dijous, 13 de novembre de 2008

La tardor... un bon exemple de tornar a començar...

M’AGRADAVA la tardor… el color de les fulles, del conjunt dels arbres, la combinació d’una gamma embolcallant el bosc…
L’olor a terra humida, a fulles caigudes, al endinsar-nos-hi a poc a poc... caminant entre mil colors...
Sentir el soroll de les trepitjades sobre les fulles, que cobreixen el camí de l’amor...

Veure-les caient de l’arbre, en el seu bonic traçat... lentament surant en l’aire, fins caure reposant, esperant el seu nou destí...
Observar a la llunyania l’espectacle de colors... grocs, ocres, verds, marrons i ataronjats es barregen, dibuixant l’alegria d’una nova tardor.
I aprendre de la saviesa dels arbres, de la seva força, del seu sacrifici, d’un tornar a començar... tot i saber del cert que tornarà una nova tardor...
La nuesa a finals de temporada, indefensos, sense les seves estimades fulles, exposats a totes i cadascuna de les inclemències que ens pot portar el temps.
Per de nou, aixecar la mirada, i tornar a lluitar... canalitzant el seu dolor al despendre’s de les que en d’altres estacions han estat tant important... les seves companyes de viatge, que segurament sense voler-ho, marxen lentament.
I sense més ni menys, quan aquests bonics arbres, a nosaltres en veuen arribar, continuen somrient abraçant-nos amb estimació.
A la tardor, hivern, primavera i estiu... ells continuen sempre aquí, amb els braços ben oberts, escampant el seu amor.
Saben que vindran noves fulles, noves companyes de camí, però sempre recordaran una a una, les que ja no estan aquí. Això no els priva de continuar existint, i dia rera dia, estació rera estació, lluitar per continuar vivint.

Com totes aquestes fulles, tu Robert, abraces el meu cor, i em transmets dia rera dia, més i més amor. Lluitaré per aprendre canalitzar el meu dolor, i sense res a canvi, escampar el meu amor. Aprendre des de la nuesa, a obrir tot el meu interior.
Com un arbre despullat, indefensa, però plena d’estimació, vull continuar somrient, i tenir-te cada dia, més i més present.
T’envio tot el meu AMOR.

Avui puc tornar a dir que... M’AGRADA LA TARDOR.

T’estimo germanet, cada dia més i més.

Brígida

5 comentaris:

natalia ha dit...

Precioso Brigida realmente precioso de verdad!!!!
hoy leo en tus palabras algo de alivio y me alegro mucho de corazón.
Muchas gracias por tu ayuda de verdad que me llega tu cariño guapa!!!!1
Un fuerte abrazo
Natalia

LA IAIA DE LA DUNIA ha dit...

ESTIMADA BRIGIDA, AVUI m agradaria igual que tu fe un nou canvi. UNA nova esperança està en camì, i voldria poder senti dins el meu cor, aquelles cençassions, que en aquell temps em feian çe feliça, si vols juntas tu en el teu cami i jo en el meu, però juntas.ja saps que ets espeçial per mí, molt importan. UNA ESTIMADA

marina ha dit...

Estimada:
Sembla que vaig veiguent com serà el pas del temps amb tù.
I és com ens diuen a CA N ´EVA, APRENDRE A VIURE AM AQUEST DOLOR.
Sembla que poc a poc vas intentant.. a mi encara em costa i a vegades voldria rendir-me.

Brìgida el que mès m´ha emocionat és el teu escrit "BUSCARÈ"
és IMPRESSIONANT..com pots arribar a expresar tant bè el que altres pensem i no sabem com explicar- nos.
UN PETÒ MOLT GROS A TÙ I ELS TEUS , I COM SEMPRE EL MÈS TENDRE PER EN ROBERT..

marina ha dit...

UN PETÒ MOLT FORT , MERCÈ ..
NOMÈS HAVER CONEGUT LA BRÌGIDA I HASVER PASSAT UNA TARDA AMB ELLA..
OS CONEC A TOTS...
ÉS ENCANTADORA..
SEGUIM ENDEVANT MERÇE, SEGUIM.. DIUEN QUE TINDREM SEMPRE EL DOLOR..PERÒ VEURE´M UNA ESCLETXA DE LLUM...
AGAFEM-SE BEN FORT.. I CONTINUEM...
UN PETÒ . MARINA

Xarnego ha dit...

Ja no hi son els cuadrets a les balconades,
encara queden restes, de castanyes
a les jardineres rodones de la plaça,
hi tan records que sempre queden
i deixen rastre………..


et llegeixo.