dijous, 22 de maig de 2008

Un somni, una esperança


Estimat Robert,
Tinc tantes coses a dir-te, que el cap se’m bloqueja.
He aconseguit tenir un espai per poder compartir una estona amb tu.
La teva germana ha construït un bloc on poder compartir sentiments amb tu, i amb gent que vulgui connectar-hi.
Doncs bé, avui per començar, vull explicar-te un somni que vaig tenir fa uns dies.

Jo estava a la cuina, i de cop vaig sentir que el teu pare entrava amb algú parlant molt entusiasmats, i de cop et vaig veure a tu, eres tu..., i no m’ho podia creure. Em vaig abraçar molt fort i no parava de preguntar-te on eres, i que feia molt de temps que et buscava per tot arreu, i tu em deies que no m’ho podies dir, però que estaves bé.
Mentre ens abraçàvem va arribar la Pita i jo li vaig dir, “Pita no t’espantis, mira qui tenim aquí”. I ens vam tornar abraçar i fer molts de petons.
Ja sé que va ser un somni, però per a mi, va ser alguna cosa més, com retrobar-te una mica. Havia somiat altres vegades amb tu, però sempre era de petit, i tant clar com aquesta vegada no m’havia passat. També em va reconfortar que fos el teu pare qui et portes a casa. Estaves tant guapo, tant serè, tant tranquil.
De cop em vaig despertar, eren les 5 de la matinada. Normalment em despertava, i quan em donava compte que tot havia estat un somni, em posava molt trista, però aquesta vegada, va ser diferent, em vares transmetre serenitat.
Com si m’haguessis vingut a dir que tu estaves bé, que no patis.
Aquest és el meu somni. Des d’aquest dia, sembla que estic anant endavant, però molt de mica en mica.
Trobem molt a faltar el teu mig somriure.
Ara tinc que aprendre a conviure amb petites coses de tu, però les aprofitaré totes.
Fins aviat.
Abraçades i mil petons.

La teva mare que sempre t’estimarà.

1 comentari:

Sandra, la mami de la Duni ha dit...

Hola Mercè!
Avui el teu escrit m'hes un raig d'esperança en el meu caminar trist. També sento que aquest somni és com un missatge del teu fill, que està bé..
Jo vaig tenir un somni ara fa un parell de mesos. Feia dies que demanava a la Dunia que sis plau em regalés un sol segon per tornar a abraçar-la, a sentir-la.. Vaig sommiar amb ella. La tenia sobre ela meus braços, sabent que era un regal, que al cap d'uns minuts marxaria. Vaig abraçar-la, vaig envoltar-la de petonets, vaig poder tornar a jugar amb ella. La sensació al despertar era que havia estat amb mi. vull pensar que així va ser...
Un petò...