vida...

T’estimo moltíssim!!

Brígida.

Mil gràcies per tot...

Divendres vaig tenir la necessitat de tornar aquest espai amb tanta màgia, necessitava calmar el meu interior, necessitava respirar aire fresc, necessitava olorar altre cop l’olor de l’aigua dolça envoltada de l’olor de la nostre natura, necessitava sobretot soledat, silenci, tranquil·litat...
Rei, tu i en Txema em vau acompanyar per no sentir-me tant sola... per poder disfrutar de vosaltres, de dos persones tant importants per mi, de qui m’ho ha donat tot, i qui m’ho està donant ara... tu en el teu espai, ell en el nostre... us necessitava a tots dos, units en un ball de silenci, d’aquesta natura que em dona tant, amb la seva preuada música de fons, la música de l’aigua, la música de l’aire... de les fulles dels arbres quan es mouen, del nostre caminar...

Vam estar sols, ningú en aquest petit racó, només tu, jo i en Txema, i les meravelles del lloc... tu vas aconseguir el que vaig desitjar durant el dia...

Aquests últims dies, em sento tant trista per dins, em sento defallida, deixada anar del tot... però em deixo sentir, em deixo fluir... divendres vaig tenir un respir dins aquest estat de desànim..., un sospir del teu alè en l’aire, la teva abraçada dins l’aigua...

Ahir, dissabte, tot sopant, al costat de l’aigua del mar, sentint la seva remor, mentre notàvem l’aire a la pell, només una estrella, només una llum en la foscor de la nit, brillant amb totes les forces, donant-nos la màgia de la seva llum... ahir només TU vas abraçar el meu interior, per retornar-me un xic la serenor...

Demà, dilluns, segon aniversari de casats sense tu... però agraint-te en tot moment haver estat allà en el seu moment... deixant-me disfrutar de tu, en un dia relativament important... Obrir els ulls, i veure tota la gent que t’estimes junts en un mateix espai, units en un ambient d’alegria, de felicitat..., no tinc paraules per poder descriure el que mai més tindré... potser per això em sento tant buida per dins...

Et trobo tant a faltar, trobo a faltar la teva presència, el teu mig somriure, la teva mirada... ho trobo a faltar tot de TU.

Mil petons estimat germanet.

Brígida

Aprenent a viure sense tu...

Moltes vegades em pregunto perquè, després d’una pujada, apareix una baixada en picat... una baixada on els entrebancs que es troben a l’hora de pujar, desapareixen miraculosament... on el sentir-te sola, s’intensifica per moments...
Tot i això rei, semblen que les coses han canviat, potser el meu interior s’ha cansat d’enfadar-se, de castigar-se amb pensaments desgaradors, amb pensaments insensibles ... però sento que el meu cos s’ha tornat evadir-se en el dolor, en la tristesa... i m’hi deixo anar, i em deixo sentir, potser perquè no tinc ganes d’enfrontar-me aquests fets, d’intentar-los evitar... potser perquè em sembla, i només em sembla, que hi ha alguna cosa a dins meu que ha entès que tot el que sento, el que experimento, ho haig de suportar i analitzar, i aprendre de cada sentiment, per poder seguir endavant...
Vull sentir-te dintre meu, vull que m’acompanyis dia rera dia..., se que actualment ja ho estàs fent, però jo no sempre ho noto, jo no sempre et sento...
Aquest món on vivim no ens permet tenir el temps necessari en cada moment, temps per estar amb nosaltres mateixos, en silenci, per comprendre cada part del nostre cos, per entendre cada sensació...
Germanet algun dia aprendre a seguir endavant amb la meva vida, però de moment necessito anar pas a pas, com una formigueta, que a poc a poquet arriba a tot arreu...
Vull creure que arribarà un moment que aprendré a conviure, amb les alegries, al costat de la pena... del dolor que tu no siguis aquí, per compartir amb mi la suposada felicitat... perquè els fets que suposadament m’han de proporcionar felicitat, ara sento que no es possible... ara el dolor i la tristesa tenen més pes.
Sóc feble en molts moments, però d’aquesta feblesa crec que aprendre a tirar endavant, potser més lentament del que voldria, però ara entenc que necessito paciència... de res en treure de cansar-me de lluitar, de res en treure d’enrabiar-me al veure que passa el temps...
Potser ara em perdo coses que no voldria, però mai serà tant important com el que ja he perdut, TU, una de les persones més important a la meva simple vida.
Una de les coses que encara actualment em fan ràbia, és tot el que tu t’estàs perdent, tot el que tu ja no pots viure... diuen que aquesta ràbia, que aquesta impotència, no només és pel que tu germanet t’estàs perden, sinó pel que nosaltres perdem sense tu, de les il·lusions perdudes amb la teva marxa, i potser si estimat, potser si que també som una mica egoistes, i el nostre interior, s’enrabia per tot el que em perdut nosaltres...
Estimo cada part de tu, cada gest viscut, cada experiència amb tu, cada caminar al teu costat, cada racó on apareixes tu, cada indret on em estat, cada part de la teva habitació, cada paraula que ens em dit, i les que no ens hem arribat a dir, cada record, cada somni... tot el que tingui relació amb tu, ho estimo com si fossis tu.
Ara sé que començo aprendre a estimar, o si més no, a entendre de quina manera estimo... abans ningú m’ho havia preguntat, ningú m’havia ensenyat a valorar els meus sentiments, a interioritzar-los, a sentir-los de la manera que ara sento... per això, et dono les gràcies, per ENSENYAR-ME A ESTIMAR.

