divendres, 30 de maig del 2008

Un viatge... tots 5 junts...

Hola guapeton!!
Des del dimecres que em costa mirar endavant, vaig tenir una seria d’esdeveniments..., que ara no vull recordar... Em van retornar al passat, aquell maleït dia..., però avui no vull transmetre tristesa, vull recordar-te serena.

Recordo la teva insistència..., i com moltes vegades t’acabaves sortint amb la teva. De fet tampoc és que et costes molt, sobretot amb mi i amb la mama.

Recordo que un any la mama va proposar anar de vacances tots junts, tots cinc (el papa, la mama, tu, jo i en Txema), la primera i única vegada tots cinc.
Tot va ser molt precipitat, però a última hora la mama no hi volia anar, i tu vinga que vinga a insistir, i el teu desig es va complir.
Vàrem anar a muntar la tenda, al camp de les Famades, per comprovar que no tenia goteres.
Quina espectacle que devíem fer...
Quan tot va estar comprovat, maletes fetes i tot arreglat, vàrem marxar de bon matí.
Que content estaves, tants anys sense anar de càmping... que bé poder-ho repetir.

Al arribar al càmping d’Espot, vam muntar la tenda, i un cop tot muntat, vinga i vinga a ploure sense parar.
I quina sorpresa!! Apareixen goteres!! quin riure tots plegats...
Corrents vam anar a buscar plàstics per cobrir tota la tenda. Un cop coberta amb els plàstics, quina sorpresa!!, au, el ploure s’ha acabat.

L’endemà vam voler anar als llacs de Sant Maurici, vam agafar els taxis des de Espot al Llac de Sant Maurici.
Un cop allà, ens vam posar a caminar per aquelles muntanyes del voltant.
Camina que caminaràs...
Quan vam decidir baixar, discussió, a peu o amb taxi??
Jo era la única que volia baixar amb taxis, o sigui que em va tocar tornar a caminar.
Ai, el poble que no arriba... no el veiem... potser ens em perdut???
Camina que caminaràs...
No, no, el poble no és enlloc... les cames em fan figa, o veus, no teníem que tornar caminant!!!
Estàvem tant cansats, i el poble enlloc...
Com pot ser, l’hauríem de veure!! Ningú enlloc, estem ben sols...
Al final visualitzem el poble, miracle, admiració... Per fi, el tresor.
Com ens vam arribar a cansar!! I al arribar al càmping, tu, jo i en Txema directa a la piscina. I que freda que estava l’aigua, però nosaltres valents, un saltiró i cap a dins.

I d’aquell cavall,
t’enrecordes d’aquell cavall que es va fregar el cul amb el mirall del cotxe!!!! Quina cara que se li va quedar al papa... T’enrecordes, després es va enfadar amb nosaltres perquè només feiem que riure...

Que bé ens ho vàrem passar, eh!!!
I tot gràcies a tu, i tot gràcies a la teva insistència!!! ... que ara tant trobo a faltar.

Un petó fins al cel.

Brígida

2 comentaris:

sandra y cris ha dit...

Hola Brígida!
En Robert amb les seves ales vola lliurement i pot desplaçar-se d'un lloc a l'altre. Estic segura que t'acompanyarà en aquesta escapada que fareu amb el teu company i t'ajudarà a veure la bellesa de la terra, de la natura, la seva magia i així contagiar-te un petit sonriure, un sonriure que vindrà de l'ànima.
Una forta abraçada!

Anònim ha dit...

BçRÍGIDA soc la marina,espero que pugui passar el dia be.
I tú també.
desde aqui totes les forçes que em queden ,per tu.
un petó