Uns dies amb més calma...

Hola rei, angelet meu…
Mai més ben dit, ANGELET MEU... dins aquest caminar tant difícil, dins aquest horitzó tant fosc, m’ajudes a veure un petit raig de llum... m’aportes persones meravelloses, persones que desprenen tant d’amor, tanta estimació que m’omplen una petita part d’aquesta buidor que porto a dins... tot i ser una infinita petita part del meu interior, en aquest moments s’intensifica, pel que significa que persones totalment alienes a la meva vida, amb unes simples paraules, amb uns senzills gestos, em donen una significativa esperança i em mostren i comparteixen part de la seva vida.

Diumenge vaig conèixer una família fantàstica, amb molt dolor Robert, amb molt dolor..., però amb un cor immensament gran. Sembla mentida que en aquests moments tant durs, aprenguem a treure i experimentar tant d’amor dins nostre, tanta tendresa... em diuen que al ser tu al gran, tu has aconseguit que els nostres camins es creuin, jo crec Robert, que entre tots ens ajudeu, ens ajudeu a trobar les persones adequades per caminar en aquest camí d’entrebancs.
La seva filleta és especial, tu ja ho deus saber... cuideu-la entre tots estimat, cuideu-la.

Dilluns vaig compartir el dia, les paraules, el silenci, les llàgrimes i les experiències amb una petita part d’una família encantadora... em van tractar com una més, i em vaig sentir a gust amb ells... Gràcies Carme per compartir el dia amb mi i part de la teva família, tot i que al acabar el dia vàrem parlar del poc que podem valorar els bons moments que passem, que per nosaltres les coses han deixat de tenir importància, estar amb vosaltres em va fer sentir bé, i això, ara per a mi, és el que compte.
Estic orgullosa de tu, Carme, pel pas que vas aconseguir fer... gràcies per compartir-lo amb mi.

Saps rei, sembla que aquesta setmana, després de compartir dos dies amb persones increïbles, envoltada del seu amor, els entrebancs s’han fet un xic més invisibles, han desaparegut un xic, els dies s’han fet una mica menys feixucs.

Però em continua preocupant no sentir-te més a prop, no poder connectar amb tu... oi que m’ajudaràs germanet, oi que m’ajudaràs???

Et trobo molt a faltar...

Robert, m’agradaria dedicar un petit escrit a la família del teu nou amic Marc, perquè demà, tot i estar lluny, estaré pensant amb la seva estimada família.

De bon matí t’enviaré una alenada d’aire fresc,
perquè despertis amb la ment un xic més buida.
Durant el dia, t’enviaré un raig de llum,
per omplir-te de la seva energia.
A la nit, entraré als teus somnis,
per dir-te senzillament que t’estimo.
I així anirem passant els dies,
junt, però separats
a prop, i a la vegada lluny.
Tu ets en mi, jo soc en tu.
I dia a dia, t’ajudaré a mirar endavant,
t’ajudaré a trobar la teva pau.
Perquè la teva pau, és la meva pau,
perquè la teva tranquil·litat, és la meva tranquil·litat,
perquè el teu somriure, és el meu somriure,
senzillament perquè en la teva felicitat
trobo la meva felicitat.

Un petó ben fort per vosaltres família. Us envio tot el meu amor.

Mil petons germanet, t'estimo moltíssim.

Brígida.

Pensaments... plantejaments...

Inquietuds, apareixen sorprenentment, en els meus pensaments... plantejaments, que em destrossen per dins, i em lien interiorment...
A vegades, fins i tot, em plantejo si realment sé qui sóc, si realment el meu comportament està lligat a la meva manera de pensar...

Pensaments que em turmenten, que fins i tot m'arriben a incomodar...

Suposo que plantejar-te la vida que un mateix porta, després d'una maleïda experiència com la nostre, a de ser normal..., suposo que sí.
Però em preocupa haver arribat a viure en una vida que no em pertoca...
Tampoc crec que sigui un bon moment per decidir depèn de quins aspectes de la meva vida... primer de tot, bàsicament, perquè crec que haig d'aconseguir aprendre una mica més de mi mateixa, i extreure tot el que porto actualment dintre meu des de la teva marxa.

Perquè un ha de passar per aquest infern per poder valorar alguns aspectes de la seva vida??

