diumenge, 18 de maig de 2008

Arribar fins aquí...

Hola germanet!!
Fa molt que no ens veiem,
fa molt que no parlem...
Tinc tantes coses a explicar...
però fa temps que em costa
dirigir-me a tu...

El principi em costava pensar
em costava recordar
fins i tot em costava parlar

He somiat tantes vegades que eres de viatge, i que un dia sense més ni menys, et presentaves davant meu, i t’abraçava fins a deixar-nos sense respiració.

M’ha costava tirar endavant, però suposo que veure els papes lluitant per, sense quasi ni forces, mirar endavant i fer el dia a dia, m’ha ajudat per aixecar-me cada dia, i sense gaire il·lusió, passar-lo fins arribar al vespre i poder-me tancar a casa.

Et trobo tant a falta, em costa tant pensar en el demà sense tu, em costa entrar a la casa nova i no pensar que tu no hi entreras mai, em costa imaginar-me amb fills, i tu no ser-hi, em costen tantes coses sense tu...
Fa temps pensava en el demà, amb tu i jo més junts que els últims anys... Jo sabia que era una etapa a passar, però sabia que en poc temps ens tornaríem a juntar, a parlar, a fer coses junts...
Ara em costa imaginar que això no passarà...

Me sentit tan sola, suposo que jo mateixa me allunyat dels del meu voltant, dels que m’importen, perquè en un temps només m’importaves tu, la teva absensia ...

Avui vull començar un nou caminar, un nou despertar...
No vull tancar més els meus sentiments, que tant de mal em fan.
Per a mi, el més important és no perdre el teu contacte, i poder dirigir-me a tu, amb un petit somriure, o amb un mar de llàgrimes, farà que aquest camí sigui un xic més planer.

La mama ha insistit molt de poder fer un blog, de poder-nos comunicar amb tu, i a l'hora que qualsevol persona que desitgi també ho pogui fer.
Aquest serà el teu record, el nostre petit refugi de sentiments.

Fa pocs dies vaig llegir el següent:

" "Ningú és capaç de parlar honestament dels seus sufriments, fins que ha deixat de sentir-los"
... potser per això em costa tant parlar-ne, em costa tant expressar-me
... i com sempre, m'amago darrera el paper, perquè és l'única forma que tinc d'expresar els meus sentiments. "
Aquest és l'inici del meu nou diari de viatge.

Una germaneta que t'estima moltíssim i no deixa de pensar amb tu.

Mil petons i abraçades a totes les estrelles que brillen amb força a l'horitzó.

Brígida.

2 comentaris:

Cristian i Sandra, els pares de la Dunia ha dit...

Hola estimat Robert! Soc la sandra, la mare de la Dunia. potser ja us coneixeu?? Segur que sí, com diu la teva germana, segur que sou vosaltres qi ens aneu ajuntant, per fer aquest camí que tan ens costa, més suau. Gràcies, doncs, Robert, per haver-ns fe creuar els nostres camins, per l'amor que m'arriba de la teva germana és tan pur, tan tendre... Imagino que tu també deus ser portador de tal tresor. Segur que sí, i a més a més si estàs am tots aquests estels tan meravellosos i purs, deu ser perquè tu n'ets un altre. Robert avui començo a endinsar-me en la teva vida, i ara cada dia ho faré una mica més a partir de la teva germana, la Brígida.
Robert, Dunia, i aquests altres estels que ilumineu el nostre camí, gràcies. Un petò fins al cel!!
Brígida aquí em tens pel que necesitis. Una amiga... La Sandra

iaia de la DUNIA ha dit...

estimat ROBERT com saps soc la iaia de la DUNIA estic molt contenta per poder esta en aquest bloc i poder dirte quan d amor ens envieu, perdoneu si a vegades ens veieu tristos ja sabem que vosaltres no ho voleu i voldrieu un altra cosa pero ara per ara es lo que sentim ,anirem fent cami i en mica en mica i amb la vostra ajuda un dia vorem la lum.