Dies de festa major...

Allunyada... absorta amb els meus pensament...

...alguns anys sense posar-hi els peus, com si aquell espai no existís, com si mai hagués passat per aquell petit bar de poble, on quasi tots i cada un dels seus habitants, han passat en algun moment...
Paset a paset, i amb el cor encongit, vaig entrant en la foscor, endinsant-me en un espai de records...

Festa major de poble, després d’un sopar de colla.... música... colors... llums... i una multitud de personetes amb ganes de ballar, de beure, de parlar, de trobar-se amb amics, de cridar, de cantar... i jo, com aquella personeta que ha restat darrera la finestra durant molt de temps, m’ho miro des de lluny.

Persones que fa temps que no veig se m’acosten... i la veritat, no tinc moltes coses a dir... els meus pensaments resten atrapats aquell espai, aquell racó de barra, on tu i jo, germanet, varem estar conversant... aquell racó de barra on et varem convidar, entre somriures, bromes i balls... entre l’alegria encomanable d’un dia de festa... records que m’allunyen de tot i de tothom... i amb una nostàlgia molt coneguda, a poc a poc m’enfonso massa avall...

I intento apartar la mirada... i en la llunyania, entreveig on hauria d’estar la Míriam... entreveig la gent amb qui es reunia, amb qui ballaria, amb qui riuria.... i els meus pensaments no fan res més que endinsar-se en la foscor...

Sento veus, i a poc a poc, intento tornar al món on em toca viure, on m’he d’acostumar a tantes i tantes coses que encara no estant en ordre...

I amb el cor, decideixo acabar aquí la nit... no sé si podria aguantar gaire més... ja he fet un paset més, deixem la resta per un altre any... no vull abusar del meu caminar... un pas en falç i ho puc pagar car... paset a paset, a poc a poquet, com fins ara, puc arribar molt més lluny...

... després de dies de festa... de sentiments contradictoris... del pensament per un costat... del cor per l'altre... últim dia d'acte festiu... focs artificials...
Des de casa, observo els color, les formes, les llums... i sense més ni menys, com si ara ja pugues treure tot el que he portat a dins... em poso a plorar desconsoladament, com si el soroll dels petards, apaguessin el crit del meu plor... evocant tots i cada un dels sentiments que aquests dies han quedat apartats, en un racó, esperant el moment per poder sortir.

Petons dolços cap el cel!!

Aquests dies te trobat molt a falta germanet estimat!!

Brígida


P.D. Estic contenta amb mi mateixa... tot i els sentiments contradictoris, les pressions exteriors, i la incongroència del meu caparró... crec profundament, que me n'he sortit prou bé...