Vivim en una societat que va massa depressa per poder assentar-nos a plantejar el que realment volem, el que estem fent, el que desitgem... seguim amb passos gegants empesos per la velocitat i les influències que ens arriben des de l'exterior, i poques vegades ens parem a pensar si el nostre camí és el que realment el nostre cor vol seguir, seguim les pautes de la societat, el que ens han fet creure que em de seguir.
Crec que m'ha tocat pagar un preu molt alt, massa alt, per plantejar-me la vida, per veure que d'alguna manera no puc continuar vivint dels altres, que m'haig de valdre per mi mateixa, i que haig d'escoltar-me un xic més, per no dir molt més.
De petits tot era més fàcil, oi Robert, llavors no decidíem la nostre vida, els papes ja pensaven i planejaven per nosaltres...

I ara escric, i ara dic el que porto a dins, però després d'un tancar i obrir d'ulls, els pensaments tornen a canviar... una vegada i un altre...
A vegades penso, si m'estic tornant boja..., com pot ser que aquest meu maleït caparró no para de castigar-me...
M'agradaria que en molts moments em deixes en pau, llavors, potser, podria estar més a prop TEU.
Fa dies que et sento lluny, massa lluny, que el meu interior no és capaç de concentrar-se i comunicar-se amb tu... és com si d'alguna manera el meu cor es tornés a tancar per no veure la realitat, per no haver de suportar tant de dolor. Penso amb tu, si, penso amb tu cada dia, però no et puc parlar, em costa sentir-te, em costa escoltar-te...

Robert, tantes vegades te demanat ajuda rei, tantes...

A vegades em sento egoista i bruta per dins, perquè m'invedeixen pensaments que no vull tenir,
“m'has deixat ben sola, amb un pes massa gran per a mi, tant de bo en el seu moment, m'hagués tocat a mi... tant de bo... tu series més valent, tu te'n podries ensortir millor...”
Tantes paraules, tantes frases que invedeixen la part més sana de mi...

I és que encara a hores d'ara em costa acceptar la realitat, i és que encara a hores d'ara t'espero trobar en el meu espai, en el nostre món, en els carrers de la nostre població...
Quan els meus pensaments s'endinsen en pensar en un MAI MÉS... el meu cos l'expulsa, com qui no vol res més...
I és que ara la paraula MAI MÉS, no la suporto, no et pots imaginar la ràbia que m'arriba a fer.

Últimament em sento EGOISTA i ENVEJOSA, dos adjectius que mai m'havien definit, i que ara no puc parar de sentir.

Enveja dels que tenen el que jo ja no tinc, la presència física d'un meravellós germà, les il·lusions trencades en un segon, el no poder compartir parts de la meva vida amb tu, com els altres poden fer...

Egoista per no saber compartir l'alegria dels altres, la felicitat dels altres, els fets importants a la vida dels altres... i és que per a mi, l'alegria que em pot provocar algun esdeveniment d’algú del meu voltant, va acompanyada de la tristesa i el dolor que em provoca pensar que tu no ets aquí per compartir-ho amb nosaltres. Egoista per no pensar i preocupar-me més pels altres, perquè el meu cap està massa capficat per altres coses, massa capficat pel que no tinc, i voldria tenir per davant de tot i de tothom.

Et trobo molt a faltar...

Brígida

Em porta massa records...

Ja estem de festa major al poble… els papes han marxat de vacances per no estar aquí... nosaltres marxem avui...
JO... jo encara no em sento amb prou forces, ni amb ganes, d’estar-me al poble de festa... els records... trobar-te amb la gent que fa temps que no veus... la suposada alegria que has de compartir... la rutinària pregunta que et solen fer “com estàs?” “com et va?”... i la resposta que no tinc ganes de donar... senzillament no tinc ganes de compartir l’alegria dels altres, potser sí, potser sóc un xic egoista, potser hauria de sentir-me bé amb l’alegria dels altres, però no en tinc cap ganes, no em sento preparada.
Encara recordo quan en una de les festes majors, quan encara eres menor d’edat, et vaig convidar a veure... massa records Robert, massa...
Els records, quan els tinc a casa, puc plorar, puc riure o puc cridar..., però quan sóc fora de casa, envoltada de gent, els records em fan massa mal, perquè no puc treure el que em provoca per dins, perquè em toca aguantar-me i dissimular...
Dos bons amics ens suportaran aquests dies, a vegades penso que fan massa per nosaltres... que no tenim cap dret a carregar-los tant sovint... però amb ells ens sentim bé... amb ells puc ser com són, sentir el que sento, i comportar-me com realment estic... em respecten els silencis, em respecten els plors, em respecten el meu comportament... i em pregunten el que em ve bé de fer... tot i que la resposta pugui ser RES... entre tots intentem fer el que em pot anar més bé, on em puc sentir millor.
Amb ells em sento amb forces per afrontar diverses coses, amb ells i amb en Txema, puc aconseguir moltes vegades donar algun passet endavant...