Avui em sento buida, em sento deixada anar, no controlo el que penso, no controlo els meus moviments... avui em sento sense sentit.

Mil petons germanet, ESTIMEM-NOS FINS A L’ETERNITAT.

Brígida

La màgia d'un indret...

La màgia d'un indret pot il·luminar un cor apagat...

LA FORADADA, un descobriment extraordinari de la naturalesa que ens envolta, on el sol, les pedres, i l’aigua s’uneixen per oferir un miracle..., on el soroll de l’aigua, mentre cau amb força, ens omple de sonors espectaculars, i el riu tot content, continua el seu curs envoltat d’un bosc frondós, i les seves roques.

Avui l’aigua m’ha refrescat el dintre i el fora del meu cos..., els pensaments, les emocions, els sentiments… sota la cascada, d’aigua pura, neta i freda, el meu cos s’ha unit a la teva natura, arribant a formar part d’una única cosa, d’una única llum…

He caminat descalça pel riu, seguint el curs de la seva aigua, per fugir de la multitud, fins arribar en un indret, on m’he banyat tota sencera. L’aigua freda m’ha envoltat, de tu, de mi, i junts hem disfrutat d’un bany tranquil·litzador i per moments reparador.
Me tornat a sentir viva, i he plorat de tranquil·litat, eren llàgrimes de la calma i la pau que he experimentat.

Tot i la soletat, avui m'he sentit acompanyada.

Potser a arribat l’hora de valdrem per mi mateixa, de caminar al teu costat, i descobrir cada nova cosa, perquè ara ja no em sento sola, ara sé, que vagi on vagi, tu estaràs sempre amb mi, tu m’hi acompanyes...
Avui sento que he fet un paset endavant, potser per tornar enrera, però ara ja m’és igual, ara sé que poden existir dies, en que tot el que m’envolta tingui algun significat.
Sento la necessitat de descobrir espais com els d’avui, que tot i que ja el coneixia, avui a estat del tot especial.

Te trobat tant a faltar...

Un petó angelet del meu cor, per sempre i com sempre junts farem aquest camí.

Brígida

P.D. Com sempre, les imatges valen més que mil paraules.

Gràcies a una persona que ni tant sols conec, ni tant sol he vist mai, avui m'he decidit a visitar aquest indret, gràcies d'ons a ell, que sense saber-ho, em les seves paraules, qui ni tant sols van dirigides a mi, m'està ajudant.

Sense tu...

Immensa solitud,
sense tu, sense el teu somriure,
gran desesperació,
el futur, el passat, el present,
pensar en tots i cada un dels temps,
desesperació i incomprensió
I un, perquè?
Cap resposta
I un, on ets?
Cap resposta
Et trobo a falta...
Cap resposta
I et vull abraçar,
i amb el balanceig
quasi caic a terra.
I et vull parlar,
i a vegades em sento inútil,
parlant i no et veig
no escolto la teva veu.
I de cop els pèls de punta,
una brisa encisadora
em toca la meva pell,
i cada part de mi
s’estremeix i es relaxa,
i s’endinsa en l’immensitat,
del que no és veu...
del que no s’entén...
del que ningú t’ha ensenyat,
del que potser,
sense més ni menys,
et dona una mica més.

Gràcies rei...

Mil petons i mil gràcies.

Brígida

Per vosaltres... de mi, del meu germà

Avui només puc dedicar aquest espai a unes noves amigues, que tu m’has aportat...

