dijous, 20 de novembre del 2008

Records, retrets... culpabilitat...

Ai Robert!! Quants records venen a mi actualment? Records plens de retrets, que m’acaben fent molt mal...
Hi ha moments que estic prou serena per dir-me “que no en trec res de tants retrets, que les coses han anat com han anat, i que no en faig de res de capficar-m’hi...”, però no puc evitar que constantment em persegueixin i apareixin de sobte aquests pensaments en mi.

Tot va començar, quan un dia com un altre, de bon matí, anava cap a treballar... davant els meus ullets, van aparèixer les boniques muntanyes nevades... records van sorgir en el meu caparró...

"...tants dies t’insistia en que vinguessis a esquiar amb mi i en Txema, i tu em responies que no tenies diners... jo alguna vegada t’havia dit que t’ho pagava jo, però les coses varen quedar aquí..." potser no vaig insistir prou, segurament que no, però amb l’edat que tenies, jo no podia distingir si era per falta de ganes de venir amb nosaltres, o realment pel que tu m’havies dit... ara trobo a faltar aquests dies que no varen existir... i que ja no existiran.

Desprès se m'ha ajuntat... al haver d’agafar el cotxe d’en Txema... "...tants i tants dies ens havies dit que quan et traguessis el carnet de cotxe, et donéssim el cotxe d’en Txema... i jo tossuda com sempre, et deia que NO..." potser, si t’haguéssim ofert el cotxe d’en Txema en el seu moment, encara estaries amb MI, AQUÍ, amb tots nosaltres...
I sé i em repeteixo dia rera dia, que no ho sé, ni ho podré saber mai... que si així han anat les coses, es que així tenien que anar, però... em fa tant mal pensar-hi... i no puc deixar-hi de pensar...

"... un missatge rebut, demanant parlar amb mi, i jo simplement et vaig saber dir que ja sabies on era, que quan volguessis podies venir..." altre cop les coses varen quedar aquí... i no vaig saber estar al meu lloc, ajudar-te quan ho necessitaves... quan m’ho demanaves a crit...

"... el dia del casament... em vares demanar el meu cotxe, perquè el teu no anava bé, i al final vas haver d’afagar el del papa..." si ja ho sé, sé que jo necessitava el meu... però segurament si m’ho hagués plantejat... te l’hauria pogut deixar...

Robert... m’agradaria demanar-te perdó, per tot això i per tots els moments que no he estat al teu costat, que no he sabut estar al meu lloc... per tot el que hem deixat de fer, les coses que podíem haver fet junts...

HO SENTO, REI..., HO SENTO AMB TOTA LA MEVA ANIMA.

I ara per ara, aquest sentir, em turmenta... em tortura per dins.
Fa tant mal Robert, fa tant mal no tenir-te aquí...

La teva germaneta, que t'enyora cada dia més.

4 comentaris:

Carmen R.T. ha dit...

Mot estimada Brígida:
Sé perfectament que és molt difícil donar consells, així que millor et diré el meu punt de vista des de la meva experiència amb l'Abel: jo també em preguntava si vaig donar-li tot el suport en el seu dia al moment de pendre decissions, sobre tot en questió de la seva malaltía, teníem molta gent en contra, que se l'estimavem i que volíen que visquís, però pot ser no enteníen que era ell el que tenía que decidir pel seu cos i la seva vida... jo vaig decidir ser-hi al seu costat malgrat tota la resta de la gent i malgrat tot, les opcions les escollim nosaltres, la correcta, la bona, sempre és la que és en pro de l'altra persona.
Ens equivoquem, si, pero pensa que això mai tindrà relació amb lo que tu t'estimaves al teu germanet.
Ells ens han perdonat tot perquè ara són tot estimació i amor; no hi cap rés més.
Un petonet molt fort i ànims

Natxo Rovira ha dit...

Estimada Brigida,

En el meu propi procés he arribat a la sandora conclusió que els "i si..." que inevitablement gem són tan absurds com inútils, i que només ens serveixen per torturar-nos una mica. Les coses són com són, i les vam fer com en aquell moment creiem o sentiem que les haviem de fer. No crec que cap "i si..." hagués canviat aboslutament res.
Crec que tot són designis que no podem entendre, i que només nosaltres podem aprofitar les coses que han succeit per créixer, o podem no aprofitar-ho.
Brigida, no et torturis, ets una persona humana i en Robert va ser molt afortunat que això sigui així.

Natxo

Anònim ha dit...

Estimada Brìgida:
per sa meu pròpia experiència ,em sembla que ja vam parlar-ho , el " i si" ha estat present en cada instant d´aquests mesos passats, mira no fa ni una setmana vaig passar davant un institut, es meu cotxe va haver de frenar , parar-se i començar a mirar models de motos...no vaig parar de torturar-me..,i si sa moto no haguès sigut de marxes....vaig plorar tot es viatge, però vaig pensar , prou..i el que ha passat no ho explicarè...però com sempre...vaig acabar dient-li a l esteve...i ell em va renyar perque em tormenti d ´aquesta manera.
Ara Brìgida pensi, ojalà haguès pujat per anar a fer una volta amb ell que sempre m ho demanava i no vaig arribar a fer-ho!

Tambè aquesta setmana que he passat ,on no he tingut forçes..he demanat la tonteria mès grossa...

SI ÉS VERITAT EL QUE DIUEN QUE HI HA...EM CAMBIO PER ELL....VULL PUJAR JO A SA MOTO...

pERÒ Estimada..acabas adonant-te el perque la paraula IMPOTÈNCIA...
i que MAI podrem tornar enrrera, haurem de seguir endevant...amb el nostre torment,i dolor.
T, ESTIMI . UN PETÒ..i haurem de fer esforços per oblidar "i ,si"
sino ,no hi haurà teràpia que ens pugui ajudar i treure del pou tan sols per veure una espurna de llum.

vila trenca ha dit...

Brígida!!
aixó ens passa a tots els que hem perdut un esser estimat...la sensació de culpa,per que aquell dia....
Ens passa,tam com diu en natxo,per que som essers humans,no pas màquines..
Som vulnerables,imperfectes..però tenim una capacitat il.limitada d'estimar...
Sento,que aquestes dates el trobareu molr a faltar,però saps que crec??que no estan pas tant lluny com ens pensem o entenem...
una abraçada
Lluis