diumenge, 15 de juny del 2008

Intentant pujar la muntanya sense tu...

Fa un any i mig, concretament 18 mesos, que estic intentant viure aquesta nova vida sense tu present. És molt dolorosa!!
Estic aprenent a tenir-te al meu cor i compartir tots els moments sense sentir tant dolor, perquè sigui més serena. Em costa molt, moltíssim..., ja moments que em sembla no poder-ho aconseguir, i d'altres, tinc més esperança. En aquests moments sembla que dominin més els d'esperança, però m'ho intento agafar serenament, sense presa, per por de tornar a caure.
Estic pujant una muntanya molt alta i dreta. A mi les pujades em són molt costoses, però quan arribo a dalt em sento tant plena que és el que crec que sentiré si aconsegueixo algun dia, pujar aquesta muntanya, tant plena d'espines, de pedres, de forats, dalts i baixos, de soledat. Que quan arribi a dalt, tot aquest esforç es converteixi en un camí planer, ple de flors, d'ocellets, de papallones, de olors, i d'amistat.
Intento que tot pujant, no rellisqui, i torni enrera. A mi les baixades no em costen tant.
Robert, tal com et sento ara, ningú ens podrà separar. Ens varen separar físicament, però sentimentalment, no podran.

La teva mare que t'estima moltíssim.

Escrit al dia 07/06/08 (Sant Robert)
Mercè

3 comentaris:

Anònim ha dit...

OLA AMIGUES ESTIMADES
Soc l aiaia de la DUNIA , quan he arribat a la oficina i he vist el bloc
d en ROBERT meu donat una gran alegria
os trovaba tan a faltar ,nessessitu llegir els vostres escrits plens d aques amor TANT INTENS.
BRIGIDA que ve qu et veig ,aquest viatge
es lu que nessessitaves .m en alegro per tú i per en XTEMA , TING MOLTES GANES DE VEURET.

sandra y cris ha dit...

Hola Mercè! Soc la sandra, la mare de la Dunia. Avui passava pel vostre espai, l'espai d'en Robert per emplenanr-me de l'amor que es respira en aquest racó. Suposo que agafo una mica d'empenta per continuar pujant la montanya, la més dura d'escalar... no sé si algun dia arribaré a dalt. Vull fer-ho, però el meu cos està tan cansat. La vostra llum m'ajuda, veig que davant meu esteu vosaltres, que heu pogut arribar més amunt. Quan arribeu a dalt, espereu-me, jo algun dia arribaré i amb el nostre sonriure de l'amor dels nostres fills il.luminarem tot l'univers.
Un petò molt tendre per totes dues...

Anònim ha dit...

Hola Brí,
ja són moltes les vegades que he intentat dir-te alguna cosa, però al final no ho faig. Ja saps lo molt que me costa escriure... Espero que me perdonis!!!
M’en alegro molt de que les vacances t’hagin anat tant i tant bé, sincerament crec que us ho mereixeu!!!
Espero i desitjo que arribi el dia que aprenguis a viure lo que t’ha tocat viure, se que te costarà molt però no en tinc cap dubte que ho aconseguiràs. Espero estar al teu costat quan aquest dia arribi!!!
Des de el dia que me vares dir que havies creat un blog al teu germà hi entro en un moment o altre del dia per veure lo que hi poseu, moltes vegades he intentat posar-hi quelcom però fins avui no ho he fet mai...
Vull aprofitar aquest espai que li has creat al teu germà, per demanar disculpes, per si en algun moment no us sabem entendre, per voler-vos inculcar a la força que la vida continua, quan no teniu ganes de que continuí, però tot lo que fem ho fem per vosaltres!!! Aquell maleït 7 de desembre tots varem perdre alguna cosa. Hi he pensat tantes vegades en aquell dia...
Nomes dir-te que aquí me tens per quan me necessitis, i gràcies una vegada mes per ser la meva amiga...

Petonicos, també per en Txema per la Merche, en Jordi, i en Robert que en definitiva es el seu espai...

CARLES de Figueres...