dijous, 21 d’agost de 2008

Pensaments... plantejaments...

Inquietuds, apareixen sorprenentment, en els meus pensaments... plantejaments, que em destrossen per dins, i em lien interiorment...
A vegades, fins i tot, em plantejo si realment sé qui sóc, si realment el meu comportament està lligat a la meva manera de pensar...

Pensaments que em turmenten, que fins i tot m'arriben a incomodar...

Suposo que plantejar-te la vida que un mateix porta, després d'una maleïda experiència com la nostre, a de ser normal..., suposo que sí.
Però em preocupa haver arribat a viure en una vida que no em pertoca...
Tampoc crec que sigui un bon moment per decidir depèn de quins aspectes de la meva vida... primer de tot, bàsicament, perquè crec que haig d'aconseguir aprendre una mica més de mi mateixa, i extreure tot el que porto actualment dintre meu des de la teva marxa.


Perquè un ha de passar per aquest infern per poder valorar alguns aspectes de la seva vida??

Vivim en una societat que va massa depressa per poder assentar-nos a plantejar el que realment volem, el que estem fent, el que desitgem... seguim amb passos gegants empesos per la velocitat i les influències que ens arriben des de l'exterior, i poques vegades ens parem a pensar si el nostre camí és el que realment el nostre cor vol seguir, seguim les pautes de la societat, el que ens han fet creure que em de seguir.
Crec que m'ha tocat pagar un preu molt alt, massa alt, per plantejar-me la vida, per veure que d'alguna manera no puc continuar vivint dels altres, que m'haig de valdre per mi mateixa, i que haig d'escoltar-me un xic més, per no dir molt més.

De petits tot era més fàcil, oi Robert, llavors no decidíem la nostre vida, els papes ja pensaven i planejaven per nosaltres...

I ara escric, i ara dic el que porto a dins, però després d'un tancar i obrir d'ulls, els pensaments tornen a canviar... una vegada i un altre...
A vegades penso, si m'estic tornant boja..., com pot ser que aquest meu maleït caparró no para de castigar-me...
M'agradaria que en molts moments em deixes en pau, llavors, potser, podria estar més a prop TEU.
Fa dies que et sento lluny, massa lluny, que el meu interior no és capaç de concentrar-se i comunicar-se amb tu... és com si d'alguna manera el meu cor es tornés a tancar per no veure la realitat, per no haver de suportar tant de dolor. Penso amb tu, si, penso amb tu cada dia, però no et puc parlar, em costa sentir-te, em costa escoltar-te...

Robert, tantes vegades te demanat ajuda rei, tantes...

A vegades em sento egoista i bruta per dins, perquè m'invedeixen pensaments que no vull tenir,
“m'has deixat ben sola, amb un pes massa gran per a mi, tant de bo en el seu moment, m'hagués tocat a mi... tant de bo... tu series més valent, tu te'n podries ensortir millor...”
Tantes paraules, tantes frases que invedeixen la part més sana de mi...

I és que encara a hores d'ara em costa acceptar la realitat, i és que encara a hores d'ara t'espero trobar en el meu espai, en el nostre món, en els carrers de la nostre població...
Quan els meus pensaments s'endinsen en pensar en un MAI MÉS... el meu cos l'expulsa, com qui no vol res més...
I és que ara la paraula MAI MÉS, no la suporto, no et pots imaginar la ràbia que m'arriba a fer.

Últimament em sento EGOISTA i ENVEJOSA, dos adjectius que mai m'havien definit, i que ara no puc parar de sentir.

Enveja dels que tenen el que jo ja no tinc, la presència física d'un meravellós germà, les il·lusions trencades en un segon, el no poder compartir parts de la meva vida amb tu, com els altres poden fer...

Egoista per no saber compartir l'alegria dels altres, la felicitat dels altres, els fets importants a la vida dels altres... i és que per a mi, l'alegria que em pot provocar algun esdeveniment d’algú del meu voltant, va acompanyada de la tristesa i el dolor que em provoca pensar que tu no ets aquí per compartir-ho amb nosaltres. Egoista per no pensar i preocupar-me més pels altres, perquè el meu cap està massa capficat per altres coses, massa capficat pel que no tinc, i voldria tenir per davant de tot i de tothom.

