divendres, 13 de juny del 2008

Una aventura plena de sentiments.

Hola angelet,
ja tornem està per aquí, al nostre espai, la nostre barrera de tristor. Tinc por de tornar-me a deixar absorbir per el dolor. Fins quan em durarà aquesta petita injecció d’energia, d’esperança??

La natura ens ha acompanyat en tot moment, a tots tres, i ens ha omplert d’un aire pur, un aire net i fresc. Les muntanyes, la seva grandesa, com s’alçaven cap al cel, cap a vosaltres. Sembla que des de sobre d’elles pugui estar més a prop de tu, del teu nou món.
La màgia del nostre verd, de l’aigua del riu, de tota la natura, de tot el seu entorn... és aquesta la màgia que existeix al vostre món?? És aquesta pau i aquesta tranquil·litat que us acompanya en tot moment?? Vull creure que si, vull creure que on esteu, es pot assembla, als bons moments que passat en aquesta nova aventura. Allà he après on més bé amb puc sentir, on millor puc estar..., envoltada de natura, d’aire fresc, de sons màgics com l’aigua del riu, els ocells com canten contents, el moviment de l’aire, de les fulles pel vent, l’escalfor del sol, el gris del núvols, el soroll de l’aigua quan cau... He descobert un indret per sentir, per sentir-te, per parlar-te, per obrir-me completament a tu, per descobrir tot el que em vols ensenyar, tot el que em vols dir... Crec, que en mica en mica, em vaig descobrint a mi, i descobrint-me , també descobreixo la manera de comunicar-me amb tu.

Tinc por, tinc molta por que en el meu espai de sempre, en la meva rutina, no pugui continuar descobrint i experimentant, tot el que he experimentat allà, lluny de tot això.
Suposo que també em tingut sort de passar per llocs solitaris, d’estar en zones amb poca gent, i de saber buscar en tot moment l’indret de la soledat, entre tu, jo i
en Txema.
Els llocs on hem dormit i on hem estat, gairebé sempre em estat sols, amb els propietaris, i això ha fet que tinguéssim més intimitat entre els tres, més seguretat en avançar, paset a paset.
En aixecar-nos un nou dia, i tenir ganes de caminar.
En descobrir en cada indret, en cada racó, un nou horitzó.
Tinc por de no saber parlar amb tu quan no estic en la natura, perquè en el viatge, quan ens hem allunyat de la natura més pura, he deixat de connectar, de sentir-te tant a prop...
Potser perquè aquells indrets s’assemblen on esteu?? Potser perquè en ella és on us trobeu millor?? On ens trobem millor nosaltres??

Cada matí el cant dels ocellets ens han rebut al nou dia, i m’imaginava que tu em cantaves a mi, intentant alegrar el meu cor ferit, i donar-me forces per afrontar un nou dia, això m’ajudava aixecar-me del llit, a obrir la finestra i poder respirar aquell aire fresc que tant ens ha acompanyat.
Em despertaràs aquí cada dia, cantant amb la veu d’un ocellet?? Em continuaràs donant aquesta força sobrenatural que he notat en tot moment??
Tot i estar esgotada de la moto, d’aguantar la força del vent, de les caminades... cada matí m’aixecava una mica millor, amb prou forces per mirar endavant.
Ets tu qui m’injecta aquesta força que desconec en mi?? Qui em continua donant aire per respirar??

En aquesta escapada he notat tantes coses que no pararia d’escriure, he tingut tantes sensacions, tants sentiments... he tingut moments bons, moments no tan bons, i moments molt dolents, però per primera vegada, em sembla que tinc ganes que els moments bons prevalguin sobre els moments dolents, o simplement que en tots els moments pugui veure un xic de part positiva, per dolents que siguin.

M’agradaria, si tu m’ho permets, agrair al Txema l’esforç que ha fet, decidint en tot moment el viatge, i respectant en tot moment el meu sentiment, el meu silenci, la meva manera de fer. Entre tu i ell, i la moto, m’heu portat per un món d’imaginació, un món màgic, que en alguns moments m’ha arrencat un somriure sincer, i tu has somrigut amb mi, per transformar els nostres somriures, amb tendresa i molt d’amor.

Gràcies a tots dos per aquesta bonica experiència.

Un petó ple d’amor per tu, germanet, estrelleta del meu cor, angelet del meu amor.
Brígida

3 comentaris:

Anònim ha dit...

hOLA Brigida,benvinguda. He pensat molt amb tu aquests dies ,i,esperave, que ens poguéssis dil el que acabo de llegir,que el viatge ha anat bé.
Gràcies per ser tan dolça quan escrius.tu i la mama de la dúnia
em doneu tanta força.
jo no sabia que ja feia tant que el teu estimat germà havia marxat,ho he llegit pel que m has dit de l escrit de Miquel MARTI pol.
UNpeto ben fort, i si t agrada cadaqués ,ja saps on tu i els teus teniu una casa i uns amics.
bona nit. un petó ben fort.MARINA

Anònim ha dit...

Hola Brigida!! Soc la Sandra, avui no em registro (per vagancia)
La foto que estàs estirada a l'herba éS espectacular, sobre el verd màgic de la natura, tan a prop d'en Robert.
Avui no tinc gaires paraules, però si una forta abraçada que espero t'arribi amb molta tendresa. fINS AVIAT

Natxo Rovira ha dit...

Hola Brigida, he llegit el teu comentari al Bloc del David, i em sento molt content per tu i pels teus, de que hagis pogut sentir una mica de pau i hagis gaudit del moment present. El contacte amb la natura moltes vegades ajuda a extreure energia espiritual, i llegint el teu escrit, així m'ho ha semblat. Brigida, és absurd donar consells, perquè cada pèrdua i la manera de viure-la és única i intransferible, però estic content de que sembla que has iniciat un camí per simbolitzar la presencia del Robert, i no fer un nus amb el dolor. És el millor que crec que pots fer per tu, pels ue t'envolten i pel Robert.
Permete'l volar...

Amb tota la meva estimació, i tot desitjant no fer-te cap mal

Natxo