dilluns, 31 d’agost del 2009

Sortida del mes de Juny. Cal Paller (turisme rural)

Aquets any els reis ens varen portar una papallona que ens portava un sobre amb aquet escrit:

Que el vol de la papallona us porti a un espai màgic,on la pau i la tranquil-litat que es respira ve acompanyada del silenci del seu entorn. On un, es pot sentir acompanyat per la seva naturalesa, les seves muntanyes, l'hospitalitat d'unes persones correctes, i uns animalons tranquils i dócils. On la música del vent, el cant dels ocellets i les olors de les plantes que envolten el seu entorn, es barregen causant un estat d'harmonia dins un mateix. Ens agradaria que poguéssiu experimentar un munt de sensacions, endinsar-vos en un món absent del dia a dia, del temps, de les hores, on res importa... només un mateix i l'entorn que veu el seu davant... una vall diferent... un turisme absent al turisme... on poder llegir, caminar, escriure, o simplement observar la llar de foc com crema... Que tingueu un vol agradable!!

Volem donar les gràcies a la papallona a la Brígida i en Txema per aquest vol tan meravellós.

Aquells dies ens va passar coses molt agradables, com tenir la serra del Cadí per nosaltres dos sols, el noi de la casa rural ens va deixar la clau per obrir la barrera que hi havia al camí. Vàrem pujar fins el cim amb el cotxe, teníem el Pedraforca davant nostre i vam caminar molta estona per la carena fins que el mal tems ens va fer girar, per el camí estavem acompanyats de moltes papallones, mai n'havia vist tantes juntes també varem veure molts d'isars i moltes flors.













Cada dia podíem contemplar l'aposta de sol, amb els cant dels ocells i amb la companyia d'un gat, sempre el teníem al nostre costat, inclos un dia se'm va seura a la falda amb la panxa enlaire per que li fes pessigolles, i ell em llepava la mà, suposo que de conten! Era la primera vegada que vaig tenir un animal tant aprop. M'agraden els animals, però de lluny, es veu que li vaig caure bé.


El menjar era molt especial, cuinat amb molt d'amor i les persones que ens cuidaven eren molt agradables i discrets.

Gràcies per donar-nos l'oportonitat de gaudir de aquests 4 dies i poder respirar tanta pau.

UN PETONAS INMENS.

dimecres, 19 d’agost del 2009

Dies de festa major...

Allunyada... absorta amb els meus pensament...

...alguns anys sense posar-hi els peus, com si aquell espai no existís, com si mai hagués passat per aquell petit bar de poble, on quasi tots i cada un dels seus habitants, han passat en algun moment...
Paset a paset, i amb el cor encongit, vaig entrant en la foscor, endinsant-me en un espai de records...

Festa major de poble, després d’un sopar de colla.... música... colors... llums... i una multitud de personetes amb ganes de ballar, de beure, de parlar, de trobar-se amb amics, de cridar, de cantar... i jo, com aquella personeta que ha restat darrera la finestra durant molt de temps, m’ho miro des de lluny.

Persones que fa temps que no veig se m’acosten... i la veritat, no tinc moltes coses a dir... els meus pensaments resten atrapats aquell espai, aquell racó de barra, on tu i jo, germanet, varem estar conversant... aquell racó de barra on et varem convidar, entre somriures, bromes i balls... entre l’alegria encomanable d’un dia de festa... records que m’allunyen de tot i de tothom... i amb una nostàlgia molt coneguda, a poc a poc m’enfonso massa avall...

I intento apartar la mirada... i en la llunyania, entreveig on hauria d’estar la Míriam... entreveig la gent amb qui es reunia, amb qui ballaria, amb qui riuria.... i els meus pensaments no fan res més que endinsar-se en la foscor...

Sento veus, i a poc a poc, intento tornar al món on em toca viure, on m’he d’acostumar a tantes i tantes coses que encara no estant en ordre...

I amb el cor, decideixo acabar aquí la nit... no sé si podria aguantar gaire més... ja he fet un paset més, deixem la resta per un altre any... no vull abusar del meu caminar... un pas en falç i ho puc pagar car... paset a paset, a poc a poquet, com fins ara, puc arribar molt més lluny...

... després de dies de festa... de sentiments contradictoris... del pensament per un costat... del cor per l'altre... últim dia d'acte festiu... focs artificials...
Des de casa, observo els color, les formes, les llums... i sense més ni menys, com si ara ja pugues treure tot el que he portat a dins... em poso a plorar desconsoladament, com si el soroll dels petards, apaguessin el crit del meu plor... evocant tots i cada un dels sentiments que aquests dies han quedat apartats, en un racó, esperant el moment per poder sortir.

Petons dolços cap el cel!!

Aquests dies te trobat molt a falta germanet estimat!!

Brígida


P.D. Estic contenta amb mi mateixa... tot i els sentiments contradictoris, les pressions exteriors, i la incongroència del meu caparró... crec profundament, que me n'he sortit prou bé...