divendres, 1 d’agost del 2008

Algunes petites coses de la nostre vida...

Ai Robert, com et trobo a faltar…
Els records a poc a poc venen a mi, però em costa parlar del passat, d’un passat al teu costat, d’un passat de records, d’emoció, de sentiments...
I és que, de petit, amb poques coses érem feliços...
Tu amb un cotxe i unes quantes fustes ja estaves content, i durant uns anys, ens vam dedicar a construir garatges amb quatre fustes, que desprès cremarien al la llar de foc que tant ens ha acompanyat, i representant carreteres per on fèiem passar els teus cotxes...
Ens distrèiem amb ben res... de tant en tant, també jugàvem amb en Ken i la Barbie, sobretot quan em van regalar el cotxe d’en Ken..., i ens muntàvem les nostres pel·lícules.

Que innocents en aquells moment, i que bonic hagués estat continuar sent innocents...
Amb el temps, la societat, potser ens va fer un xic més ambiciosos... i la felicitat de petits, amb poquetes coses, va minvar un xic...
En definitiva, al final, la majoria caminem cap on ens fan caminar, i ens acaba dominant efectes externs, que ens porten en certa manera a convertir-nos en la societat de consum que ens envolta.
Ara les coses han canviat... Com no poden haver canviat després de la teva marxa???
En mica en mica, vull aprendre a viure de petites coses, de petits esdeveniments, que potser, per a mi, tenen un valor diferent, i acabaran donant un afecte positiu en mi, que realment és el que necessito.
Actualment, crec que, observant el cel ataronjat quan el sol s’amaga, o simplement contemplant les fulles d’un arbre..., o sentint el vent a la cara, l’aire fresc del matí, el soroll de l’aigua del riu, l’aigua del mar quan xoca amb les roques, o caminar sota la pluja... en certa manera, i en certs moments, em donen tranquil·litat i confort intern, i ara segurament, amb això en faig suficient, i amb aquestes petites coses, en petits moments, puc sobreviure al dolor intern... potser, més endavant, aquestes coses em retornaran un xic la felicitat que sentíem de petits, amb les coses més simples...
Crec que ni tu ni jo, mai em set molt ambiciosos, però ara puc començar entendre què és important o em sembla important per a mi...

A casa mai han set de seguir la modernitat, em viscut fins fa pocs anys sense sofà, sense microones, sense extractor... i un seguit de coses que molta gent no hagués set capaç de fer... i sobretot hem viscut sense calefacció, però amb l’estufa de llenya i el foc a terra en fèiem prou... t’enrecordes de la mandra que ens feia pujar al pis de dalt, a dormir, o a dutxar-nos... quina fred!! sempre pensàvem... però més endavant vam tenir una estufa a cada habitació, llavors era quan saltaven els ploms, perquè enceníem totes les estufes de cop i no tenim prou potència elèctrica... jejeje... i tota la casa sense llum.
Quina fred cada nit quan ens posàvem al llit... però nosaltres ens sentíem contents de viure on vivíem... em sembla que a tots dos ens agradava la nostre casa... quants records em porta...
Encara m’enrecordo quan obríem la porta principal amb aquella clau tant gran, que no ens podíem endur enlloc, i la deixàvem a sota la porta... fins que un bon dia, un nen va amagar la clau, i després els papes van voler posar un nou pany, per tenir una clau petita per cada un.

Si és que em poques cosetes, un pot arribar a ser feliç, oi que si germanet... però sense tu... sense tu no ho puc ser... sense tu se m’endinsa la por i el dolor... sense tu em costa voler gaudir d’aquests petits racons, d’aquestes petites coses, d’aquest petits regals que ens pot donar la vida...

T’estimo moltíssim!!

Brígida.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Estimada brìgida, sembla una mica el que expliques a n en robert , el que jo deia, ara , reconec que a vegades m enfada per rés o li donava importància a coses que no les tenien
i esperava ,comprar això per casa , lo altre pels nens....
i malauradament la vida t ha de donar un cop tan fort per poder apreciar petites coses.
si poguessim tornar enrera veritat brigida! amb aquesta experiència
sobre....
nosaltres ja hem cambiat , ja som
desde aquell dia diferents....
però QUIN PREU HEM HAGUT DE PAGAR!
un petó ben fort, marina

Elena ha dit...

Hola Brígida, sóc l'Elena. La Meri em va dir que havies fet aquet blog d'en Rober i no m'en podia estar de veura'l.
La veritat es que quan m'ha sortit la primera foto m'ha impressionat molt,i els escrits que feu encara més.
No hi ha un sol dia que no pensi en ell... per una olor, un objecte, una peli, una cançó...
L'ultima vegada que vaig parlar amb ell va ser per telefon i me va dir que estava a casa estenent roba i endressant-se l'habitació, jo la veritat es que em vai sorprendre molt, en Rober ajudant a casa?jejeje... me va dir que si no ho feia la Merce s'enfadava!!!jejejeje... Al parlar amb ell, em vai quedar tranquila, perque vai veure que estava bé, que les coses li anaven bé, tan a casa com amb tot. Despres de tot, ell es mereixia lo millor.
Sempre parlem amb la meva mare i estem convençudes de que esta en pau, fent tuning per alla dalt, jejeje... i que segur que se'n recorda de tots nosaltres, igual que nosaltres d'ell cada dia.
Bé, espero que estiguis tranquila Brígida, es el que ell voldria.
Dóna records als teus pares, fa molt que no els veig.
Per cert, aquell famos cd de fotus, ja se que no queda molt be, pero era meu i l'Iris me'l va agafar, el que m'agradaria molt es tenir-ne una copia, perque més que jo, us el mereixeu vosaltres aquest cd.
Un peto ben gros i molts anims maca!!!!

Brígida ha dit...

Estimada Elena,
No saps l'important que és per nosaltres que t'hagis atrevit a escriure.
De veritat elena, mil gràcies, a vegades les paraules d'amics propers en Robert, poden despertar una espurna d'un sentiment estrany, però agradable.
Saber coses d'en Robert ens fa estar més aprop d'ell, i segurament ens porta aquesta pau que tant desitgem.
Moltes gràcies Elena, en alguns moments d'aquest infern, ens has fet molt bé.
Mil petons a tu, i a la teva mare!

Brígida

sandra y cris ha dit...

Hola amiga, estimada amiga...
Avui he vist per primera vegada la teva carona en persona, i encara que han estat uns petits instants, van inundat de tendresa. El teu cor es reflexa en una sola mirada, en un petit sonriure que, a pesar de no trobar-te bé, ens has regalat. M'has deixat amb unes ganes de parlar amb tu, de compartir...
Espero que et recuperis molt aviat...
Molts petons

Anònim ha dit...

Gràcies, moltes gràcies. Cada cop que entro al blog d'en Robert em feu sentir que us tinc més aprop que mai, a vosaltres i a ell.

Sempre hi entro pensant que avui serà el dia d'escriure-us alguna cosa, però mai he pogut. Fins avui, que només us puc dir "gràcies". Gràcies per aquest blog i per ser com sou. No em surt res més.

Mil petons. Us estimo!
Adriana