Et trobo molt a faltar...

Brígida

9 comentaris:

Carmen Rivera Torres ha dit...

Estimada Brígida:
Si et consola, aquest dos sentiments els tenim tots quan perdem un esser estimat; però poc a poc, unes vegades més lenta, unes altres més ràpida entenem a la "resta del món" i fins i tot compartim la seva felicitat; veiem a la gent que té germans i que poden gaudir de la seva presència, també de dones que tenen un marit meravellós, o uns pares que tenen al seu costat els seus fills.
Sempre hi ha una pérdua, i som nosaltre mateixos els que hem de reflexionar sobre "alló" que sentim.
No et jutjis tan durament, lo que sents és acceptable i només et puc dir que de mica en mica arribarà una miqueta de serenor; mai serà igual però tu estas creixent espiritualment i aixó t'ajudarà a perfilar els teus sentiments.
Un petonàs

Anònim ha dit...

CARINYO, llegin aquets dies un llibre,sobre la VIDA, m ha fet reflexionar, que ès la VIDA, UN INSTANT, pensem que mai ens pot passar rès tan dolent com lo nostre, i no estem preparats per tot això. ningù ens hu ha ensenyat,emb d apendre la lliço,i per més que hu intentem NO ENTENEM RES.Però intenterem en mica en mica fe que aquet INSTAN de la VIDA, ens ensenyi a segui endevant, a lluita per els nostres esser estimats q ensenvoltat,i ens estiman tant.FINS DILLUNS. T ESTIMO. la iaia de la DUNIA

natalia ha dit...

Hola Brigida!!!
Que triste te encuentro!!! No te preocupes no te estas volviendo loca ni eres egoista ni envidiosa, no te castigues!!!! Estas en un proceso de duelo y es lo que te hace tener sentimientos encontrados, pero para nada vas a perder la cabeza. Cada persona necesita su tiempo y los hermanos llevamos un duelo muy dificil!!! Te lo digo yo!!!
No te preocupes amiga llegaran dias mejores, pidele ayuda a tu hermano a calmar tu alma!! ten fé en que él te puede ayudar.
Muchos besos y mucha energia para que no decaiga mas ese animo
NAtalia

mARINA ha dit...

AI Brigida! cuanta raó tens amb dues paraules ENVEJA i EGOISME.
jo tenia aquest record quan vaig perdre el meu pare, i ho explicava sempre.

Ara torno a viuro peró amb molta intensitat, esperem que el temps ho curi, a mès aquesta experiència també ens farà o ja ens ha combertit amb diferents de com erem
en temps feliços..
UN PETÓ BEN TENDRE, I COM SEMPRE
EL MÉS ESPECIAL PER ELLS.

anna ha dit...

Estimada Brígida,
avui m'he decidit a escriure en el teu Blog perquè m'he quedat impressionada de la relació que tens i tenies amb el teu germà. Molts de nosaltres tenim germans, però no els mimem ni estimem prou, com que els tenim allí des de que vam nàixer, convivint "perquè t'ha tocat" amb ells, amb les baralles típiques, o amb la distància que es crea quan ens fem grans i potser cadascú segueix el seu camí o crea la seva família...
Llegint el teu Blog m'impressiona la relació que teníeu i sobretot el que ha significat per tu la seva pèrdua...
A vegades pensem en els pares, avis, i ens oblidem dels germans, tants jocs compartits, tantes estones d'intimitat, tantes complicitats a esquenes dels pares...en el mon dels nens els germans ho son tot.
Gràcies Brígida per fer-me aturar i pensar en els germans, a vegades tant oblidats...però sempre a prop...
T'estimem.
anna

marina ha dit...