Ai Robert, una vegada varem parlar d’amistat, i gairebé tots dos varem acabar plorant... però ara sí Robert, ara si et puc dir que tinc amics de VERITAT! Dels que es compten amb els dits d’una mà, dels que sempre i per sempre estaran al teu costat.
M’hagués agradat que els haguessis pogut conèixer, però suposo que amb la cara que et veig quan miro el vídeo o les fotos del casament, mentre en Carles em llegia el vers, vas poder apreciar el que realment signifiquem un per l’altre.

Veus, en alguna cosa he pogut ser afortunada... en tenir els pares que tinc, en conèixer en Txema, en poder trobar l’amistat de veritat amb en Carles (que crec que poques persones poden tenir) i en tenir-te a tu de germanet... però la fortuna m’ha jugat una mala passada, tot i això suposo que tu necessites que tiri endavant, que sortir d’on ara estic, per poder continuar agraint tenir les persones que tinc al meu costat.

Robert t’estimo, t’estimo moltíssim...gràcies pels anys que hem compartit... gràcies per continuar al meu costat.

Brígida

El dolor... la por...

Ai Robert, dilluns un dolor físic em va deixar fora de combat... vaig patir, vaig patir molt, però en tot moment em repetia una i altre vegada... això no és res comparat amb el dolor que pot arribar a fer el cor... res comparat amb el dolor que em provoca pensar en una vida sense tu... res comparat amb el dolor que conviu amb mi des de la teva marxa...

Dilluns havia de ser un dia bonic, compartint amb una bona amiga, i amb la oportunitat de conèixer un nou angelet... però el meu cos em va fer la punyeta, i tot i poder compartir el dia amb la Carme, res comparat amb el que ella havia planejat... si Robert, en tot moment em va fer de mami, i em sap greu tot el que va haver de suportar... GRÀCIES CARME!!!
Però tot i això, vàrem poder estar juntes. És una dona increïblement plena d’amor i amb un cor immensament gran.
També vaig poder arribar a conèixer una persona increïblement sensible... la Sandra... una persona amb una veu suau... la seva veu, és com la música dels àngels... dolça i tendra... la seva carona... desprèn una sensibilitat immensa..., i els seus ulls arriben a calma fins i tot un cor destrossat, fins i tot un cos adolorit...
Tot i el que ella està passant, va voler passar un retet amb mi, i no puc deixar d’agrair-li l’esforç... GRÀCIES SANDRA!!!
Ai Robert, no pararé de donar-te les gràcies per fer creuar els nostres camins... me quedat amb les ganes de conèixer, de parlar i compartir amb ella... esperem que aquest dia arribi aviat...

Robert, avui el dolor és superior..., el cor em fa mal, el pit m’oprimeix, i el cap i el cor em fan la guitza i no em deixen descansar.

DIJOUS... dia 07/08/08... masses coincidències... masses records... i masses hores per pensar... i intento fer coses, i el meu cos es cansa... i intento desconnectar, i el meu cap em domina... potser cada dia sóc més conscient de la teva absència... potser en mica en mica vaig posant els peus a terra, i deixo de volar, i m’adono del que realment ha passat en les nostres vides... tinc por... tinc por de no saber suportar aquest dolor... tinc por de tenir per sempre més aquesta ràbia que encara m’acompanya... tinc por de no saber perdonar a l’atzar, aquesta mala jugada que ens ha donat la vida... por de no haver tingut prou temps per estar amb tu, prou temps per aprendre de tu, prou temps per disfrutar de tu... i és avui que aquesta por em domina i em bloqueja el cap i el cor, i em bloqueja el cos... em sento cansada... suposo que en part també és normal... però em sento cansada i em fa por no saber sortir d’on ara estic... En mica en mica he notat petits canvis en mi, la majoria, crec que positius... però a vegades s’apodera de mi aquesta por a no saber-ne sortir del tot... aquesta por a no veure el final... però tot i això tinc una petita esperança, sobretot perquè sé que tu estàs en mi... intentant-me aixecar quan el cos es cansa... intentant-me ajudar a veure un xic de llum... i fent-me notar que sempre estàs aquí...

