Ja estem de festa major al poble… els papes han marxat de vacances per no estar aquí... nosaltres marxem avui...JO... jo encara no em sento amb prou forces, ni amb ganes, d’estar-me al poble de festa... els records... trobar-te amb la gent que fa temps que no veus... la suposada alegria que has de compartir... la rutinària pregunta que et solen fer “com estàs?” “com et va?”... i la resposta que no tinc ganes de donar... senzillament no tinc ganes de compartir l’alegria dels altres, potser sí, potser sóc un xic egoista, potser hauria de sentir-me bé amb l’alegria dels altres, però no en tinc cap ganes, no em sento preparada.
Encara recordo quan en una de les festes majors, quan encara eres menor d’edat, et vaig convidar a veure... massa records Robert, massa...
Els records, quan els tinc a casa, puc plorar, puc riure o puc cridar..., però quan sóc fora de casa, envoltada de gent, els records em fan massa mal, perquè no puc treure el que em provoca per dins, perquè em toca aguantar-me i dissimular...
Dos bons amics ens suportaran aquests dies, a vegades penso que fan massa per nosaltres... que no tenim cap dret a carregar-los tant sovint... però amb ells ens sentim bé... amb ells puc ser com són, sentir el que sento, i comportar-me com realment estic... em respecten els silencis, em respecten els plors, em respecten el meu comportament... i em pregunten el que em ve bé de fer... tot i que la resposta pugui ser RES... entre tots intentem fer el que em pot anar més bé, on em puc sentir millor.
Amb ells em sento amb forces per afrontar diverses coses, amb ells i amb en Txema, puc aconseguir moltes vegades donar algun passet endavant...
Ai Robert, una vegada varem parlar d’amistat, i gairebé tots dos varem acabar plorant... però ara sí Robert, ara si et puc dir que tinc amics de VERITAT! Dels que es compten amb els dits d’una mà, dels que sempre i per sempre estaran al teu costat.
M’hagués agradat que els haguessis pogut conèixer, però suposo que amb la cara que et veig quan miro el vídeo o les fotos del casament, mentre en Carles em llegia el vers, vas poder apreciar el que realment signifiquem un per l’altre.
Veus, en alguna cosa he pogut ser afortunada... en tenir els pares que tinc, en conèixer en Txema, en poder trobar l’amistat de veritat amb en Carles (que crec que poques persones poden tenir) i en tenir-te a tu de germanet... però la fortuna m’ha jugat una mala passada, tot i això suposo que tu necessites que tiri endavant, que sortir d’on ara estic, per poder continuar agraint tenir les persones que tinc al meu costat.
Robert t’estimo, t’estimo moltíssim...gràcies pels anys que hem compartit... gràcies per continuar al meu costat.
Brígida
5 comentaris:
Hola Brígida...
Com t¡entenc amiga, perque jo em trobo igual, sense ganes d'estar enmig de la multitud buscant petits refugis on poder sentir una mica de pau, que és el que necessito.
Un petonàs ben fort per tots...
AI! brigida,una altre com tu i la sandra, jo voldria estar lluny de tot i de tothom,aquest dia li deia a l esteve que volia cambiar de casa ,i anar a la montanya, allà sols.
a mi, qun em fan la pregunta com estas ,com va, també val més que no et digui la ràbia que em fa, peró clar també entenc que la gent no sap que dir.
el que em reventa mès és la quantitat de gent que fa veure que no em veu...
i això que surto molt poc ,però podria dir que 2 dies la setmana.
a primers de setembre l esteve agafa vacances, i és ,quan son les festes d aqui ,i també marxarem.
nosaltres brigida , també em descobert qui realment és AMIC, amb totes les seves4 paraules, i
ens ajuden molt, sense esta junts,
peró jo sé que els tinc...
hi ha una amiga que estima molt a la sandra i majuda amb ella.
l altre ha arribat a escoltar ta a lesteve....bé algun més i prou...
amb el temps la gent es va retirant com és normal.
un petó ben dolç, i molta tranquilitat per aquests dies.
Hola Estimada Brigida,
Torno de passar uns dies fora de casa i m'he trobat un bonic missatge teu al blog del David, ple de bons i sincers desigs per nosaltres, desigs fets des del patiment i també des de l'esperança.
He entrat al blog del Robert i em sento molt identificat amb els teus sentiments. Aquests dies el records del David, constants i omnipresents m'han torturat més que mai. Diu la meva dona que els records són un tresor del que hauria de gaudir. Té raó, però aquests dies m'han fet molt mal. I llavors penso que en realitat ploro per mi, i em sento egoista, perquè aquests records em recorden que ja no podré gaudir dels sentiments que tenia quan compartia el temps i la presencia del David. I em dic que Ell, sigui on sigui, està bé, sense dubte molt millor que nosaltres.
Un petó ben gran, Brigida. No et culpis de no voler compartir la festa dels altres. Crec que tens tot el dret de permetre-t'ho.
Amb tot el meu apreci
Natxo
Hola Brigida!!!
Te deseo que te lo pases muy bien en las vacaciones, que descanses que estés tranquila y que vengas cargadita de fuerzas.
Muchos besos amiga y mucha luz para Robert!!!!!
ESTIMADA BRIGIDA, aquet escrit ja el tenia abans quem truquesis altre dia,però de totes maneras t el envio per que sapiguis que igual que x vosaltres y per els de CADAQUES també per nosaltres son festes a ROSES , NOSALTRES NO MARXEM pero tampoc anirem al poble, no surtirem de casa , estic molt contenta per tú i per en TXEMA, aquesta escapada segú que us irá bé ,teniu bons amics , disfruteuelse. deixat anar allà ont siguis en ROBERT està emb tú . NO HU DUPTIS.t estimo BRIGIDA per nosaltres aquests dies sont dulens massa recors. la tristessa está al voltan nostre ,intentem olpli els espais del temps, però el temps no vol. Disfruta tot lu que pogis, fins aviat . RECORDA emb deus un dia.
Publica un comentari a l'entrada