diumenge, 13 de juliol de 2008

Un fet molt espacial...

Robert, aquest és l’escrit que van rebre els papes el Juliol del 2007, conjuntament amb la foto que resta col·locada sempre en un dels racons dels teus records.


MONT BLANC 2007

De ben segur que mai oblidaré aquelles paraules que vares dir. Tu volies que vingués a muntanya amb mi. La veritat és que des d’aquelles rutes que jo pujava a la Salut tot depressa envoltat d’uns nois, entre ells en Robert, que pujàvem a quatre grapes amb menys esforç que el meu, no havíem coincidit.
No sé si estic fent bé escrivint aquestes ratlles. Millor dit, no estic segur d’estar fent el correcte, però tinc el ple convenciment de que necessito fer-ho. Des d’aquell moment vaig saber que a la propera muntanya important jo me l’enduria.
Vosaltres vàreu deixar clar a l’Amera que tothom havia de dir el que pensava sense por i no guardar-s’ho. Jo ara us ho dic. Essent sincer no sé si ho faig egoistament, per mi mateix, per sentir-me una mica millor havent complert aquesta promesa que em vaig fer.
Havia somiat moltes vegades en fer aquest cim i la primera imatge que em venia al cap era aquesta, en Xavier, jo i el record d’en Robert. Vull que sapigueu que el vaig tenir ben present i quan les dificultats apareixien m’era més forta la seva empenta. Havia adquirit el compromís de pujar a dalt amb el seu record. Quan el vent em glaçava la cara i els cabells, quan el pas era fatigós i mancava aire, quan la pujada era forta, o quan el pas d’arestes era estret i vertiginós... d’alguna manera el compromís i el record em feien tirar endavant com si estigués ben reposat, com si d’aquells nois que pujaven a la Salut es tractés.
Les darreres arestes gairebé les vaig fer corrent, amb el neguit de ser més aprop que mai del cel i amb una satisfacció molt gran.
Per dur a terme tot això he comptat amb la immensa complicitat d’en Xavier, de qui només puc dir que és una bona persona i a qui només van mancar dos segons per compartir el compromís de pujar amb el record present d’en Robert. No n’havíem parlat moltes vegades però només ens va caler una mirada per saber què i com ho havíem de fer. Per un moment vàrem deixar de notar el fred i el cansament i vàrem desplegar els colors del vostre Robert prop dels 5.000 m d’alçada.
No gaire res més, sapigueu que fem tot això amb el màxim respecte i amb la millor intenció del món.
Altrament però, si us arriba a ofendre (cosa que també entendríem), us demanem es disculpes més sinceres de tot cor.
Una abraçada molt forta de part de tots dos i tot esperant que aquesta foto romani d’entre els records del vostre Robert.
Nosaltres no oblidarem mai que hi vam pujar amb ell...

Xavier i Paco


Com pots veure, tots pensem amb tu, tots et trobem a faltar, tots tenim moments de pensaments per tu, tristos, d’enyorança o de records... a tots ens han tret una part de la nostre vida... aquesta part ets TU.

Mil petons per en Xavier i en Paco, i per tots els que estan amb tu.

Brígida i Mercè.

P.D. La samarreta que porten en Xavier i en Paco, la varen fer els teus amics, i des de que ens la varen regalar i per sempre, la portem amb nosaltres molt sovint. Va ser un gest molt significatiu.

Gràcies Paco i Xavier, per nosaltres va ser un fet que ens va arribar al cor, en forma del vostre amor i estimació cap el meu germà, el nostre fill.

GRACIES A TOTS.