Dunia, un nou estel que brilla en el cel…

Ullets de cel blau, de mar,
ullets de tendresa i d’amor.
Somriure de princesa,
d’alegria i de felicitat.
Has escampat la teva llavor,
i arreu va creixen,
tot el que vares deixar,
A poc a poc, sense presa,
per ser més pur, superior.
Va madurant lentament
amb tu conjuntament,
perquè ets tu qui els nodreixes,
qui els estima,
qui els alimenta,
de la set del dolor
de la gana, de la por.

En un dia com el d'ahir, els meus pensaments es van endinsar amb tots vosaltres, la seva gran i estimada família.

Mil petons i abraçades, ahir, avui i tots els dies.

Brígida

Un fet molt espacial...

Robert, aquest és l’escrit que van rebre els papes el Juliol del 2007, conjuntament amb la foto que resta col·locada sempre en un dels racons dels teus records.

MONT BLANC 2007

De ben segur que mai oblidaré aquelles paraules que vares dir. Tu volies que vingués a muntanya amb mi. La veritat és que des d’aquelles rutes que jo pujava a la Salut tot depressa envoltat d’uns nois, entre ells en Robert, que pujàvem a quatre grapes amb menys esforç que el meu, no havíem coincidit.
No sé si estic fent bé escrivint aquestes ratlles. Millor dit, no estic segur d’estar fent el correcte, però tinc el ple convenciment de que necessito fer-ho. Des d’aquell moment vaig saber que a la propera muntanya important jo me l’enduria.
Vosaltres vàreu deixar clar a l’Amera que tothom havia de dir el que pensava sense por i no guardar-s’ho. Jo ara us ho dic. Essent sincer no sé si ho faig egoistament, per mi mateix, per sentir-me una mica millor havent complert aquesta promesa que em vaig fer.
Havia somiat moltes vegades en fer aquest cim i la primera imatge que em venia al cap era aquesta, en Xavier, jo i el record d’en Robert. Vull que sapigueu que el vaig tenir ben present i quan les dificultats apareixien m’era més forta la seva empenta. Havia adquirit el compromís de pujar a dalt amb el seu record. Quan el vent em glaçava la cara i els cabells, quan el pas era fatigós i mancava aire, quan la pujada era forta, o quan el pas d’arestes era estret i vertiginós... d’alguna manera el compromís i el record em feien tirar endavant com si estigués ben reposat, com si d’aquells nois que pujaven a la Salut es tractés.
Les darreres arestes gairebé les vaig fer corrent, amb el neguit de ser més aprop que mai del cel i amb una satisfacció molt gran.
Per dur a terme tot això he comptat amb la immensa complicitat d’en Xavier, de qui només puc dir que és una bona persona i a qui només van mancar dos segons per compartir el compromís de pujar amb el record present d’en Robert. No n’havíem parlat moltes vegades però només ens va caler una mirada per saber què i com ho havíem de fer. Per un moment vàrem deixar de notar el fred i el cansament i vàrem desplegar els colors del vostre Robert prop dels 5.000 m d’alçada.
No gaire res més, sapigueu que fem tot això amb el màxim respecte i amb la millor intenció del món.
Altrament però, si us arriba a ofendre (cosa que també entendríem), us demanem es disculpes més sinceres de tot cor.
Una abraçada molt forta de part de tots dos i tot esperant que aquesta foto romani d’entre els records del vostre Robert.
Nosaltres no oblidarem mai que hi vam pujar amb ell...

Xavier i Paco

Com pots veure, tots pensem amb tu, tots et trobem a faltar, tots tenim moments de pensaments per tu, tristos, d’enyorança o de records... a tots ens han tret una part de la nostre vida... aquesta part ets TU.

Mil petons per en Xavier i en Paco, i per tots els que estan amb tu.

Brígida i Mercè.

P.D. La samarreta que porten en Xavier i en Paco, la varen fer els teus amics, i des de que ens la varen regalar i per sempre, la portem amb nosaltres molt sovint. Va ser un gest molt significatiu.

Gràcies Paco i Xavier, per nosaltres va ser un fet que ens va arribar al cor, en forma del vostre amor i estimació cap el meu germà, el nostre fill.

GRACIES A TOTS.

Compartint Santa Brígida amb la teva presència...

