dijous, 28 de maig de 2009

Sensacions amb un equip...

Mentres una bona part de ciutadans de Catalunya resten eufòrics a la gran temporada del seu equip, i celebren una vegada i una altre el bon joc dels jugadors que porten la samarreta que tant estima la gent del carrer, perquè la veritat és que ja en són 3, i al principi de la temporada... qui ho havia de dir!!!... la teva germaneta resta dins un estat d’alegria-amarga, entre la dolçor d’un bon pastís, i l’amargura d’una taronja extremadament àcida, tot i que és així com a mi m’agraden les taronges.

Mirant el partit en una pantalla gegant, envoltada d’una joventut amb un principi d’alegria lligada amb una extrema tensió... entre mossegades de dits, crits de nervis, cares excitades, cames amb moviments desenfrenats... he experimentat un seguit de sensacions ben estranyes,... o no...

Uiiiii... aplaudiments... crits... ara, ara... a la teva dreta... si, si, si... gooooooooooooooooolllll!!!

Els batecs del cor s’acceleren, i la sensació d’alegria apareix al meu cos... parlo amb tu, crido amb tu, i comparteixo l’alegria amb tu dins el meu cor... però de sobte, s’apropen les llàgrimes als meus ulls, i em costa dissimular-les... són llàgrimes d’alegria barrejades amb la tristesa de no tenir-te aquí, de no poder-me abraçar amb tu, i cridar plegats... S’ACOSTA LA TERCERA!!!... de poder-te petonejar i disfrutar de la teva alegria en viu i en directe...

El joc continua, però el meu cap i el meu cor, resten lligats a tu durant una estoneta... i tancant els ulls, només tancant els ulls... t’he descobert abraçat a mi, content de viure el recorregut del teu equip durant aquest any... i m’he atrevit a demanar-te que enviïs llum als teus jugadors, que la claror que em traspasses, la traspassessis a ells, i així, dins la claror, veurien el partit més fàcil.

S’acaba la primera part, i amb un nus a l’estomac per les intenses experiències que en una horeta he viscut, intento empassar el tros de pa que em queda al davant...

La gent del meu voltant, no parla, CRIDA...
Les bromes es comencen a sentir..., l’alegria, l’esperança, i la confiança amb l’equip.

Amb un somriure a la cara, responc a tot el que m’expliquen... inexplicablement, la major part de les paraules que m’arriben, no les sento... les intento escoltar, però la veu dels altres xoquen contra la bombolla de felicitat que m’envolta en aquests moments.
Felicitat bàsicament per tu, perquè sé que aquest equip, aquests any t’ha fet content.

Comença la segona part, els minuts van passant, i les ocasions de gol passen per davant dels aficionats i els jugadors, com si deixessin passar el tren que porta a la victòria que tots tant esperen.

De sobte la gent s’alça amb crits, i s’abracen, i es feliciten, i riuen amb aquell riure incontrolable, de l’alegria a la màxima exaltació. Crits de goooooool m’envolten, càntics, riures, i amb barrejo amb la màxima alegria que em transmeten tots els que estan dempeus, assentada al meu racó, observant des de la llunyania la felicitat que s’apodera de tots els presents.

T’imagino cridant, cantant, content, feliç, abraçant-te als teus amics, parlant de la jugada, i celebrant dins una alegria incontrolable el bon joc que estem veient.

T’imagino més tard, abraçat a mi, content, parlant amb en Txema del partit.

M’imagino a prop teu, quan la meva mà intenta fregar, ni que sigui una minsa part del teu cos...

M’imagino petonejant-te, i tu queixant-te que et deixi en pau...

T’imagino i no deixo d’imaginar-te... simplement perquè això és el que em quedar... imaginar, recordar, i sentir-te dintre meu.
De tornada a casa, he estat absorta dins meu, barrejada d’una alegria que m’han transmès els més propers, amb una petita amargura de ser conscient que a partir d’ara, cada part de mi, haurà de viure aquestes i d’altres situacions així... INTENTANT SENTIR-TE APROP... ENYORANT LA TEVA PRESÈNCIA.

Però com l’amargor de les primeres taronges, crec i només crec, que estic acceptant aquesta tristor, intentant transformar-la amb l’amargor de les primeres taronges, realment com a mi m’agraden.

T'estimo germanet!

Brígida

4 comentaris:

Marina Noguer. ha dit...

