dilluns, 2 de juny del 2008

Vols venir de viatge amb mi?

Estimat germanet,
Fa dies, que sense ganes per part meva, estem organitzant les vacances amb en Txema. Em costa pensar amb uns dies lluny d’aquí, intentant gaudir d’un paisatge que no se si podré observar, d’uns dies que no se si podré disfrutar, d’una suposada alegria que no podré compartir, d’un munt de descobriments que potser no podré apreciar.
Sé que ho faig per ell, ja està bé de ser tant egoista i només pensar amb mi, però a vegades penso que no sé si ho podré aguantar...
Quan penso amb deu dies, se’m fa un nus al pit. Potser massa dies, potser massa pocs, el cap hi dona voltes i més voltes, però ho haig de resistir.
M’agradaria mostrar alegria i ganes de disfrutar d’aquest nou viatge, però saps com em costa fingir. Potser a vegades és el meu problema, tot el que tinc dins meu, tot el que penso, tot el que em turmenta, si no ho dic, se’m veu a la cara, no sé dissimular, no sé mentir. I sé que a vegades un petit fingir, un dissimular, aporta molt als que tens al teu voltant, però no puc, ni en ser, no n’he après mai ha fer-ho.
Però des de que una nova amiga em va aportar aquests noves paraules...
“En Robert amb les seves ales vola lliurement i pot desplaçar-se d'un lloc a l'altre. Estic segura que t'acompanyarà en aquesta escapada que fareu amb el teu company i t'ajudarà a veure la bellesa de la terra, de la natura, la seva màgia i així contagiar-te un petit somriure, un somriure que vindrà de l'ànima”
...e intentat veure les coses diferents, i si tu m’acompanyes, si tu vens amb mi, sé que em donaràs forces, i potser envoltada de tanta naturalesa et pugi sentir més amb mi, més proper, embolcallant-me amb el teu amor tant gran i sincer, i acariciant-me quan em vegis patir.
Doncs marxem junts de viatge, vine amb mi, acompanyem en aquesta nova aventura, i segurament, encara que sigui només un instant, alguna cosa em farà somriure, algun paisatge em farà remoure el meu interior, i podré sentir la teva tranquil·litat, la teva harmonia, i la teva estimació cap a la naturalesa.

Quan la gent m’afogui, dóna’m aire per respirar,
quan el cor se m’acceleri, abraça’m amb el teu amor,
quan les llàgrimes sortint, enviem un petó,
quan em vegis trista, transmetem pau interior,
i si en algun moment somric, somriu amb mi,
i així el teu somriure i el meu es transformarà
amb tendresa i amor.

Un petó ben fort per tu, per la meva estrella, el meu angelet, el meu gran suport en el camí.

Brígida.

10 comentaris:

Carmen R.T. ha dit...

estimada Brígida:
No sé com has arribat al blog del meu maridet Abel però t'ho agraeixo de tot cor, les teves paraules m'han reconfortat tant!!,
sembla mentida que encara amb el dolor de la perdua siguem capaços de donar amor... gràcies!!!...
Vull dir-te una coseta: sé que és molt difícil, però jo, dins del meu cor estic segura que en RObert, igual que l'Abel estàn en un lloc molt molt millor que nosaltres aquí a la terra!.
un petó

Anònim ha dit...

ESTIMADA BRIGIDA
M agrada veura com el teu cor, en mica en mica s obra dins teu, i que deixes sortir aquests sentiments tentacts ,deixels sortir
tens tantes coses boniques d ins teu.Se qu el viatge serà dellò mes gratificant per tú i per en Txema.ELL t ajudarà desde el Cel i farà junts que sigui un viatge plè de sentiments i sensacions, una massa d emocions per TU.. En ROBERT sé que o vol aixíi que deu està molt content per aquesta dessissiò tant importatn.
Estima en TXEMA, us mereixeu ser feliços .
Petons d una avia emb esperanças

Brígida ha dit...

Estimada Carme (iaia de la Dunia),
Ahir vaig tornar a veure l'arc de Sant Martí.
Des de la xerrada al centre, sembla que hi ha una força que vol que l'observi.
Saps, des d'aquell dia, he descobert que a casa, existeixen molts arcs de Sant Martí.
Abans d'anar a dormir, i quan em desperto sempre el veig, la pica del quarto de bany, sempre m'en regala un. I pensar que fins ara, no havia estat capaç de veure'l...
Gràcies, per entre totes, fer-m'ho descobrir.
Un petó ben gran i amb molt d'amor per tu.

