La meva vida s’ha convertit amb un estira i arronsa, però per sort, puc dir-me que actualment l’estira ha guanyat terreny, i que quan arriba un arronsa, les coses rutllen diferent, suposo que simplement, perquè he començat a tenir la seguretat, que l’estira tornarà a tirar de ell, d’aquest arronsa que a poc a poc, a anat perden força, i que s’ha anat espaiant en el temps, convertint-se en un de tant en tant, canviant els papers de fa un temps, on l’arronsa no acabava de deixar sortir a l’estira, i l’estira no tenia prou força per tirar d’aquest arronsa que s’apoderava dels meus sentiments.
Puc dir que estic contenta, contenta d’haver arribat on ara estic, d’haver après a demanar ajuda, d’haver après a escoltar-me un xic més...
Sé que em falta encara un camí per recórrer, un camí que encara serà dur, que anirà acompanyat de l’enyorança, i per sort del record, aquest record que ara tant m’omple, i que en tants moments em fa somriure, un somriure per haver pogut viure aquestes experiències junt al meu estimat germanet, un somriure pel record que ara m’omple tant en dins... i és avui que aquesta enyorança moltes vegades m’arronsa, una enyorança pel que he somiat en viure junt a ell, una enyorança per tot el que no podem compartir, aspectes de la vida que jo donava per fet, aspectes de la vida que jo ja havia imaginat, i que tot hi ser conscient que per més que hi pensi, res en trec, m’és difícil no prestar-hi atenció, no pensar-hi de tant en tant... una enyorança pel que em falta viure, i pel que jo crec, li faltava viure a ell... una enyorança, que sé, m’acompanyarà tota la vida, però no em preocupa, ara sé que ho puc assumir.
He començat aferrar-me a la vida, he començat, potser amb una mica de resignació, a voler viure la meva vida, la que ara em toca viure. Molta gent parla de començar una nova vida... potser per a mi, és una nova etapa, on he après que amb molt d’amor, pots continuar caminant.
Puc dir que estic contenta, contenta d’haver arribat on ara estic, d’haver après a demanar ajuda, d’haver après a escoltar-me un xic més...
Sé que em falta encara un camí per recórrer, un camí que encara serà dur, que anirà acompanyat de l’enyorança, i per sort del record, aquest record que ara tant m’omple, i que en tants moments em fa somriure, un somriure per haver pogut viure aquestes experiències junt al meu estimat germanet, un somriure pel record que ara m’omple tant en dins... i és avui que aquesta enyorança moltes vegades m’arronsa, una enyorança pel que he somiat en viure junt a ell, una enyorança per tot el que no podem compartir, aspectes de la vida que jo donava per fet, aspectes de la vida que jo ja havia imaginat, i que tot hi ser conscient que per més que hi pensi, res en trec, m’és difícil no prestar-hi atenció, no pensar-hi de tant en tant... una enyorança pel que em falta viure, i pel que jo crec, li faltava viure a ell... una enyorança, que sé, m’acompanyarà tota la vida, però no em preocupa, ara sé que ho puc assumir.
He començat aferrar-me a la vida, he començat, potser amb una mica de resignació, a voler viure la meva vida, la que ara em toca viure. Molta gent parla de començar una nova vida... potser per a mi, és una nova etapa, on he après que amb molt d’amor, pots continuar caminant.
Ara sento que puc continuar volant, com tu Robert, com tu... que ara voles lliurament!!!
T'estimo germanet, l'enyorança és forta, igual que l'amor que sento per tu.
La teva germaneta.
4 comentaris:
ESTIMADA BRIGUIDA, ANYORANÇE, quina paraula....sé de ben segú que per tú es dificil, però veig que el teu camí comença a florir, poc a poc, estic contenta de veure que les cosses les començes a veure millol, hara fa dies que no ensavia rès i avui as fet que el dia sigui millol. t estimo
Quàntes vegades hem caigut en la trampa de que rés canviarà? efectivement estimada Brígida, donem per fet que tot lo bo que tenim mai canviarà que es mantindrà tal i com ho volem... quina equivocació! les mateixes experiéncies ens ensenyen que tot canvia, que tot està en constant moviment día a día i que nosaltres formem part d'aquesta màgia de la mortalitat.
Ells ja no, ells ja sén membres de l'altra part, la que és inmortal, la que no necessita formes físiques per comunicar-se, ja no necessiten el contacte físic per fer-nos sentir la seva estimació.
Quin goig formar part d'aquesta part, oi?.. i mentre no hi anem cap allà amb ells, hem de obrir totes les víes possibles per deixar-los entrar i fer-nos feliços amb la seva energía.
Petonets
Estimada Brígida:
Com m ha agradat llegir que poc a poc, acompanyada aixó sí de records i Enyorança ...
peró que es veu alguna cosa en el camí , que ja no tot és foscor.!
I , m agrada perque esperi poguer arribar hi..algún dia...
de moment , és una "muntanya russa,"
uns dies intentes entendre
alguna cosa, com molt bé he llegit ,
i m ha agradat com ho diu, carmen
RIVERA,
que arribas a entendre que anem cap el camí , d ells...
i ells ja són , immotals!
Esperi que l enyorança tan forta
pugui deixar pas ,a aquesta ,nova visió,
i poguer continuar , millor.
UN PETÓ BEN FORT.
M'ha agradat llegir-te, Brigida.
Avui ets tu que ens estira als altres. Em fas sentir millor
Per cert, quins llocs més bonics que coneixeu...
Petons de bona nit
Publica un comentari a l'entrada