Brígida, crec que aquesta setmana i els últims dies hem viscut , junt amb moltes altres famílies que segueixen aquest camí , per el que ens han portat..hem viscut una barreja de sentiments com expliques..
jo , el dia del partit vaig viure l per mi i per ELL..
Peró el trobava a faltar..
COM HAGUÉS DISFRUTAT!
cridant , nerviós ..i al final , abraçat al seu pare...

UN PETÓ BEN FORT..

natalia ha dit...

Querida Brigida!!!

Hoy a leer tu entrada del blog me he llevad una agrdable sorpresa.
El domingo día 31/05/2009 el equipo de nuestra cuidad (Palencia) ascendió a 2º, la ultima vez que subio a esta categoria yo estaba con Manuel en el campo y todo lo que explicas tu del Barça lo vivi yo exactmanete igual el domingo con el Palencia. Esta vez no estaba mi hermano y lo tuve que vivir sola aunque estuviera rodeada de gente!!!!
No veas como te entiendo
Un fortisimo abrazo amiga y besos al cielo para Robert.
Nata

Natxo Rovira ha dit...

Si m’ho permets, jo també et vull explicar com vaig viure la nit de la Champions a Roma. Perquè jo anava veient el partit, en silenci, acompanyat de l’Anna (per primera vegada vam veure un partit de futbol junts), i el meu cap no estava allà. Recordo la nit del 17 de maig del 2006, un any JUST abans de que el David marxés a Hongria i el veiés viu per darrer cop. Aquell 17 de maig, el Barça jugava la final de la Champions a Paris. I la família Rovira-Alsina, fidel al seu estil, vivia en el seu món particular. Mentre tothom estava només per aquella final, nosaltres quatre érem a l’Estació de França, on havíem arribat amb dues hores d’antelació, per agafar un tren precisament cap a Paris, a passar quatre dies a Disneyland. Un viatge somiat i molt esperat. El nostre món particular, sense necessitar absolutament ningú més. Davant d’aquest vivència, poques coses més tenien interès. Recordo tant aquella tarda a l’estació i tot el que va venir desprès. Però en algun petit racó encara em quedava una mica d’interès pel Barça, així que em vaig endur una petita ràdio amb auriculars. Llavors el David tenia 11 anys i començava a interessar-se pel futbol, bàsicament per mimetisme amb altres nens. Va començar el partit quan el tren sortia de l’estació, quina emoció. Jo anava sentint el partit i la cosa no va començar gaire bé pel Barça, no sé si ho recordes. Els nens estaven súper contents, i per mi allò ho era tot, encara que a mida que el viatge avançava i les coses a la cabina s’anaven calmant, vaig començar a patir els nervis per aquell Barça que anava perdent una altra final de la Copa d’Europa. Llavors el David em va demanar els cascos per escoltar el partit. I, estimada Brigida, jo mai tenia un NO per ell. El David sempre era prioritari a qualsevol desig meu. Així que li vaig donar els auriculars. Recordo la cabina a les fosques, el soroll del tren, tots estirats en silenci. Em moria de ganes d’escoltar el partit, però… el David era primer. I el següent que recordo és quan va cantar el gol d’en Belletti. Va ser sensacional, i estàvem tots dos tan contents. Al dia següent vam arribar a la Gare d’Austerlitz, i va començar una preciosa estada a Disneyland, jo em vaig comprar l’Equipe, i allà anava la victòria del Barça a Paris. Com podràs imaginar, el passat 27 de maig, només podia pensar en el David, com li hauria agradat viure aquest triplet, o potser segurament com li haurà agradat veure’ns viure’l. De fet, el dia del Chelsea ja vaig pensar en ell, i sense demanar res ni coses així, bé, estava tan intimament convençut que el Barça empataria, ho estava a un nivell molt profund de serena convicció…bé, coses meves.

T'entenc, Brigida, crec que en moments com aquests, de catàrsi col.lectiva, tots recordem els nostres sers estimats, i la sensació és molt agredolça.

Gràcies pel que has escrit i per donar-nos l'oportunitat d'explicar els nostres records i desfogar-nos

Un petó molt mimós

Carmen Rivera Torres ha dit...

Estimada Brígida, no pot arribar a imaginar-te com t'entenc!!!.
Jo també sento que és aixì, que ells hi són... sempre hi són...
No puc entendre la màgia de la vida d'una altra manera!!!.
Ells viuen encara que no podem veure'ls ni abraçar-los ni petonejar-los físicament.
Un gran petó per a tu