Estimada Brigida:
Moltes ,molte gràcies per venir fins a Cadaquès i donant -se tanta força, tant Amor i ajudant -se a pensar.
Diuen que les persones s han de conèixer per saber com son, a tù ,t estimavem, sabiem com de dolça ets i al conèixet encara hem
descobert que el que pensavem no era rès , comparat amb tot l amor,carinyo i tendresa que ens vas portar.
Vaig anar a dormir molt contenta d haver-te conegut.
GRÀCIES PER SER COM ETS .
ARA JA CONEC ,COM ERA EN ROBERT,
i perque era tan estimat, doncs segur que era com tú...

Avui he tornat al meu dur ,dia a dia... només demano per tots que
un dia poguem recordar i parlar sense aquest dolor que ara ens deixa sense forçes....
UN PETONÁS, I UN DE MOLT ESPECIAL
PER EN ROBERT, (a qui la vida ha sigut tan injusta com amb tants)
A partir d ara com vam dir ja som diferents persones...
però rès de AI!POBRES!
POBRES, ELLS A QUI LA VIDA S HA PORTAT AIXIS...

sandra pre la brigida ha dit...

brigida a mi tanve em va agradar molt cuneixret,
esperi veurens mes sovints......

sandra

LA IAIAI DE LA DUNIA ha dit...

AHI BRIGIDA. avui torno al blog i mès a poc a poc, lentament, vui reflexiona sobre els teus pensaments, aquets pensaments tan profunts que t aturmenten tan i que fan pensar, pensaments que per tots nosaltres aquets que em perdut lu que mes estimavem sont semblants d una manera o d un altre.Pendre dessissions en aquets moments de la nostra vida son arriesgats, TU ja ho saps, em d anar a poc a poc, dixar que les nostres ments, igual que una pelicula revovini lentament , molt lentament i aixi recordá moments viscuts felissos que no tornaran pero que per nosaltres seràn sempre més part de la nostra vida i ens acompanyaran per sempre.No vui ni per un moment que pensis que ets egoista ni envejosa, jo et cunec i ets una persona plena D AMOR, i les persones com tú no tenen aquestas ´´ cualitats´´ SI estàs plena de dolor i això SI que pots tenirlu , lo que sents i veus en l artre gent només es el teu DOLOR. T estimo BRIGIDA .Per cert ahi vaig anar a CADAQUES , estic d acord em Tú la SANDRA es encantadora vaig gaudi dels moments junts,varem parla molt,ens va na bé. FIN AVIAT

Natxo Rovira ha dit...

Hola Estimada Brigida,

Segueixo rebent, puntualment, les teves reflexions, les teves paraules, els teus sentiments, els teus elogis. Deixa’m dir-te primer com m’agrada llegir-te, saber que estàs a prop, compartint el que tenim. Gràcies per tot això.

Darrerament, veig que et turmentes amb aquestes dues emocions: l’enveja i l’egoisme. Permete’m les meves humils opinions. Jo no ho veig així. Enveja? Per sentir dolor quan veus dos germans i et recorden que a tu et falta el Robert? Jo crec que és perfectament comprensible i que no hi ha res de negatiu en això, perquè estic convençut que això no et provoca cap sentiment irracional de ressentiment o odi.

Egoisme? Jo dono fe que no tens res d’egoista; només rebo consol, estimació i saviesa per part teva. Crec modestament que confons egoisme i dolor.

En qualsevol cas, tot ens està permès, penso jo. Bastant tenim de reconstruir el nostre cor, com per estar torturant-nos si el que sentim és lícit o no. Jo estic aprenent poc a poc a enviar a pastar fang a aquesta veueta que m’envia una vegada i una altra missatges negatius sobre mi mateix per tal de mantenir el protagonisme de l’ego i no deixar-me avançar cap a altres estats que em proporcionin més consciència del que som, més serenitat; més benestar, en definitiva.

Em sento una mica ridícul explicant aquestes coses, perquè és difícil de fer i encara estic molt confús, però necessitava intercanviar aquestes reflexions amb tu.

Un petó molt mimós, Brigida