dijous, 18 de setembre de 2008

Una necessitat innecessària...???

ESTIMAT GERMANET...

el teu primer mòbil, el teu esquirol

Fa pocs dies em vaig canviar el mòbil, sí rei, aquell de fa tants anys... i no perquè hagi deixat de funcionar... només fallava un xic, però per a mi, anava bé igual. Llavors diuen que un mòbil dura com a molt dos anys, que m’ho diguin a mi, que els explicaré la necessitat de consumisme que ens estan inculcant.
En principi... tot bé, però quan em vaig adonar que al fer al canvi de mòbil, havia perdut bastants números de telèfon, em vaig ben espantar...
I no perquè deixes de tenir números de telèfon de gent del meu voltant... doncs perquè em va entrar el pànic, d’haver perdut el teu...
Llavors reacciones i et preguntes... estàs perdent el cap??? Com pot ser que encara a hores d’ara, tinguis aquesta necessitat de tenir el seu número de mòbil, que possiblement, a hores d’ara, ja el deu tenir un altre persona...
Però res, jo “massella” i tossuda, que ja saps que ens soc un xic, per instint i necessitat, i segurament un xic desesperada, vaig buscar, buscar i buscar... per sort, o no... el número no s’havia borrat, i més tranquil·la em vaig quedar.
De fet, si em paro a pensar, tenir-lo em fa més mal que bé... quants de dies, desesperada, te intentat trucar... quants de dies enfonsada he esperat el teu missatge... i és que trobo a faltar els teus missatges, els que ens escrivíem sempre començant per un... ESTIMADA GERMANETA... ESTIMAT GERMANET...
Trobo faltar aquesta, per a mi ara, trista paraula... a qui em puc dirigir dient-li GERMANET... si, ja ho sé, a tu, a través del blog, o amb les meves cartes, o simplement parlant-te... però qui es dirigirà a mi, com a GERMANETA... ningú Robert, ningú... segurament tu des del teu espai, però no et sento, ni et veig, ni rebo missatges amb l’esperada paraula.
M’agradaria tant haver guardat un missatge teu, però no sóc de les que guarden missatges, o sigui que ni això puc tenir...
A vegades penso, i crec, que només podré saber que realment crec tot el que ha passat, quan realment, per mi mateixa, decideixi esborra el teu número del meu telèfon.

Et continuaré trucant, des del meu interior, per parlar de coses insòlites, o de coses importants.

T’estimo moltíssim GERMANET i et trobo molt a faltar.

Brígida

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Estimada Brigida:
M has recordat una cosa que encara ara faig molt sovint, marcar el seu nùmero.
quan passo davant la lletra M ,per cert el seu nom és el primer ,els dits s´em queden allà ,paralitzats, tremolosos, i a vegades tinc la necessitat de premer.
quin horror¡ m has recorda´t ,que tard o d hora aquest nùmero ,ja no serà el seu...
quantes coses ,i petits detalls del dia a dia ens queden per patir..
per exemple jo quan vaig al super em quedo quieta davant el formatge que nomès li agradava a ell...
però això del mòbil ès curiòs ,doncs parlant ho ,ho fa molta gent..
per cert ,jo faig com tu, els sms, els borro, a vegades em sap greu, però considero que és una cosa ,personal meva, i penso...i si cau en mans d algú.
Brigida un petó immens, no et dirè, "GERMANETA" doncs aquest era un privilegi que tenia ell poder ho dir i que fossis la seva germana.
ets una persona encantadora, mimosa ,ESPECIAL, entre nosaltres també hem creat una AMISTAD, ESPECIAL.
MIL PETONS.
MARINA

Natxo Rovira ha dit...

Ostres, Brigida, quina passada, alleugereix molt comprovar que tots enim les mateixes neures, les mateixes necessitats (necessàries, crec). Perquè necessitem tant seguir enganxats a les seves coses? Avui he coincidit amb una amiga a una cursa que plorava emocionada perquè s'havia oblidat el penjoll de la seva estimada germana. Ahir vaig parlar amb una mare, la Rosi, que va perdre el seu fill fa vuit anys a l'accident se Sòria, i que és una dona extraordinària, i em va assegurar que amb els anys, ha aconseguit ubicar al Sergi a dins seu i ara ja no té necessitat de "tocar" els seus objectes. Jo encara ho necessito, porto el rellotge del David, el seu penjoll, mantinc el seu número a l'agenda...

És molt bonic aquest escrit, Brigida, m'ha agradat molt. Jo penso: endavant Brigida, si ho necessites, t'ho has de permetre. Diuen que ja arribarà el dia que sigui així, i no l'hem de tèmer a aquell dia... crec.

LA IAIA DE LA DUNIA ha dit...

BRIGICA CARINYO, quin escrit , m agrada sabs jo tambe he cambiat el mobil, la DUNIA i jugaba molt em ell , li donava per trocar a la seva mare, quan es cadaba en mi, per que la SANDRA estava traballan i elle me deia em el seu llenguatjes iaia i m ensenyaba el mobil per trucar la, aixi que de tan d obril lu i tencar lo no nava gaire bé, i al final le canviat, pero le guardat com si fos un tressor, el ting dins una caixe d ella, i de tan en tan quan l obro, LA SENTO. fins aquesta tarde. un petó

vila trenca ha dit...

Hola Brigida!
Perdoneu l'intrusió..
He sabut de vosaltres per algú a qui jo estimo molt i que també està vivnt una pérdua irreparable.
Em dic Llúis i també vaig perdre un germà,més jove que jo.
El meu germà David va marxar ara fa poc més de dos anys i creu-me que no hi ha dia,no hi ha dues hores en la nostre vida que no el tinguem en el nostre record.
Primer era un dolor tan punyent,era quelcom físic,molt difícil d'explicar,estic segur que ho esteu passant i per aixó,no puc més que encoratjar-vos a que tingueu força..
Amb el temps,hem anat reconvertint aquest dolor tant gran per lo tràgic de la mort del meu germà en..no t'ho se explicar,ben bé.Peró d'un caire més agradable,si aixi es pot dir.
Avui dinavem tots plegats com cada diumenge,i reiem molt,amb les coses que tenia el David,reiem sincers ,amb ganes.TOt i sabent que un dia ens retovarem,d'aixo benvolguda Brigida,ningu no ens traurà..(no hi han raonaments,que ens convencin de lo contrari)
Com et deia,em fet un dinar familiar feliç,es lo que ell hagué svolgut,the de dir que mai,no pensavem que podriem estar en aquesta circunstancia,pero l'amor que deixen els que marxan..ens ajuda a sobreviure.
Quan conec algú com vosaltres,em poso trist i ploro amb rabia,amb molta impotencia,per lo injust i enxplicable que es tot plegat,pero deixam dirte que avui encendre dos ciris pel teu germà,i allà on sigui segur li arribará la meva oració,per la seva ánima.
SIgueu valents
us enviu una abraçada molt forta i que sabeu que no esteu sols.
cordialment.
Lluis