dimarts, 4 de novembre de 2008

Buscant un nou camí...

Cansada de ploriquejar amb mi mateixa... de no voler ser “ l’ai pobrica” de la gent, però mostrar-me a mi mateixa com a tal..., de voler fer-me creure que estic bé, i a la mínima recaiguda tornà està fatal... m’agradaria obrir-me camí cap un futur amb una mica de color, on compti amb mi mateixa i per mi mateixa. On vulgui canviar jo i no voler fer canviar als que m’envolten. On comenci entendre que el problema el tinc jo i només jo, que sóc jo que tinc la potestat i la necessitat de canviar la meva vida actual i la visió que he tingut fins ara de la vida, i que si no ho faig jo per mi mateixa, ningú em donarà una bona “sacsejada” que em serveixi, perquè fins que no sigui jo, conscient del que vull i el que necessito, no podré seguir endavant. Sóc jo i només jo qui pot canviar la meva vida actual i millorar el meu futur...

I només amb la força que tu em transmets, podré seguir caminant, i amb el teu amor, podré desviar-me del camí on ara estic, per seguir la drecera a la meva felicitat... puc entreveure que la meva felicitat serà la teva felicitat, i això és l’anhel que ara m’empeny.

Tu m’obres constantment els ulls, per fer-me veure que no puc pretendre canviar tot el meu voltant, i em repeteixes cada dia que només si jo canvio el meu voltant pot ser diferent.

T'estimo germanet !!!

Brígida.

6 comentaris:

Xarnego ha dit...

El Poble
(1956-1958)

El poble és un vell tossut.
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en drescrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.
El poble és una xafogosa tarda d'estiu,
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.
El poble és quaranta anys d'enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d'habitants, etc.,etc.
El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
MIQUEL MARTÍ i POL
(el poble. (fragment)

----------------------

Es de agrair el llegir-te.

LA IAIA DE LA DUNIA ha dit...

ESTIMADA BRIGIDA, AVUI ET FAIX EL SALT, CARINYO I VUI DIRLI UNA COSSA EN TXEMA bueno tambe a TU.UNA ABRAçADA.

marina ha dit...

UN PETÒ BEN DOLÇ,PER TÙ I TOTS ELS TEUS..
I UN D´ESPECIAL PER EN ROBERT.
MARINA

anna ha dit...

Estimada Brígida, aquest és el camí que jo escullo...

el dels somriures, el de les abraçades, el dels reptes, el d'ajudar a altres, el de consolar, el d'escoltar, el d'animar, el d'ajudar, el de recordar amb l'esperança de retrobar, el de donar un sentit, el de viure amb dignitat...

però tot això és el que JO escullo...
i ningú ho pot fer per mi.
T'estimo!
Anna

natalia ha dit...

S Brigida que nadie va a cambiar es complemtante cierto te lo digo yo. El problema le tenemos nosotras si pero créeme que no siempre el duelo va a ser como ahora. El domingo hace 4 años que partió mi hermano y desde luego que el primer año fue el peor, aunque luego lloras o te emocionas con cualquier cosa lo importante es que te rodees de gente que te entienda y a la que no tengas que dar explicaciones de tus lagrimas.
Mucho ánimo campeona que eres muy valiente
Un abrazo fuerte
Natalia

Sílvia ha dit...

Darling... avui he fet una ulladeta en aquest blog que tens en marxa i m'ajuda a conèixer una mica millor aquest caparronet teu. Em parlat moltíssimes vegades del teu germà i dels teus sentiments, però llegint el que escrius en aquest blog, em despertes un munt de sensacions, de tots tipus. Algun m'entristeix, perque percebo patiment, i t'estimo massa per veure't patir. Altres, com el que acabo de llegir, hi veig llum... i percebo una forta energia, que tic segura, t'il·luminarà el camí. Passet a passet, brígida, tic segura que hi arribaràs.

T'estimo amb totes les meves forces...

Sílvia, companya de viatge...