Avui m’entrego a tu per volar al teu costat...

T’estimo germanet, cada dia més i més.

Brígida.

Algunes petites coses de la nostre vida...

Ai Robert, com et trobo a faltar…
Els records a poc a poc venen a mi, però em costa parlar del passat, d’un passat al teu costat, d’un passat de records, d’emoció, de sentiments...
I és que, de petit, amb poques coses érem feliços...
Tu amb un cotxe i unes quantes fustes ja estaves content, i durant uns anys, ens vam dedicar a construir garatges amb quatre fustes, que desprès cremarien al la llar de foc que tant ens ha acompanyat, i representant carreteres per on fèiem passar els teus cotxes...
Ens distrèiem amb ben res... de tant en tant, també jugàvem amb en Ken i la Barbie, sobretot quan em van regalar el cotxe d’en Ken..., i ens muntàvem les nostres pel·lícules.

Que innocents en aquells moment, i que bonic hagués estat continuar sent innocents...
Amb el temps, la societat, potser ens va fer un xic més ambiciosos... i la felicitat de petits, amb poquetes coses, va minvar un xic...
En definitiva, al final, la majoria caminem cap on ens fan caminar, i ens acaba dominant efectes externs, que ens porten en certa manera a convertir-nos en la societat de consum que ens envolta.
Ara les coses han canviat... Com no poden haver canviat després de la teva marxa???
En mica en mica, vull aprendre a viure de petites coses, de petits esdeveniments, que potser, per a mi, tenen un valor diferent, i acabaran donant un afecte positiu en mi, que realment és el que necessito.
Actualment, crec que, observant el cel ataronjat quan el sol s’amaga, o simplement contemplant les fulles d’un arbre..., o sentint el vent a la cara, l’aire fresc del matí, el soroll de l’aigua del riu, l’aigua del mar quan xoca amb les roques, o caminar sota la pluja... en certa manera, i en certs moments, em donen tranquil·litat i confort intern, i ara segurament, amb això en faig suficient, i amb aquestes petites coses, en petits moments, puc sobreviure al dolor intern... potser, més endavant, aquestes coses em retornaran un xic la felicitat que sentíem de petits, amb les coses més simples...
Crec que ni tu ni jo, mai em set molt ambiciosos, però ara puc començar entendre què és important o em sembla important per a mi...

A casa mai han set de seguir la modernitat, em viscut fins fa pocs anys sense sofà, sense microones, sense extractor... i un seguit de coses que molta gent no hagués set capaç de fer... i sobretot hem viscut sense calefacció, però amb l’estufa de llenya i el foc a terra en fèiem prou... t’enrecordes de la mandra que ens feia pujar al pis de dalt, a dormir, o a dutxar-nos... quina fred!! sempre pensàvem... però més endavant vam tenir una estufa a cada habitació, llavors era quan saltaven els ploms, perquè enceníem totes les estufes de cop i no tenim prou potència elèctrica... jejeje... i tota la casa sense llum.
Quina fred cada nit quan ens posàvem al llit... però nosaltres ens sentíem contents de viure on vivíem... em sembla que a tots dos ens agradava la nostre casa... quants records em porta...
Encara m’enrecordo quan obríem la porta principal amb aquella clau tant gran, que no ens podíem endur enlloc, i la deixàvem a sota la porta... fins que un bon dia, un nen va amagar la clau, i després els papes van voler posar un nou pany, per tenir una clau petita per cada un.

Si és que em poques cosetes, un pot arribar a ser feliç, oi que si germanet... però sense tu... sense tu no ho puc ser... sense tu se m’endinsa la por i el dolor... sense tu em costa voler gaudir d’aquests petits racons, d’aquestes petites coses, d’aquest petits regals que ens pot donar la vida...

T’estimo moltíssim!!

Brígida.