Divendres 04-07-08, comença la tarda, i el meu caparró ja no para de castigar-me amb petits pensaments de plantejament i hipòtesis d’un dia encara per passar.
“ si em sentiré bé... si em sentiré fora de lloc... si sabré que dir... com seran... com serà el meu comportament... ” un sense fi de “ I SI “, que no paren de treure’m les ganes d’intentar disfrutar d’un dia en companyia poc coneguda...
Va passant la tarda i les poques ganes van creixent...
Hora d’anar a dormir, i els nervis, pel nou dia, m’omplen l’estómac d’un dolor en moments insuportables... de punxades incontrolables... els ulls em pesen de cansament, però el rebombori interior i els canvis de pensament, no em deixa poder descansar tranquil·lament i perdre’m en un son reparador.

Dissabte 05-07-08, pel que sembla, en algun moment de la nit, els meus ulls van abatre el meu remolí interior, i el cansament, va poder per fi, empenya al descans.

Sona el despertador, i amb mandra i un xic de son, m’endinso en una dutxa recuperadora. Sembla que algun angelet durant la nit, m’ha acompanyat amb una melodia tranquil·litzadora, i les pors, i els “ I SI”..., han desaparegut, deixant pas, a les ganes de conèixer i d’aprendre d’aquest nou dia i aquestes noves companyies.

El grup s’endinsa en conversacions que ja no em semblen tant insignificants, i els silencis, les mirades, i les petites paraules tenen sentit, i obtenen el necessari respecte...

Espacialment avui, la muntanya s’ha fet més bonica, més espacial... serà per la bona companyia... per l’amor que es respira envoltada d’aquestes noves persones...

Ens acompanyen bones amigues de camí, i ens envolten de colors per alegrar-nos els nostres ulls... varietats de papallonetes ens segueixen, i ens deixen gaudir de la meravella del seu vol, dels seus colors, i de les seves diverses formes...

El verd, tant verd, tant brillant, i de tants diferents colors dins un mateix color... ens inunden els pensaments de tendresa, d’amor, que compartim uns amb els altres, conjuntament amb el blau de l’immens cel que ens envolta, que ens regala tantes coses, simplement observant-lo... avui ens invita a mirar-lo amb els seus estels de colors, dels parapents que volen sobre nostre, i ens deixen gaudir d’aquest vol tranquil·litzador, i imaginari.

Juntament a totes aquestes diverses coses que ens acompanyen, ens acompanya una nova companyia, de persones alienes a les nostres vides, que a poc a poc, entren en el nostre cor, i estant dia rera dia en un petit o llarg moment, dins el nostre pensament.
Potser perquè els nostres sentiments actualment resten oberts a tots, oberts a treure i rebre amor, dolor, sentiments, somriures, plors... i sense esperar res de la vida, rebem d’ells més coses del que poguéssim imaginar... potser perquè ja no tenim res a perdre, i lo perdut, físicament, ja no es pot recuperar...

Avui, en el nostre indret, ens cobreix el vol del teu amor, de la teva calidesa, i la teva suau tendresa, i aquí, a dalt de tot, ens envies l’aire que en un dia com avui necessitem..., aire fresc, pur, que dona ganes de respirar, de palpar, de sentir en la nostre pell... i ens deixem sentir i ens deixem cobrir de tot el que avui ens estàs regalant i oferint, perquè un dia pugui ser senzillament així, ESPECIALMENT BONIC.

Gràcies a tots per la vostre companyia, els vostres silencis, les vostres mirades... perquè sense parlar, un pot dir més i oferir millor... perquè sense explicar, un pot comprendre i entendre els del seu voltant... perquè sense conèixer un pot donar més del que té... i sense saber-ho pot ajuda algú desconegut... perquè parlant, conversant, menjant, jugant i compartint és pot fer créixer un xic d’esperança dins una persona que ha perdut la il·lusió a la vida.
Han aparegut somriures, jocs, bromes, converses, silencis... i en mica en mica, cadascú a anat donant una part d’un mateix, sense res a canvi.

Doncs per tot això, GRACIES A TOTS, per passar unes horetes de la vostre vida amb nosaltres, i a tu Robert, per donar-nos forces i ganes per participar d'aquest dia en el teu espai, on voles lliure i aculls a cada nova persona que et vol compartir.

Un petó ple de nous sentiments a tot el grup.

Germanet, aquest és el bonic dia que vàrem compartir a Santa Brígida el dia 05-04-07.

Com sempre i per sempre, et trobo molt a faltar, i l’enyorança en certs moments, m’omple de tristor, per deixar pas a una nova sensació.

Brígida