dimecres, 23 de juliol de 2008

Aprenent a viure sense tu...


Moltes vegades em pregunto perquè, després d’una pujada, apareix una baixada en picat... una baixada on els entrebancs que es troben a l’hora de pujar, desapareixen miraculosament... on el sentir-te sola, s’intensifica per moments...
Tot i això rei, semblen que les coses han canviat, potser el meu interior s’ha cansat d’enfadar-se, de castigar-se amb pensaments desgaradors, amb pensaments insensibles ... però sento que el meu cos s’ha tornat evadir-se en el dolor, en la tristesa... i m’hi deixo anar, i em deixo sentir, potser perquè no tinc ganes d’enfrontar-me aquests fets, d’intentar-los evitar... potser perquè em sembla, i només em sembla, que hi ha alguna cosa a dins meu que ha entès que tot el que sento, el que experimento, ho haig de suportar i analitzar, i aprendre de cada sentiment, per poder seguir endavant...
Vull sentir-te dintre meu, vull que m’acompanyis dia rera dia..., se que actualment ja ho estàs fent, però jo no sempre ho noto, jo no sempre et sento...
Aquest món on vivim no ens permet tenir el temps necessari en cada moment, temps per estar amb nosaltres mateixos, en silenci, per comprendre cada part del nostre cos, per entendre cada sensació...
Germanet algun dia aprendre a seguir endavant amb la meva vida, però de moment necessito anar pas a pas, com una formigueta, que a poc a poquet arriba a tot arreu...
Vull creure que arribarà un moment que aprendré a conviure, amb les alegries, al costat de la pena... del dolor que tu no siguis aquí, per compartir amb mi la suposada felicitat... perquè els fets que suposadament m’han de proporcionar felicitat, ara sento que no es possible... ara el dolor i la tristesa tenen més pes.
Sóc feble en molts moments, però d’aquesta feblesa crec que aprendre a tirar endavant, potser més lentament del que voldria, però ara entenc que necessito paciència... de res en treure de cansar-me de lluitar, de res en treure d’enrabiar-me al veure que passa el temps...
Potser ara em perdo coses que no voldria, però mai serà tant important com el que ja he perdut, TU, una de les persones més important a la meva simple vida.
Una de les coses que encara actualment em fan ràbia, és tot el que tu t’estàs perdent, tot el que tu ja no pots viure... diuen que aquesta ràbia, que aquesta impotència, no només és pel que tu germanet t’estàs perden, sinó pel que nosaltres perdem sense tu, de les il·lusions perdudes amb la teva marxa, i potser si estimat, potser si que també som una mica egoistes, i el nostre interior, s’enrabia per tot el que em perdut nosaltres...
Estimo cada part de tu, cada gest viscut, cada experiència amb tu, cada caminar al teu costat, cada racó on apareixes tu, cada indret on em estat, cada part de la teva habitació, cada paraula que ens em dit, i les que no ens hem arribat a dir, cada record, cada somni... tot el que tingui relació amb tu, ho estimo com si fossis tu.
Ara sé que començo aprendre a estimar, o si més no, a entendre de quina manera estimo... abans ningú m’ho havia preguntat, ningú m’havia ensenyat a valorar els meus sentiments, a interioritzar-los, a sentir-los de la manera que ara sento... per això, et dono les gràcies, per ENSENYAR-ME A ESTIMAR.

Avui em sento buida, em sento deixada anar, no controlo el que penso, no controlo els meus moviments... avui em sento sense sentit.

Mil petons germanet, ESTIMEM-NOS FINS A L’ETERNITAT.

Brígida

4 comentaris:

Marina Noguer. ha dit...

BRIGIA,que bonic el que estas aprenguent, el que li dius a n en Robert, a mi també em fa ràbia tot, fer coses que ell s està perdent,tot,cada matí quan m haig d aixecar pensi, i perque? i em fa mal veure el sol que ell no pot veure.
Peró quant de raò tens, jo crec que fins que no et desfant el cor ,com ens ho han fet ,no valorem ,el que és SENZILLAMENT, ESTIMAR.
un petó ben fort. marinar

LA IAIA DE LA DUNIA ha dit...

ESTIMADA BRIGIDA, Com sempre els teus sentiments emb fan esgarrifar, tot es AMOR , sempre puc identificarme emb tú, tot lo que di dius al ROBERT, es lo que jo li dic a la DUNIA, ELLA per mí era tot aixo, sé que desde el infinit ELLS saben quan els estimem i que sempre i en tot moment dia derrera dia estan emb nosaltres. UNA ESTIMADA PER TOTS QUATRE.

sandra y cris ha dit...

Hola Brígida...
Ets tu la de la foto?? m'agrada...
El camí de la vida no és un camí planer, cada vegada estic més desperta al que passa al meu voltant, i m'adono de quanta gent pateix. Quan miro les notícies i sento, veig a algú patir, em sento tan a prop d'ell. Sembla que aquest dolor obre una part de nosaltres, de empatia cap a l'altre.
Quan llegeixo els blocs, les vostres paraules, les teves... el cor se m'encongeix. Perquè sé el que signifiquen les teves paraules. Em sento a prop teu, amiga. El dolor ens uneix, el dolor que si li treiem la máscara és AMOR. Aleshores l'Amor cap en Robert , cap a la Dunia ens ha unit. Ells ens ajuden a ser millors cada dia. Ells segueixen fent el seu camí allà on es troben ara, però aquí també ens segueixen ajudant.
Molts petons amiga...

Carmen Rivera Torres ha dit...

EStimada Brígida:
Ja he tornat de vacances, fa dos anys que les faig de mitjans de juny a mitjans de juliol per ser hi en l'aniversari de la meva mare a Méxic. Aquesta vegada he tingut una experiència molt forta, i penso que va ser una senyal de l'Abel.
El trajecte del nostre camí està ple de sorpreses i són ells, els nostre àngels els que ens ho posant devant.
Molta força i endavant carinyet, que tens tota la força d'en RObert!