Brígida

Anònim ha dit...

bRIGIDA AVUI JA TE ESCRIT 3 VEGADES I AL VOLER ENVIAR TINC PROBLEMES.AH SOC LA MARINA. UN PETÓ .INTENTARÉ MÉS TARD ARA NOMÉS PROVO.
QUE ET VAGI MOLT BÉ EN EL VIATGE I TROBIS TOTA LA TRANQUILITAT QUE NECESSITES.
QUAN MARXES? UN PETÓ BEN FORT MARINAT

Brígida ha dit...

Hola marina,
sóc la Brígida.
Espero que així sigui, que trobi tranquil·litat i calma.
Marxem demà, i estarem 10 dies aproximadament fora si tot va bé... anem a l'aventura, i si ens cansem abans tornarem.
Si trobo algun lloc per connectar-me, ho faré, em sembla que em costarà poder estar tants dies sense saber res de vosaltres. Per gota que pugui us escriuré.
Mil petons a tots quatre.
Brígida.

P.D. t'escric al teu bloc d'en Marc i el d'en Robert, perquè no sé on ho llegiràs.

Carmen R.T. ha dit...

estimada Brígida:
Pots entrar quan volguis al blog del meu maridet Abel, i no cal que piquis la porta, Abel ja la te oberta per tothom!.
Si et sembla bé, m'agradaría penjar l'enllaç del blog del Robert, és preciós.
un petó

sandra y cris ha dit...

Hola bonica!!!
Segur a que ara ja deus estar de camí en aquest viatge en contacte amb la natura, un viatge que també de ben segur serà interior. Jo t'acompanyaré, estaràs en el meu pensament. Allà on vagis en ROBERT estarà amb tu. obrim els ulls a aquesta vida que ens indicarà el camí a seguir.
Aquesta nova amiga et porta dins el cor, no estem soles...
Una abraçada amb els braços ben oberts...

Natxo Rovira ha dit...

Hola Brigida:

He trigat uns dies a escriure't, perquè com ja saps, aquests dies han estat dificils per nosaltres i poc a poc anem reprenent un altre cop el ritme de la vida. Vull agrair-te profundament el teu comentari, tan commovedor, al bloc del David. Compartim el dolor de l'experiència, però espero que puguem compartir també l'esperança; i el consol.

A hores d'ara ja deus haver marxat de viatge. Me'n alegro molt. Procura no deixar-te arrossegar pel dolor i tornar a somriure a la vida, per tu, pels que t'envolten i t'estimen i sobretot pel Robert. És el millor que pots fer pel seu record, i jo crec, personalment crec, que és el que ara el farà més feliç.
Com vaig llegir,ser fort és intentar feliços als altres, quan es té el cor trencat
Sé, per experiència, que ara aquests canvis en la nostra rutina, poden provocar un cert temor perquè ens obliguen a sortir dels límits coneguts, una especie d'espai protector on coneixem aquests límits del dolor. I perquè costa molt il.lusionar-se per res. També conec els sentiments contradictoris, de culpa per seguir gaudint de la vida. Però, sempre que hem fet una sortida, un viatge, és quan més he sentit la presència del David, quan més senyals he vist. És com si em digués: "au papi, passa-t'ho bé, estic aquí amb vosaltres i estic bé".

Desitjo que puguis trobar la mateixa pau.

Petons
Natxo

Anònim ha dit...

HOLA Brigida soc la marina. ara estava pensant amb tu com estaras, espero que trobis una mica de pau i tranquilitat. Pensa que ell sempre el portes amb tu.ja m explicaras l expariencia,doncs l esteve diu que per la sandra el setembre hem de fer una sortida com soliem fer. peró a mi m angoixa només pensar ho. ja quan pujem el cotxe plorem doncs sempre erm 4 i ara3,per molt que el portem dins els nostres cors... de fet m ha agradat una cosa que et diu el pare d en David, Natxo ,que ara tot el que sigui sortir d aquest espai on ens sentim protegits tot es dificil. UN PETO I
QUE PUGUIS DESCANSAR

Anònim ha dit...

BRIGIDA ESTIMADA
Avui vui dirte una coseta, sabs els dies passen i per mi semble qu el temps està aturat d esde el dia que la DUNIA va marxa, dins meu intento congelar tots els records de tots els dies que la DUNIA EMB VA REGALAR, I SABS U ESTIC CONSEGUIN, cada vegada el dolor, aquest dolor tant intens es transforma amb amor,un amor pur y plé de lum, la imagino mirant nos desde aquest CEL BRAU,ELLA no volia mai qu estuguessim tristos ni que cridessim.ERA TAN ESPECIAL . CREC que la DUNIA y ALTRES
DEL CEL BLAU volen que siguem feliços
i que es deuen possar tristos si no hu som, per aixo debem intertar tots els quels estimem intantar en mica en mica fe la seva voluntat per ELLS i per NOSALTRES.
T EN VIU TOT EL MEU AMOR