dimecres, 4 de març de 2009

Anyorança

Robert fill avui m'han vingut alguns records de tu.
Era el dia 06-12-06, dimecres dia de la constitució,un dia abans de deixar-nos.
Després de dinar vàrem xerrar una mica,de tant en tant ens agradava tenir alguna conversa tot i que últimament no tenies gaira temps per a mi, però quan en tenies ganes, jo aprofitava i t'escoltava i et deia la meva, tot i que en aquells moments de la teva vida tenies altres preferències.
Em vares comentar que la Sara i en Josep t'havien convidat aquells dies a anar a esquiar, però tu els i vares dir que no tenies gaires peles, pequè en aquells moments estaves a l'atur.
M'enrecordo que et vaig comentar que em sabia molt de greu, que en alguns moments no et vaig poder donar-te tot el que em demanaves, però tu em vares respondre que no patis, que tot el contrari, que m'ho agraïes perquè et vaig ajudar a valorar més les coses.

Però jo em pregunto: què hauria canviat si haguessis acceptat la inviteció?
Tot i que des del primer moment que ens vares deixar, m'ajudava pensar que debia ser el teu desti, però també tinc els meus dubtes.
Robert la brígida i tu, sou lo millor que m'ha passat a la meva vida , em sento joiosa de ser la vostre mare

Una abraçada molt anyorada.

4 comentaris:

Brígida ha dit...

Estimada MAMA,
jo em sento joiosa i afortonada de tenir-te com a mare, com també crec i estic segura, s'hi sentia en Robert.
Sempre MAMA, com jo i en Robert sempre t'hem nomenat.

T'estimo

La teva filla

Robert, t'envio l'abraçada més tendre i calorosa.
Petonets plens d'amor.

anna ha dit...

Estimada Mercè,
jo intento no preguntar-me mai que hagués passat si..? perquè no ha estat així.
I pel contrari intento preguntar-me sovint: i que faig amb això? com segueixo endavant?...
Per cert que m'encantarà comentar el llibre, t'ha agradat? Me n'alegro moltíssim perquè a vegades això de recomanar és difícil!
Petonets i endavant!
Anni

Natxo Rovira ha dit...

Hola Mercè, acabo de llegir les teves paraules al blog del David. Sempre fa il.lusió quan algú deixa un comentari, no? és com la prova que algú ha pensat una estoneta en el nostre fill. Així ho visc jo...

Ara, t'he llegit. Entenc tant la teva enyorança, perquè sovint també la visc amb tota la cruesa; i entenc també els teus dubtes, però amb això sí que procuro no torturar-me.

Petons per tu i per la Brígida.

Txema Arnau ha dit...

Bones Mercé!! Estic completament segur que en Robert es va sentir molt i molt afortunat de tenir-te com a mare! Aixó no ho dubtis.
Saps,... penso que es normal que et pasi pel cap la pregunta del i si...???, però crec que es millor no pensar-hi...

Una abraçada molt gran Mercé!!